Com vam poder sobreviure

Quan hi penso, encara ara no entenc com és que els d’aquella generació d’abans dels 60 del segle passat vam poder sobreviure. Sense cinturons de seguretat als vehicles, i sense airbag, amb aquells desplaçaments tan llargs, 10 o 12 hores, i amb 5 persones dins d’un 600. O anant en bici sense casc, i fent també, moltes vegades, autostop. I més tard amb moto, també sense casc i sense papers. I jugant sempre a veure qui la feia més grossa i era el més bèstia. I aquell joc que recordo ara que es deia xurro-media-manga-mangaentera, o alguna cosa semblant i ningú no patia hèrnies ni dislocacions vertebrals. Sortíem de casa el dematí, anàvem a escola, on al principi no enteníem la llengua que ens parlaven, i en sortir-ne jugàvem i jugàvem al carrer i només tornàvem a casa quan s’encenien els llums del carrer. I no podia localitzar-nos ningú. No hi havia mòbils. Ens trencàvem ossos i dents i no hi havia cap llei per castigar els culpables, que de fet érem tots. Fèiem guerra de pedres i ens obríem el cap i no passava res, tot era cosa de canalla i es curava amb un poc de mercromina i algun o altre punt de sutura a la mateixa farmàcia. Ningú a qui culpar, tan sols a nosaltres mateixos. I encabat menjàvem dolços i bevíem llimonades o taronjades envasades i no hi havia obesos, potser algun era més gras que els altres, però res més. Sempre a l’aire lliure, no sé si es diu així, corrent i empaitant-nos. Compartíem ampolles de tamarindo i no ens encomanàvem res, tan sols els polls a l’escola que un cop a casa les mares miraven d’arreglar rentat-nos el cap amb vinagre calent. Sense plays, ni nintendos, ni video jocs, ni tants i tants canals de tele, ni pel·lícules de video, ni serials, ni mòbils, ni ordinadors ni Internet. Teníem amics, això sí. Quedàvem i sortíem. I ni tan sols quedàvem, sortíem al carrer i allà ens trobàvem, els que fóssim. I jugàvem a baldufes, o a baletes…tot tecnologia punta. A escola, hi anàvem caminant xino-xano o amb bici. També a casa dels amics, anàvem, i trucàvem a la porta. I sense permís dels pares. Imagina’t, sense permís dels pares, nosaltres sols, allí fora, enmig del món cruel i sense cap responsable. Vam perdre mil pilotes de futbol, i menjàvem pipes, també, tot i l’advertència que ens podien créixer a la panxa i aleshores ens haurien hagut d’operar per treure’ns-les. Bevíem aigua amorrats a la mateixa aixeta i sortíem a caçar llangardaixos i ocells amb escopeta de balins i abans de ser majors d’edat. Mare meva. A classe alguns no eren tan intel·ligents o no treballaven tant com d’altres i, aleshores, havien de repetir curs. No hi havia exàmens extra ni igualitarisme. Comptava el mèrit i l’esforç. Sabudes les notes, estiuejàvem 3 mesos seguits i ens passàvem hores a mar sense crema de protecció solar ISDIN 15, sense classes de vela, ni de surf, ni de paddle o de golf. Sabíem fer, però, fantàstics castells de sorra i pescar amb arpó. I després anàvem darrere les noies, les perseguíem a veure si podíem tocar-los el cul. Res de xats ni tonteries semblants. Diria que érem responsables dels nostres actes i n’acceptàvem totes les conseqüències i la queixa era més aviat desconeguda. No hi havia ningú per resoldre res de tot això. La idea d’uns pares protegint-nos si ens saltàvem qualsevol llei era inadmissible. Eren els pares qui protegien les lleis i pobre de tu si arribaves a casa i deies que t’havien renyat i castigat. Alguna cosa mal feta deus haver fet, et deien. I aleshores el càstig podia passar a ser perfectament doble. En fi, que no sé encara com vam poder sobreviure, me’n faig creus, tan lliures com ens sentíem i tan poc xitxarel·los. Diria que vam aprendre a créixer amb responsabilitat enmig de tots els fracassos i de tots els èxits. Abans de tantes Ampes, tutors i tutores, advocats, psicòlegs, psicopedagogs, legisladors, governs, i tota mena de col·lectius, ONG’s i tutti quanti.

Anuncis

Res de seriosament preparat

Conversa telefònica amb en Santi. Aquesta sensació que no hi havia res de seriosament preparat. Bla, bla, bla. Gairebé com de xitxarel·los. Si hi hagués hagut de veritat alguna cosa, ni que hagués estat una o dues simples estructures, no hauria d’haver costat gens d’acabar de proclamar-ho tot i de fer públiques les lleis corresponents i d’abaixar la bandera espanyola de Palau. Res de tot això no ha passat. I ara presó i exili, i unes eleccions encara autonòmiques i que no ha convocat qui, en tot cas, hauria hagut de tenir la potestat de fer-ho. Representa que no és pas d’això, del que es tractava. No sé com alguns han pogut tenir la barra de fer veure que tenien tan clares coses que han resultat ser tan fosques! I així ni tan sols Israel ha gosat donar-nos suport. I és indignant que més de mig govern sigui a la presó, esclar que és indignant, i també que els hagin tractat d’una manera tan vexatòria. Però ja es veu que no n’hi ha prou, només amb el pacifisme. Faran falta moltes més coses a banda de manifestacions i pacífiques aturades generals. Més nassos, per dir-ho d’alguna manera. No hi ha cap independència que s’hagi aconseguit en so de pau.

No entraran a casa meva

Tampoc és que sigui cap gran sorpresa. Estem encerclats i ja s’ha vist el que ha passat a València i a les Illes amb la tele. Espai radioelèctric escurçat. Tancament del multiplex, sense alta definició ni cap possible reciprocitat amb la resta del domini lingüístic. Supressió, a més, d’algun canal. Això és el que projecta Espanya. Es veu que ho aprovaran aquest divendres que ve. Espanya un cop més. I espera´t. Mentrestant, jo vaig tornar a veure Straw Dogs, ahir. Gossos de Palla. Sam Peckinpah, 1971. Bloody Sam. A estones no vaig poder evitar pensar que som com l’astrofísic americà que interpretà Dustin Hoffman i que un dia decidí anar-se’n a viure al poble escocès d’on era la seva dona. Quina gran interpretació. És veritat que els ulls se me n’anaven sempre cap a Susan George, la seva tan atractiva esposa, que, a pesar de ser violada, demostra d’alguna manera que en el fons s’ho passa bé i tot mentre els gossos se n’aprofiten. Això és veritat, però em penso que som com ell i no com ella. Reservat, tímid, absort en la feina i procurant sempre d’evitar qualsevol disputa. Fins que li volen entrar a casa. Aleshores diu prou. No entraran a casa meva. No hi entraran. I s’hi enfronta. S’enfronta a tots els buscabregues, beverris de baixa taverna, cràpules, ganduls i dropos. Trinxeraires i xitxarel·los. Aquest reguitzell d’individus de la misèria humana. I els guanya. Guanya enfront de l’hostilitat permanent, del menyspreu, de l’odi, de la prepotència, d’aquella mena d’instint que comporta sempre l’ànsia de demostrar qui és el més fort. Contra el desdeny i la burla envers tot aquell que presuposen més dèbil, contra la provocació. Guanya. Guanya igual que aquella flama que avança al llarg de la metxa i al final explota. No entraran a casa meva.

Torno a pensar en aquells gossos de la pel·lícula mentre veig, aquest dematí, el somriure burleta i còmplice que en una foto esbossen José Bono i aquest cardenal Cañizares. Dos dels símbols veritables de tot allò que fa pudor de resclosit.

No es tracta d’un dret, senyor Rajoy

No es tracta d’un dret, senyor Rajoy. Es tracta d’una imposició i d’una obligació. Jo no sóc espanyol per dret, ho sóc perquè m’ho han imposat per la força de les armes i per la força de la persecució lingüística i cultural. I pel constant intent d’assimilació que pateixo i patim. I per l’extorsió històrica, i l’espoli. I no m’agrada, la veritat. El fet de ser espanyol no el considero cap dret. I si vostè considera que ho és, sàpiga que jo hi renuncio, que me’n desfaig, que no m’interessa per a res. Que estrany que és, això d’Espanya! Aquesta redundant contradicció de psicosi paranoica. Sempre som allà mateix, però no és possible ser català i espanyol al mateix temps. Reivindico el meu dret de ser català i no espanyol, senyor Rajoy. Malgrat que Espanya, la seva, estigui sempre disposada a vendre-s’ho tot a canvi del no plantejament internacional de l’anomenada qüestió catalana.

Aquesta estètica de xitxarel·los i trinxeraires (argot català). És a dir, aquesta manca d’estètica. I aquesta manca de sentit de l’humor que ens mata. Aquest immens sospir de seriositat d’alguns.