On hi ha cendra

El tractat de Walser segons el qual, si bufem, la cendra -matèria en aparença tan poc interessant- no mostra ni la més petita oposició a dispersar-se a l’instant. Sobretot perquè la cendra és humilitat i la intranscendéncia i la irrellevància en ella mateixa i, encara, el millor de tot és que creu fermament que no serveix per a res. ¿Es pot ser més inconsistent, dèbil i anodí que la cendra? No ho crec pas. ¿Hi has res que sigui tan pacient i resignat com ella? Ho dubto. La cendra no sap què és el caràcter i està més allunyada de qualsevol tipus de fusta que l’aflicció ho està de l’entusiasme. On hi ha cendra en realitat no hi ha res en absolut. Posa el peu damunt la cendra i amb prou feines notaràs que hagis trepitjat res. Cendra, agulla, llapis i llumí. Walser i el propi martiri, explica Sebald a “Le Promeneur Solitaire”, estris tots ells -cendra, agulla, llapis, llumí- que li fan falta -a Walser- per escenificar l’autosacrifici i tot el que resta quan el foc ja s’ha extingit.

Austerlitz

Exactament igual, o gairebé, que aquell personatge d’Austerlitz, llibre imprescindible de W.G.Sebald, i que li serveix també de títol. Jacques Austerlitz, a qui, quan era un nen encara, li robaren la pàtria, l’idioma i el nom, i des d’aleshores ja no pogué sentir-se a casa seva enlloc del món. I tot pel fet de ser jueu. De ben petits, també a nosaltres ens passà la mateixa cosa. Però no pas pel fet de ser jueus sinó pel fet de ser catalans. I els qui de cap manera no poden entendre-ho ni admetre-ho és, senzillament, perquè mai no s’hi han trobat i ni tan sols s’ho poden imaginar. Mai. I potser sí, que sense memòria seríem més feliços. Però aleshores l’oblit no seria sinó l’exacte sinònim de l’extinció. I és que és ben bé així, ni més ni menys, com voldrien veure’ns: extingits.

Cops de gràcia

Viatges, desplaçaments, visites, festivals, un poc de despesa. I jo que, per exemple, no he vist mai el Colós de Rodes que diu que es va ensorrar durant un terratrèmol. Sinó que aquesta no deu ser, però, tota la veritat. Flaiano conta que segurament aquell Colós va caure a causa de les frases que els turistes -sempre n’hi ha hagut, de turistes- hi degueren gravar a la base, al costat del nom, i que amb el pas dels segles, cada cop més nombroses i més vulgars, en minaren definitivament la resistència. El terratrèmol, doncs, no degué ser res més que el cop de gràcia. Escriptura com a pintura de la veu (W.G.Sebald). Ressonàncies. Matisyahu. Rototom. Benicàssim. I el castellà llengua oficial. Cops de gràcia.

Localisme

Imatges i videos de la tempesta d’ahir. Àdhuc rocs del cel, queien. Hauria pogut fer mal de veritat si hagués durat més. Localisme de les rieres desfermades del Maresme. Orografia de turons i vinyes. No m’agrada parlar del temps. Ni del fred, ni de la calor. Em vaig dedicar a Pons: A un personatge de Sebald li roben d’al·lot la seva pàtria, el seu idioma, la seva religió i el seu nom pel fet de ser jueu. Jo sóc menorquí (podem posar-hi perfectament català) i d’al·lot em van fer el mateix. I és veritat que el que també fa mal no és aquest fet d’escriure en una llengua minoritària. Sinó el fet mateix de formar part d’un poble en què encara n’hi ha tants que la menyspreen i la menystenen. Localisme universal.

Nimietats

Ja no anàvem bé l’abril del 2003. Repasso llibretes d’ara fa 8 anys. Topo amb un diumenge d’abril poc feliç. Un diumenge de pèrdua de nervis per part meva. I el motiu: nimietats. Feia molt, però, que no hi havia sexe entre nosaltres.

Morí Blanchot, aquell abril. I trobo l’anotació corresponent que diu: Es veu que s’ha mort Maurice Blanchot. No me n’havia assabentat. Avui, 16/4, el suplement Culturas de L.V. publica un petit dossier sobre la seva figura. Blanchot m’interessa més pel que he llegit sobre ell que no pas el que he llegit escrit per ell, que és ben poca cosa. Però aquesta aspiració al silenci, a la discreció, a no voler ser vist, al ser-hi sense ser-hi, tot això me’l fa sentir proper i atractiu. Conservaré aquest dossier.

Es veu, també, que s’ha publicat una reedició dels dietaris de Valentí Puig, que miraré de comprar.

Avui, Bar del Port amb els B. Mentre els espero, penso que he de fer el cop de cap de dedicar-me a llegir i escriure tancat a casa. M’és igual publicar o no. No tinc, a més, cap altra sortida.

Assistir a actes o conferències protagonitzats per patums i llevar importància a tota cosa que diguin. Distància crítica en relació a tot. Fins i tot en relació als moviments pacifistes -massa bel·licosos.

El curs que he fet, per dir-ho d’alguna manera, al CCCB. “Metamorfosi de la novel·la”. Només m’han agradat Riquer, Argullol, Losada, Sotelo i Verjat. Gens, Izquierdo i els llovetons. Em sabé greu no haver pogut assistir a la sessió de Llovet i em costa molt connectar amb la manera de fer de Nora Catelli -tot i l’interès que tinc pel seu Espacio autobiográfico. Les experiències deconstruccionistes com la protagonitzada per Asensio en relació a Virgínia Wolf em semblen una immensa collonada i un avorriment total i abonen les tesis de Harold Bloom sobre els ressentits i l’escola del ressentiment.

He acabat de llegir Austerlitz, de W.G. Sebald. Deu ser veritat que es tracta d’un dels millors escriptors contemporanis tot i la seva mort prematura a causa d’un accident el desembre del 2001. Austerlitz és, d’una banda, una meravella de composició. Alternança de veus narratives. Parteix de la 1a persona que amb freqüència és interrompuda per la veu del protagonista a través del “va dir Austerlitz”. D’altra banda, el tema. La desmemòria, la lluita contra l’oblit. Contra l’oblit de l’horror. L’itinerari de reconstrucció del passat del protagonista que a l’edat de 4 anys el portà de Praga a Gal·les. La recerca de la seva veritable identitat i del seu origen. Monument literari, sens dubte.

Recordo la primera frase de La Pesta. Diu Camus: Els nostres conciutadans treballen molt, però sempre per enriquir-se.