Voltaire de reüll

De la conveniència de marcar i protegir, escrivia Voltaire, aquelles línies convencionals que permeten d’entendre’ns sense haver de treure les pistoles. I també del fet que, pel que fa als sistemes, sempre més val reservar-nos per a l’endemà el dret de riure’ns de les idees tingudes el dia abans. Voltaire i les Cartes Filosòfiques, i el Càndid o de l’optimisme, i El Segle de Lluís XIV, i el Diccionari Filosòfic…Totes aquestes coses, plenes de sarcasmes i agudeses, i també l’estudi esplèndid que en féu, l’any 99, el professor Carlos Pujol de qui, per exemple, es pot llegir que, per als agnòstics i ateus, Voltaire resulta massa tímid, massa aferrat a uns principis que poden semblar vagues o indecisos, però que per a ell eren la mar de sòlids; que, per als creients, fins i tot per aquells que s’haguessin armat de tota la bona voluntat post-conciliar, el racionalisme que mostra va, evidentment, massa lluny; que per als marxistes i comunistes és massa burgès, massa conservador i, en canvi, per als burgesos té aquella mena d’acidesa crítica, del tot pròpia de la burgesia militant del XVIII i que avui pot semblar intolerable; que per als escèptics és massa crèdul i per als qui tenen certituds, siguin del tipus que siguin, és massa corrosiu. És a dir que tothom, exactament tothom, se’l mira com de reüll i fa mans i mànigues per abandonar-lo en una zona del passat del qual no el reclama, ni el reclami, ningú.

Voltaire de reüll. No ho sé pas. No sé si tothom se’l mira de reüll. No sé si no reconforta de tant en tant resseguir barreges de pensaments com ara aquell que es refereix a l’amor propi, i tot allò que se’n deriva, dient que resulta tan necessari per a l’ésser humà com la sang que li corre per les venes; i que tots aquells que pretenen prendre-li les passions amb l’excusa que són perilloses s’assemblen a qui volgués buidar l’ésser humà de tota la sang que li cal per viure tan sols amb l’excusa que podria venir-li una apoplexia! Il·lustració, un poc més d’il·lustració, per l’amor de Déu. Il·lustració d’aquell segle de les llums. François-Marie Arouet, Voltaire (1694-1778), entusiasta, per cert, d’aquella Anglaterra de Bacon, i la precisió flexibilitat de la seva prosa en una societat, com aquesta nostra d’avui, en què com més anem menys sabem. I una cosa potser encara pitjor: que la culpa sempre és dels altres.

Una cosa que no vull ser

Sobre la necessitat d’estimar, em sembla clar que ens estimem en nosaltres mateixos, en les coses que som i que tenim, i en els nostres fills i en la llengua que parlem, també en els conciutadans, sobretot en aquells que tenim com amics. És aquest l’amor necessari, l’ànima de la nostra ànima, tal com ja Voltaire ens ensenyà. I l’esperit nostre que vola damunt ses ales flamejants. De manera que no sé per què, a sant de què, he de ser una cosa que no vull ser, que mai no he volgut ser i que, per tant, vull deixar de ser atès que ni me l’he estimada mai ni me l’estimo.

Amos de casa nostra

Entenc, sense de cap manera compartir-lo, el sentiment dels qui diuen sentir-se tan catalans com espanyols. No hi ha res a dir. Sinó que, esclar, es tracta d’espanyols i, per tant, ja els deu anar bé la situació de submissió de Catalunya a la voluntat sempre indissoluble i unificadora que s’irradia des de Castella. Tampoc no hi ha res a dir. Alguns d’aquests segurament són fins i tot contraris al fet que s’apliqui la dissolució de l’autogovern nostre que les anomenades forces constitucionals, tan democràtiques elles, acaben de perpetrar. Potser és per aquesta mateixa raó que SCC convoca per a aquest diumenge que ve una manifestació a Barcelona a favor de l’aplicació d’aquest article 155, aquesta nafra. I hi criden els catalans i espanyols que “se sentin demòcrates”, quina gràcia. I just avui que fa 40 anys d’aquell “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí” del President Tarradellas. I just també quan aquells que mai no se n’han anat pretenen tornar per esbotzar-ho tot: govern, parlament, llengua…Recordem que cada pare de família ha de ser amo de casa seu i no pas de la del veí. Hi ha més d’una i de dues cases en cada societat, i terrenys diversos que li són annexos. I resulta, per tant, contradictori que un sol home sigui amo de totes aquestes cases i de tots aquests terrenys. (Paraula de Voltaire. A Barreges).

La gràcia de no dependre de ningú

De fa dies que llegeixo i plagio Voltaire. La còpia com a invenció d’un mateix. La desgràcia més grossa de l’home o de la dona de lletres no és pas potser que causi l’enveja dels seus col·legues, o que sigui víctima de contubernis diversos, o que fins i tot els poderosos del món el menyspreïn; la cosa pitjor és que siguin els enzes els qui el jutgin, o els tontos, per dir-ho amb un mot que no és al diccionari però que significa exactament el mateix. De vegades arriben molt lluny, aquests enzes, sobretot quan el fanatisme s’uneix a la inèpcia i la inèpcia a l’esperit de venjança. Bé. Una altra de les gràcies de l’home de lletres és, generalment, la no dependre de ningú. Un burgès potentat, posem per cas, pot adquirir qualsevol lloc de treball en qualsevol consell d’administració i a partir d’aquí ja no li cal res més perquè els seus col·legues sempre que faci falta surtin en defensa seva. Davant de qualsevol afer que consideri una injustícia de seguida trobarà qui el defensi. L’home o dona de lletres, en canvi, és un ésser mancat d’auxili; s’assembla als peixos voladors: per poc que s’enlairi els ocells el devoren; i si s’enfonsa, se’l cruspeixen els altres peixos. No, l’home de lletres no depèn de ningú. Si és mediocre, tota la vida se’n penedirà; si triomfa, tindrà enemics i no té cap altre remei que no sigui el d’avançar al caire de l’abisme, sempre entre l’odi i el menyspreu. I així fins que es mori. Aleshores, com sempre passa amb tothom, sigui o no de lletres, hagi estat més bo o més dolent, tot seran elogis, els elogis fúnebres. La trampa és sempre la realitat. I això últim no és pas de Voltaire i ara no sé ben bé on ho he llegit ni d’on ho he tret. El que sí que sé és que sóc ja arribat a l’última pàgina d’aquesta llibreta.

Impossible estimar el no-res

Volum II dels Assaigs sobre els Costums. Voltaire. Els moros van sotmetre tota la Península i els peninsulars, castellans principalment, no han aconseguit res més sinó tan sols fustigar els moros. Creuaren, diu, l’Atlàntic i representa que conqueriren un món nou -un món que, per cert, ja no els pertany-, però continuen sense poder venjar-se de ningú a només cinc llegües de les seves costes. Els moros, mal armats, esclaus de governs detestables, no han pogut encara ser subjugats pels cristians. La raó veritable és que els cristians no han parat mai d’esquinçar-se i d’esgarrapar-se mútuament entre ells. ¿Com vols que els espanyols poguessin passar a l’Àfrica amb grans exèrcits per domar els musulmans quan al mateix temps havien de combatre França? ¿O fins i tot, encara que units a França, si els britànics els prenien Gibraltar i Menorca?

I després sobre el no-res en una carta adreçada a Mme. du Deffand el 9 de maig 1764. Només conec Judes que hagi mai dit que més s’hauria estimat no haver nascut. D’acord que és l’Evangeli que diu que ho digué…I no és pas que el no-res no tingui les seves coses bones, però em sembla que és impossible estimar de manera veritable el no-res malgrat les bones qualitats que té.

Fer-se enrere és de covards

Segurament és cert que, al capdavall, acabem acostumant-nos al mal i a l’angoixa del patiment. Però la qüestió, aleshores, és que, si això és així, ¿com és que amb el pas del temps patim cada cop més? Pavese deia que l’única alegria de la vida és començar i que és bonic viure perquè viure és començar, començar sempre, a cada instant. La lliçó és sempre una de sola: llançar-s’hi de cap, sense protecció, a pit descobert i saber aguantar el càstig. És millor patir per haver-nos atrevit a actuar seriosament que no pas retrocedir, esquivar, eludir. Fer-se enrere és de covards. I al final tot s’acaba pagant més car, molt més car. No tinguem por. Els anys són una unitat del record i, potser, al final no recordarem els dies sinó els instants diversos de tots aquests dies que ara vivim. I és que després encara hi ha una altra cosa i aquesta és que, enmig de tanta barreja, la imparcialitat no és possible tot i que el mateix Voltaire es demanés, justament a Mélanges, on deu ser el punt de suport, els mitjancers, o mediadors com ara es diu,  i que aquesta seria l’obra mestra no només de la raó sinó també de la imparcialitat, o equidistància, que encara alguns pregonen. L’autoritat de qui de moment té el poder sempre vol fer-se més grossa, sempre vol infondre més temor i més por amb, posem per cas, aquests males mayores que hem sentit dir avui mateix. Els altres, els encara sotmesos, el que d’altra banda no hem de fer és caure només en la queixa. Som els bons i tant és, per exemple, que La Caixa i el Sabadell traslladin ara les seves seus centrals. Això no afecta en absolut els cèntims que hi puguem tenir, o no, dipositats. Ja tornaran quan el moment serà arribat. I tant que tornaran! No cal que fem cap transferència ni que hi perdem més el temps. I, aquí, la balança de què també parlava Voltaire només s’igualarà a partir del dia que amb Espanya s’hi pugui parlar de tu a tu, d’igual a igual, i que cap tribunal dels seus, a partir de la proclamació dels resultats del Referèndum -que per cert encara diuen que, de referèndum, no se’n celebrà cap- i de la promulgació de la Llei de Transitorietat i de la conseqüent independència, ja no pugui mai més suspendre plenaris del Parlament que no han estat ni convocats. Encara.

Ridículs i odiosos

La llei hi és perquè es compleixi. Excepte, esclar, quan no s’ajusta a la voluntat de qui s’hi veu sotmès i no pas protegit ni reconegut. No m’hi reconec, en la llei espanyola. I no és pas d’ara. Sóc dels qui ve de lluny i de sempre. Ara mateix Espanya acaba d’intervenir el cos de Mossos d’Esquadra. Sotmesos i subjugats. És així com Espanya ens vol. Però recordeu, escriví Voltaire a Mme. du Deffand el 12 de setembre 1760, que sóc d’un partit (país), d’un partit (país) perseguit, que tot i la persecució que pateix ha aconseguit finalment obtenir el més gros dels avantatges que es pot aconseguir enfront dels enemics que res no et reconeixen -ser més ric i més civilitzat i, segurament, també més instruït- i que l’única seva pretensió és servir-se de tu i aprofitar-se’n: el de fer que se t’apareguin com més va més ridículs i més odiosos. Al mateix temps.