Estiuejar

Aquests estius d’ara que ja no tenen res a veure amb aquells altres del passat. I no ho dic pas a causa de la temperatura. De calor, n’ha fet sempre i, a més, ran de mar barrejada amb la tan habitual humitat enganxifosa. No. Res de tot això no ha canviat. Més aviat es tracta dels estius de la canalla que ara és portada als anomenats casals (d’estiu) durant 10 o 15 dies, i prou. I es tracta també d’una altra cosa: ja no hi ha colònies d’estiuejants, aquelles famílies que s’instal·laven aquí a la vila a partir de Sant Joan i s’hi estaven moltes vegades ben bé fins a la Mercè. El marit, mentre no tenia vacances, el que feia era anar i tornar cada dia que fos laborable. Aquelles famílies i els fills. Els fills amb qui de vegades ens barallàvem -els pijos de ciutat, els dèiem-, però amb qui també compartíem festes i passejades i, fins i tot, campionats de ping-pong, del tot suats i amarats. I les noies -aquelles piges també- de les quals ens enamoràvem fins al punt de perdre l’oremus a la que arribava el dia que, acabat l’estiu, se’n tornaven ja a ciutat mentre nosaltres quedàvem aquí al poble els dies oberts i sense besos i amb el record constant i punyent d’aquell cos i d’aquella pell mig del sol, mig de la lluna.

Ja dic, però, que tot això s’ha ben acabat. Ara l’imperatiu social és tot un altre. El viatge, el fet de viatjar. Què!, ¿on aneu aquest estiu de viatge? Exactament com si allò que havia estat excepcional ara s’hagués convertit en norma o fins i tot obligació, l’obligació d’anar on sigui i millor com més llunyà i exòtic resulti. Molt bé. El que passa és que els viatges veritables són aquells que sempre sorprenen. Perquè, si no, si no et sorprèn, si allò que veus i perceps no t’altera, senzillament és com si no t’haguessis mogut de casa i et limitessis exactament a turistejar tot enduent-te, com diem al meu poble, el campanar a l’esquena i a convertir el suposat viatge en un simple trasllat que no et proporciona cap experiència i en què, de tanta quotidianitat, la rutina -una de diferent, però rutina al cap i a la fi- se t’imposa novament i només veus, o t’ensenyen, allò que suposadament s’ha veure i segons allò que algú ha decidit i establert que vegis, sorpreses incloses. Vull dir que, si, en tornar, res en tu no ha canviat ni s’ha transformat, si d’alguna manera no et sents ja tot un altre, no ho dubtessis pas: és com si el viatge que dius mai no hagués existit. I, sisplau, no m’ensenyessis pas ni fotos ni videos, t’ho prego, i pensa, a més, que t’ho demana fervorosament un que procura tan sols estiuejar. Un estiueig que d’acord que ara és ja de tot l’any.

Arenes movedisses

Al capdavall, aquell moment en què ens adonem que hem caigut a la trampa acaba arribant. Abans, la vanitat ens feia pensar que érem distints, que això no anava amb nosaltres. Però a la que la vanitat ens abandona, o així si més no ens ho pensem i com si tal cosa fos possible, arribem fàcilment a la conclusió que ja tot és fet i que ja no queda res per afegir-hi. Després de cada un dels viatges en què he pres part -sobretot els més recents-, i en què m’he fet sempre la il·lusió de sentir interès per alguna de les coses vistes, d’entendre-les, d’enriquir-m’hi (quin verb!), el que al final percebo és que m’he enfonsat un centímetre més en aquestes arenes movedisses que ens envolten. Concloc que és millor, molt millor, no moure’s, no moure’m. I així simplificar els errors (Flaiano).

Allí, a Bergen

Ni per terra, ni per mar, ni per aire. Enguany no hi ha viatges, si més no ara a l’estiu. I penso que, des del 74, en dec haver fet força més de 200, no n’estic segur del tot. I només un, un de sol, com a turista per dir-ho d’alguna manera. Fou al Marroc a finals dels 80, el Marroc que ens mostrà Pep Quintana a un grupet de 5. Recordo Ouarzazate, Tinerhir, Essaouira. I Marràqueix, és clar. Recordo haver dormit al desert, quina angúnia. No hi he tornat mai més, al Marroc. La resta de viatges han estat sempre qüestió de feina, de guiar i acompanyar turistes per 25 o 26 països i les corresponents ciutats, cultures, llengües. Són tot de records d’aquests viatges, el que tinc enguany. Recordo els fiords de l’any passat, per exemple. I recordo l’estada a Bergen i aquell grup d’espanyols refugiats en aquella mena d’alberg de la caritat que tenia l’encàrrec de visitar, la Robin Hood Husen, i aquella sentor tan profunda de fesolada, menjar calent, que els oferien per no res. Gent decebuda, hi vaig veure. I desenganyada. Sense esperança. Els havien dit, vés a saber qui, que a Bergen trobarien feina a la construcció. Però Bergen és a Noruega, és clar. I a Noruega es parla el noruec i, si no, com a mínim t’hi has de fer entendre en anglès. No vas enlloc només amb l’espanyol, o només vas a països encara més pobres o més endarrerits que Espanya. El dèficit no és tan sols econòmic. El dèficit és un dèficit de coneixements i de deixadesa i de l’engany de les bombolles sempre artificials del diner fàcil. Allí, a Bergen, vaig pensar que no sé si cap català podria arribar a trobar-se en una situació semblant a la d’aquells espanyols. No sé si gosaríem anar-nos-en enlloc del món sense saber-ne els rudiments de la llengua o, en tot cas, l’anglès, actual koiné -llengua franca- internacional. Per cert, per viure a Catalunya, ¿no n’hi ha prou amb el català?

Explicar un somni

Curiositat pels Viatges i altres viatges. Tabucchi, que ha mort fa pocs dies. Recordo l’emoció amb què vaig llegir el Pereira, Afirma Pereira. Ja fa uns quants anys. De fet, ja comença a fer temps de tot plegat. La necessitat d’explicar un viatge és semblant a la d’explicar un somni. Un lloc mai no és només aquell lloc perquè aquell lloc som en certa manera també nosaltres. Experiències de viatges, d’estades, de trajectes i de coneixences. No trobaré qui m’ho publiqui. No hi fa res. Aroma lleu d’encanteri de les cruïlles del món. Paisatges i persones. I no tant els monuments. I Tabucchi era qui probablement més sabia de Pessoa. Constant desassossec. Quin mal viure i quin gran viure.

I Divendres de Passió, avui. Mort. INRI: Invicte Natzarè Reu (o Rei) Immolat. ¿Què vam fer? Tant és que la història no sigui exacta. Tant és que l’any 0 no fos realment l’any 0 i que el seu pare no fos exactament un fuster. Els evangelis. Silenci. Somni.

Gairebé migdia

Dematí de Pasqua aquí casa. Xat amb Jaume Mestres, el viatger impenitent. Quin gran plaer la seva pàgina! Com que ja no viatjo com solia, llegir-lo és sempre un consol i un antídot contra aquest meu sedentarisme d’ara.

Dia gris, que ja m’està bé. Vila-Matas parla de fins a quin punt arriba a transformar-se en tot un altre cada vegada que assisteix a actes de signatura i dedicatòria de llibres. ¿Per què s’han de signar, els llibres, i al damunt dedicar-los a persones inconegudes, si ja queda ben clar a la coberta qui els ha escrits? El contacte del lector amb l’escriptor. No hi ha contacte més profund amb un escriptor que el fet mateix de llegir-lo. La resta és fer el mec, teatre, comèdia. Però, és clar, està muntat així. Xifres de vendes que mai no coincideixen amb xifres de lectura veritable.

I aquesta pluja benigna que farà, però, que hagi de tornar a rentar la roba que ara tinc estesa.

I la pausada lectura, encara, de La bassa de les oques. Jordi Vintró. El dia 7 ja s’acosta i caldrà parlar-ne. ¿Què dir, però, d’un llibre com aquest? Festival de la llengua. 63 poemes que semblen un sol i grandiós poema. Aquest llibre és un prodigi. Mare que renya. Mare que perdona. / Mare cel. Mare foc. Mare camell. / Ell se la mira, i ella el mira a ell. / A ell: al de nom homònim i de soca / remota del sinònim de la roca. Final del darrer poema, En Roc enroca. Però el llibre no acaba pas així. Hi ha un joc, després. Un joc que cal descobrir.

Gairebé migdia, ja.

Viatjar amb la ment. Dietari

Dissabte. El brogit somort del mercat setmanal. De sobte m’adono que em vaig deixar la moto al carrer després de perdre el nord, i de la consciència de com m’arriba a costar ara de reprendre el fil de les coses. Abusos amables i simpàtics de la tarda i el capvespre d’ahir i la moto oblidada a la riera i jo que a penes començo a ser jo aquest dematí de tanta claror i del lent retorn del record de les paraules dites. I no sé ben bé per què penso ara en Dresde. O sí que ho sé. Tinc al davant El viatger sedentari, de Chirbes. Hi ha un breu capítol dedicat a Dresde que em fa retrocedir a setembre del 2003. L’hotel Hilton de Dresde i el seu magnífic emplaçament. Viatjo amb la ment i em contemplo passejant per la restaurada ciutat saxona. El Zwinger i les esglésies, l’Elba i l’Òpera de Semper, l’Albertinum i la cúpula de cristall de l’edifici de Belles Arts. Les postals en blanc i negre que expliquen la devastació de la ciutat i encara les persones que es demanen per què van triar Dresde si no hi havia ni militars ni casernes ni res de tot això. ¿Qui, en realitat, destruí Dresde? Avatars de la història de la vella Europa: Florència s’explica pels Medicis. Dresde, per August el Fort i els seus descendents, que crearen el perfil de la bellesa de la ciutat ara restaurada. I recordo, també, la bellesa, sí, de les tavernes i les cares dels vells comunistes desconcertats, amb aquella expressió i aquelles converses. Cares i expressions de no entendre res del que s’anava esdevenint al seu voltant. El seu món ja no existia.

Flauta megafònica al carrer. Anuncien i ofereixen coses a 1.- €.