Com si el fet d’opinar fos gaire important

De vegades, de fet com més va més, sembla que hàgim vingut al món a opinar. Demanem, molt sovint, opinions o, fins i tot, se’ns demana també que opinem. Com si això fos gaire important! Una opinió és l’expressió del concepte que hom té sobre una cosa qüestionable; o el concepte que hom té d’una persona, o la manera com cadascú la jutja. De manera que per opinar, per tenir una opinió sobre el que sigui cal, prèviament, conèixer-ho, haver-ho estudiat, saber-ne alguna cosa. No té cap sentit demanar l’opinió a algú que en sap menys que tu, ni atrevir-te a opinar sobre coses que no coneixes prou. Opinar a cegues no té cap sentit i no s’hi val perquè gairebé sempre es tracta de sensacions o gustos més que no pas d’opinions comprovables a partir del saber. No, no som els oracles de res.  Ja fa temps, a més a més, que hi ha la tendència a creure que totes les opinions són iguals, que no n’hi ha unes que valguin o hagin de ser tingudes més en compte que unes altres. I això és mentida. Quan vas a classe i se t’intenten explicar una sèrie de coses que no saps i que sents per primera vegada, no pots de cap manera dir que tu opines una altra cosa. Perquè aleshores això que tu en dius la teva opinió no val res, és pur pipí. És la resposta d’algú que es creu que està a la mateixa altura que aquell que t’està intentant ensenyar alguna cosa perquè la sap. Si no saps res, el que has de fer és callar i escoltar, estudiar, aprendre i tenir molta curiositat i paciència. Després, i només després, quan puguis demostrar que has après quelcom, se’t podrà començar a escoltar i a tenir-te un poc en compte.

I igualment passa amb les persones. Opinem sobre persones que no coneixem, sobre persones de les quals només tenim una imatge pública i, doncs, fictícia. I naturalment ens equivoquem. Només podem dir que aquesta persona ens cau bé o malament si hi hem tingut accés, si hem pogut arribar a conèixer-la. La resta és comèdia, imatge pública, ficció, inversemblança. Ha arribat un moment que sembla que tot és opinable. I és mentida. És fer volar coloms. És creure’s el centre de l’Univers. Hi ha coses que són com són, al marge del que puguem pensar-ne. Les necessitats humanes, per exemple, sempre han estat les mateixes. Nodrir-se, protegir-se i guarir-se de les malalties, vestir-se, estimar i ser estimat, segurament procrear, la llibertat que, com ara mateix i al punt on som, només s’aconsegueix a partir de la voluntat. I arribar a un punt que, en entrar en un centre comercial qualsevol, o en un mercat puguis dir, com Sòcrates: Ostres, mira, quantes coses que no necessito! I, naturalment, el que un servidor opini no té cap importància, ni la més mínima. Només faltaria.

Lliure albir

Massa subjugat a la pantalla aquests dies. Com si no hi hagués vida més enllà. Precisament veig que en parla el filòsof Éric Sadin, que està convençut que allò que coneixem amb el nom de lliure albir corre el risc de desplomar-se a causa de la molt més que eficaç intel·ligència artificial i de la seva manifesta voluntat de conquerir la manera nostra de comportar-nos. I el perill, per tant, que a poc a poc vagi desapareixent aquella humana manera de ser basada en la capacitat de definir-nos de manera lliure i d’actuar amb responsabilitat. Som, segons ell, en aquesta deriva. I segurament té raó. Ara bé, no ens hauríem pas de confondre. El que entenem per lliure albir no és pas el mateix que la llibertat. Lliure albir és la facultat de la voluntat per decidir de manera lliure, lliurement. La llibertat és sempre orientada al bé i, per tant, primer ha d’haver sabut de manera nítida distingir el bé del mal. En el mal no hi ha possibilitat de llibertat, només n’hi ha d’esclavitud. El lliure albir, en canvi, és més basat en la voluntat, en la capacitat de decidir independentment de la cosa elegida. La indiferència, per exemple. L’home és lliure segons l’ús bo o dolent que faci del lliure albir (Sant Agustí). Una qüestió de la voluntat. Voluntat que és justament el que apareix ara amenaçada per aquesta intel·ligència artificial de tants i tants de ginys que ens la sotmeten, que és exactament del que parla Sadin. Uff, quin rotllo avui. Plego. Em sento massa sotmès.

Militants de la llengua

80 anys d’aquell 18 de juliol. El resultat del qual, tres anys després, fou la derrota. I tant és que es digui que a Catalunya, cada cop que hi venia, Franco resultava aclamat. Tant és. La veritat és que perdérem. La idea de la Catalunya catalana se n’anà un cop més en orris i el que vingué fou l’exili i la persecució de tants i tants dels nostres. Encara ara no ens n’hem sortit. Llengua perseguida i subordinada, gairebé proscrita fins i tot. Colonització mental que encara dura. Que diguin el que vulguin. Hi hagué, després, aquella escola on ens tocà anar. Un tipus d’escola que, la veritat, si no hagués estat per la llengua, jo mateix, en part, lloaria. ¿Que per què la lloaria? Doncs perquè, entre d’altres coses, el que des de bon començament se’ns inculcava, això sí, en castellà -ens costà força d’entendre’l, per cert, al principi-, era que encara no havíem fet res a la vida, cap esforç, i que en cap cosa no teníem gens d’experiència i que, per tant, havíem d’estar agraïts de tot el que se’ns concedia. I l’obediència i el respecte envers els superiors, la disciplina i la memòria. Recordo perfectament que, essent alumnes de segona ensenyança, aquell batxillerat de 6 anys molt més complet que no pas aquest d’avui, si obtenies una qualificació insuficient, tan sols una, o feies més de 3 faltes d’ortografia en qualsevol examen, se t’amenaçava de seguida, pares i escola, que et farien fora del col·legi i et portarien a aprendre un ofici. En aquell món aprenent de burgès no podia haver-hi amenaça més greu que la que suposava la caiguda en el proletariat. Vergonya i deshonor.

Exagero, esclar, però no gaire. I la cosa fotuda era llengua, sempre la llengua. Tot en castellà, com si fóssim a Castella, sinó que aquí era i és llengua imposada, i pobre de tu si se’t sentia qualsevol mot o expressió en català. Cataclisme. Igual que si et portaves malament. Ai de tu que ho fessis. I és que avui l’estupidesa aquesta de la correcció política fa que tingui mala premsa l’expressió que diu que educar és reprimir. Té mala premsa, d’acord, però no per això deixa de ser veritat. Igual que aquella espurna de temor que sempre cal i que s’ha d’aprendre exactament des del principi. I, si no, mira com anem, amb això del PokemonGo, per exemple, i aquest nivell d’estultícia sense aturador.

El cas és que Franco va morir-se al llit i a poc a poc a la Universitat es va poder començar a estudiar la Filologia Catalana i la llengua, també a poc a poc, va passar a ser llengua de l’ensenyament. I amb tot això, l’aprenentatge de la passió de ser lliure, o de pensar-t’ho, aquesta passió que la joventut d’avui difícilment experimenta amb una vehemència semblant a la d’aquell temps de la represa. Sí, fórem, i som, militants sobretot de la llengua que ens distingeix com a poble i com a país. Un país derrotat una i altra vegada i que, no obstant això, sobreviu perquè la voluntat, fins ara, sempre s’ha imposat a la derrota. Fins ara. Perquè, de militants de la llengua no mentalment colonitzats, no sé pas quants en deuen quedar avui d’entre tots els que no arriben a 40 anys de vida.

Més rebombori

Novetats i novetats, molt bé. Tot això no treu, però, que El Quixot continuï essent lectura imprescindible. Igual que Shakespeare, tot Shakespeare. I a mi, aquests dies de tanta compra i de tanta venda, el que em plau és recordar l’origen. Potser hi seríem a temps encara si se’n fes més rebombori i a les aules del país fóssim més aplicats. No m’estendré gens. Tan sols aquest parell o tres de versicles del Llibre d’Amic e Amat. Llull, és clar, en aquest #anyLlull, i que no ens el tapin, aquest privilegi de la llengua: “126. – Ah, enteniment, volentat! Lladrats, e despertats los grans cans qui dormen oblidant mon amat. Ah, ulls! Plorats. Ah, cor! Sospirats. Ah, memòria! Membrats la deshonor de mon amat, la qual li fan aquells qui ell ha tan honrats.-” “130. Nuaven-se les amors de l’amic e l’amat ab membrança, enteniment, volentat, per ço que l’amic e l’amat no es partissen; e la corda en què les dues amors se nuaven era de pensaments, llanguiments, sospirs e plors.” I aquest “137. Demanaren a l’amic de què neixia amor, ni de què vivia, ni per què moria. Respòs l’amic que amor neixia del remembrament, e vivia d’intel·ligència, e moria per oblidament.” Les tres potències que ens distingeixen, o haurien de fer-ho, de la resta d’animals: memòria, intel·ligència i voluntat. I exactament per aquest ordre mateix.

Aquest tan actual afany

El deure de la memòria. Educar la memòria des de la primera escola per assegurar la capacitat formativa de l’individu. La memòria contra l’oblit i contra tot això que hem anat creant, tot tan efímer. El valor, també, de l’anomenada literatura del jo, i ara penso en Lichtenberg, per exemple, i en el seu Quadern de Notes (Ela Geminada). Memòria i voluntat d’actuar com a força testimonial, també, per comunicar als altres experiències pròpies i expressables. I no pas per inscriure-ho, de cap manera, en aquest tan actual afany en què la impudícia s’ha vist ascendida a garantia d’universal acceptació que fa que sembli que tot aquell que confessa queda automàticament absolt com si consentir a violar-se un mateix fos garantia d’una inviolabilitat permanent. No, no, res de tot això. No va per aquí el deure de la memòria. Al contrari. Memòria al servei de l’autoformació, de l’autodidactisme si volem dir-ho així, de l’aprenentatge d’un mateix a partir de la sinceritat. Una altra cosa, cert, és demanar-se si la sinceritat és possible. Si és que és possible ser sincer del tot.