Fiqui-s’ho al cap

Possible hipertensió. Entre d’altres coses, em farà falta menjar sense sal, fumar i beure menys -o gens-, res d’embotits ni de conserves ni de plats precuinats. I exercici físic. El que passa és que m’he tornat mandrós. A banda que el que penso, segur que de manera equivocada, és que la persona civilitzada no té tanta necessitat de moviment com pretenen el metges. Flaubert deia que si vostè ha nascut per fer versos, doncs faci versos. La resta no en té cap, d’importància, començant per tot això que en diem plaers i salut; fiqui-s’ho al cap. A més, ja veurà com es trobarà perfectament, de salut, si practica la seva vocació. Bé, observació que em sembla d’una filosofia, per no dir-ne higiene, del tot profunda. Malgrat aquesta possible hipertensió que ja seria per sempre.

Anuncis

Si un gos ho pot fer

Perico Vidal parlant de Robert Mitchum, que considerava Deborah Kerr la millor actriu d’entre totes aquelles amb qui havia hagut de treballar. A Great Woman and a Real Pro. Perquè es parla molt del talent, però el talent és tan sols el 10% de l’actor. El 90% restant és professionalitat. Fonamental, no puc estar-hi més d’acord. En aquest ofici i en tots els altres. Mai no n’hi ha prou amb el talent, cal esforç i cal posar-hi ganes. Mitchum explicà també a Vidal, entre moltes d’altres coses, que ell mirava de treballar el mínim possible i que admetia que la “vocació” li venia de quan va ser a la presó i va veure una pel·lícula de Rin-tin-tin. “Vaig pensar que, si un gos ho pot fer, jo també podia, i el cas és que actuar ha estat per a mi la forma més fàcil de guanyar-me la vida”.  I jo penso de seguida en La Nit del Caçador, obra mestra de Charles Laughton, de qui Mitchum, protagonista impagable, pensava que sabia dirigir cine i sabia dirigir els actors, dues coses que no solen anar juntes, deia. Laughton, Huston, Hawks, Lean. Aquest pòquer. I no érem alcohòlics aleshores. Només bevíem de nit i un s’adona que és alcohòlic quan de bon dematí ja li cal beure. Dia dels Innocents i aquell Big Time que explica tota una època segurament irrepetible. Igual, gairebé, que les ganes de llet condensada que em va fer venir, ahir, la revisió d’El Pacient Anglès i aquell clotet fantàstic de sota el coll.