Camí del sud

Des de Toledo, i de les vistes magnífiques sobre la ciutat i el Tajo que observem des de los Cigarrales, i també des de la Catedral i el retaule immens de la capella major, i des de santo Tomé i "el entierro del conde Orgaz", i des de Santa Maria la Blanca, i des del monestir de San Juan de los Reyes, tanta i tanta història continguda, i tant d'art, des de tots aquells llocs, avui senzillament acabo el dia pensant en tot ple de coses per les quals he patit, coses que m'han fet patir, vull dir. La veritat, però, és que el patiment passa. Com tot. Perqué si la vida mateixa, que ho és tot, acaba passant, ¿com vols que no passin l'amor i el dolor, i també totes les altres coses, que no són sinó parts de la vida? De moment, Toledo és una meravella enmig d'aquest camí que ens ha d'anar duent molt més cap al sud.

Anuncis

Vacança d’atenció

La pedicura d’aproximadament cada mes i mig. Ja no sé passar sense aquesta delícia. Els peus que de primer s’estoven a l’interior de la petita banyera i després el lent plaer de deixar-te fer fins al massatge final de la conclusió. Sempre m’han semblat una terminació més aviat lletja del cos humà, els peus i la seva imatge. Ara n’hi ha molts que se’ls fotografien i encabat no els fa res, al contrari, de ensenyar-los sense cap vergonya a les xarxes. Quina cosa més grossa! A un servidor, no li agrada fixar-se en els peus dels altres i s’estima més tenir-ne cura en privat i no mostrar-los mai en públic. Els peus, on vas a parar! I el cas és que eren ja quarts de 8, ahir, quan la sessió que dic s’acabà. I aleshores, anant cap a casa, en aquest pic de l’estiu on som, en una terrassa de bar veig a una certa altura una taula rodona muntada al voltant d’un d’aquest arbres plataners de la riera amb els corresponents tamborets per seure-hi i passar-hi l’estona. No hi ha ningú i m’hi assec, sí, sense de cap manera tenir-ho pensat, amb la intenció de deixar que s’esqueixi el que queda de tarda. Beguda d’aquelles tonificants i de sobte en Marc i la Lídia que fan acte de presència. Ens diem coses, esclar, però sobretot fem vacança d’atenció, mirades en repòs rebent i arxivant imatges del món al voltant. Cap preocupació de trobar-hi cap ordre ni sentit ni prioritat enmig de tanta lulea, cridòria i xerradissa. Oïdes sordes. Talment com si fóssim el cristall a través del qual ens penetra intacta la vida. O el que en pugui quedar.

Simples receptacles

Dos coloms morts damunt d’un bassiol de sang fresca. Mort recent. Fa poc devien ser vius encara. La vida se’ls n’ha anat, ja no hi és, en ells. La vida com a cosa exterior als éssers, vida preexistent que per manifestar-se necessita aquests éssers, coloms o persones humanes que no passem, no anem més enllà, de simples receptacles passatgers de la vida que no ens fa servir sinó de continents. Potser sí que tenia raó Ribeyro en afirmar que la vida és en els éssers, però que els éssers no som ben bé, ni del tot, la vida. I ara penso, d’altra banda, que per què caram he de forçar el cos a canviar de lloc si resulta que l’ànima i l’esperit em viatgen de manera tan i tan fàcil. I també que, si m’hagués tocat ser tortosí, hauria fet exactament com aquest més del 70% de la població que diumenge no va votar. Inútil referèndum. ¿Que no hi ha govern, a Tortosa? I si n’hi ha, ¿de què caram serveix?

Encendre el llum

La creació, l’evolució de les espècies. ¿Hi ha algú que ho presenciés, tot això? ¿Cap testimoni? Déu com un tot. Sinó que aquesta és la fe dels qui hi creiem, però no pas la raó que encara no se’n pot fer càrrec. Imatges fantàstiques, de fantasia. L’estat de les coses abans de totes les coses. És molt fàcil, massa i tot, dir que no hi havia res. A les tenebres els fa falta els ulls i la memòria de la llum, de la claror, per advertir-les. Estimem el silenci, però el silenci potser no és altra cosa que l’espera del brogit. El nihil potser ja era alguna cosa. ¿On és el truc? ¿Quina mena de comandament ens ha de sorprendre, doncs? La glòria és efímera, i també el que en diem fracàs. ¿La creació ve del no-res? Perquè per encendre el llum primer l’he d’haver apagat, oi?

I l’evolució que dèiem. Transformació de l’ou en animal. L’heterogeni que surt de l’homogeni. Divisió, pedres, monuments. És molt més fàcil convertir una catedral en un munt de pedres que no pas el fet de construir-la. I després de tot, i com sempre, també ara, la paraula màgica: Vida. I tan fàcil que resulta invocar-la! Que per molts anys, dic, tot seguint els mots i pensaments impresos als Quaderns de Valéry aquest dematí que ve després de la sobretaula immensa d’ahir a la tarda amb el senyor Bas i la conversa a l’entorn de l’obra de Svetlana Alexievich que jo encara desconec enmig de tants desheretats de la vida i de la història a la recerca d’un poc de llum i de claror. I també de sostre.

L’espera del brogit

Lectura de Festa Major. La creació, el que en diem la creació, no l’ha presenciada ningú. Igual que l’evolució de les espècies. Deuen ser imatges fantàstiques, doncs. La primera, la de la creació, presenta, a més, la dificultat de representar-se un estat de les coses abans de totes les coses. És molt fàcil dir que no hi havia res. Imaginem una nit, un silenci. Les tenebres besunyen ulls i memòria de la claror. El silenci és, també, l’espera del brogit. I aquest error de Hamlet, que potser més aviat hauria d’haver dit: To have or not to have. To do or not do do. I després, la paraula màgica: Vida. Que fàcil, invocar-la. Migdia de Valéry. Quaderns.

Tota aquesta resta

Tranquil·litat d’aquesta horabaixa, després de tot un dematí de ràdio, de correccions, de reunions, de dinar i de sobretaula plaent, en què penso en les amistats perilloses (Dangerous Liaisons, fenomenal adaptació a la pantalla d’Stephen Frears l’any 88 d’aquell llibre no menys excepcional de Choderlos de Laclos). I no pas per cap cosa concreta que m’hagi passat ni perquè jo en tingui cap, d’aquesta mena de relacions. Bé, la veritat és que no n’estic del tot segur, d’això darrer. I em penso que és tan sols per la meravella d’aquest llibre que dic i per la seva britànica adaptació. No puc evitar-ho, de veritat que no puc. Seducció, manipulació, debilitat, venjança, mesquina naturalesa humana. De fet, igual que tota la resta i el contingut de l’Anything Else, d’Allen el 2003. Conflictes dolorosos, problemàtiques impossibles, deixadesa, amors fosos, incapacitats disfressades, tanta inútil psicoanàlisi, igual que aquella senyora anciana i tota sola que passava de nit per l’altra banda del carrer mig coixa i amb una bossa a la mà dreta -que vés a saber què hi duia- i la sensació que no sabia ni on anava ni si ningú l’esperava força més enllà de mitjanit, lentíssimes i insegures passes vers l’infinit. Tota aquesta resta. Com la vida. Com la mort. Tan inflats de pit que anem, de vegades. I tan ufanosos. Sé ben bé perquè ho dic, no et pensis.

I, mentrestant, continua fent-me mal d’ànima aquest rètol d’estalvi publicitari que diu que arribem on *està el teu negoci. Quarts de 6. Mitja tarda.

Fracció de temps

Màscares, disfresses, espantalls. Aquest petit poder com a joguina. No és això el que hem vingut a fer. No és aquest el motiu pel qual hi som. N’hi ha que no ho tenen ben entès i, al final, tot s’acabarà sabent. No és exactament el mateix riure que fer riure. Mai no fa riure aquell que vol tan sols fer riure i és pena i vergonya allò que més aviat fa -corona de pietat damunt l’estupidesa humana. Però, en fi, votarem, clar que votarem. És avui el dia i les urnes, aquestes urnes que encara no són del tot nostres, s’han d’omplir i, sobretot, que cap vot del SÍ no es quedi a casa. Al capdavall, la vida és aquest cant nostre al llarg de la fracció de temps que ens ha tocat.