El problema més important

No sé ben bé per què (bé, sí que ho sé), però diria que, si el NO tingués la més mínima possibilitat de guanyar, aquest referèndum no només se celebraria sinó que, a més, seria del tot lícit i vinculant. Amb corrent elèctric o sense. De fet, no en tinc cap dubte. I, tot i no ser en absolut republicà, no veig enlloc el suposat delicte. Tot neix de la ignorància, esclar. D’aquest no saber res de res ni ganes de voler saber-ho. Ni del passat ni del present. Ni cap voluntat d’entendre-ho ni d’entendre’s. Imposicions i imposicions. I ara també persecucions i prohibicions i amenaces de tota mena. Estat d’excepció, pràcticament. És cert que tenim la veu productora de sons, a través de la qual no estem absents de tot el que sentim. Em sento. El que passa és que no em veig, o no em reconec. No n’hi ha prou amb l’espill perquè ens veiem la fesomia, -fa falta que ens la reconeguem i aquesta no és pas una cosa senzilla. Reconèixer-se. Si es veiessin i, a més, es reconeguessin, potser quedarien parats de la vergonya que sentirien d’ells mateixos. ¿Sóc jo aquest que parla -de democràcia- davant del món? ¿De veritat que sóc jo? I el fet que no hi hagi ningú que tingui una idea del tot clara d’ell mateix hores d’ara ja no canvia res. El problema més important és aquell que pot ser resolt i de cap manera no estem fets per ignorar que no som lliures. Encara.

Un altre exemple

Una nació, un país, sense llengua no és un país ni és res. Flagrant submissió, assimilació. ¿Quina llengua els ensenyarem que abans que cap altra han de saber tots els refugiats -contra els quals per cert no tinc res, al contrari-, que ara el senyor Amorós diu que acollirem i que tot plegat ens anirà tan i tan bé? Perquè de moment el destí de tots ells és Barcelona, Espanya, amb tot el que això significa. Hem de tenir-ho clar. I la veritat és que no fa cap falta parlar de refugiats. Fixa’t, si no, tots els deportistes d’elit, per exemple, éssers lliures i més que milionaris tots ells, i el temps que fa que viuen aquí entre nosaltres, ídols tots ells de tanta jovenalla, i penso en alguns com Ter Stegen i Cillesen i Neymar (tant de bo que se’n vagi) i Rakitic (que ja va venir des de Sevilla sabent el castellà), en fi, un autèntic reguitzell que la primera cosa que fan és aprendre la llengua de Castella i d’aquí ja no hi ha manera de treure’ls ni de moure’ls. I el mateix Iniesta que, després d’una declaració d’intencions de fer servir el català en public, al cap de dos dies ja l’abandonà. Tampoc de Messi, no cal dir-ne res. Divuit anys fa que arribà i ningú no ho diria. I això que passà per la Masia i que hi féu estudis, esclar que no sé de quin nivell. En fi que, si mai ens haguéssim de despertar i recuperar l’esperit de nació, el nostre primer impuls hauria de ser, no pas la supèrbia i l’estima de les nostres coses presents, sinó la vergonya (Leopardi). Ara mateix, Loquillo, Medalla d’Honor de Barcelona. Un altre exemple del que dèiem.

Incivilitzat

Com que estic en blanc i no sé què dir, em dedico a passar fulls enrere i la vergonya que sento de mi mateix no sóc ni capaç de descriure-la. No suporto rellegir-me el passat i tot ho estriparia. I tantes cites d’autors, per l’amor de Déu, com si me les volgués donar de no sé què. Que si Plató, o Heràclit, o Epicur. O Pascal, Shakespeare, Tolstoi, Nietzsche, Kafka, Cervantes, Mann, Proust, Llull, Metge, Pla, Roth, V-M…I vinga amunt i avall. No dic pas que no em sembli important llegir-los, sentir-los o saber-los. El que dic és que, admetent la sort d’haver-hi pogut accedir, no caldria fer-ne cap ostentació. És del tot innecessari perquè segurament la cultura no és pas cap magatzem d’autors o de llibres llegits, o vistos si es tracta de cine o de pintura, o sentits si la cosa va de música. Em sembla que més aviat la cultura és una forma de raonar, de ser discrets, de no fer-se veure gaire, per no dir gens. I callar. El que vull dir és que amb tanta cita, pràcticament, m’arribo a sentir, més que no pas culte, una mena de fatxenda incivilitzat. I que algun dia s’hauria d’acabar, tot això.

Ha estat un plaer

De vegades la plenitud, la sensació de plenitud davant la persona estimada, aquest desig de tot, aquest desig compartit de satisfacció íntima i total, aquest notar com et bull la sang que sembla que tot hagi d’acabar en una explosió sensacional i única, aquest veure que per fi és a punt de complir-se allò que tant havies esperat, tot això junt, aquesta voluntat de seducció absoluta, és el que fa deixar perplexos i incapaços els principals òrgans de què disposem per a l’acompliment del desig. L’excés d’amor, de què parlava Ausiàs March. I no és que aleshores abaixem el cap avergonyits, no. L’amor no en fa, de vergonya. Aleshores pensem en totes les vegades que això no ens havia passat i és aleshores que ens adonem de la diferència que hi ha entre el sexe amb amor, esclat absolut de dues persones que s’estimen, i el sexe sense amor, quan encabat només cal dir passi-ho bé, ha estat un plaer.

Un gran bon vent

El PSOE es reivindica com l’esquerra capaç de treure de la Moncloa *a Rajoy

Per la Candelera, un dels titulars de l’Ara digital, suposat diari de referència. Coses que de bon dematí ja m’amarguen el dia. No n’hi ha per a tant, diran. Bé, a mi, aquestes coses em fan vergonya, molta vergonya. Ens hi juguem massa amb la llengua. De fet, em sembla que ens ho juguem tot. I mira que ho tenien fàcil. L’objecte verbal, a fer fora de la Moncloa, és Rajoy. Objectes que la gramàtica diu que van sense preposició. Però és que tenien també molt fàcil no capgirar l’ordre dels complements. ¿Per què el lloc abans de l’objecte? L’esquerra capaç de treure Rajoy de la Moncloa. Llestos. Anem coixos, però, molt coixos, gairebé amb pota de pal. I una cosa: avisin-me si és que hem d’acabar barrejant les llengües. O supeditant la nostra a la d’ells. Perquè, si ha de ser així, jo ara mateix plego veles tot exclamant un gran bon vent.

Espanya desesperada

Vergonya aliena del discurs d’Espanya. Tan poca intel·ligència. És difícil ser objectiu, però si poses de costat el discurs de Mas i el de Rajoy, i companyia, la veritat és que no hi ha color. No tan sols per la capacitat lingüística, que això ja és un grandíssim què -aquests senyors d’Espanya només en saben una, de llengua-, sinó pel to i la coherència dels arguments exposats. Muts i a la gàbia. És així que Espanya ens vol i ens estima. Muts i a la gàbia d’una Constitució obsoleta malgrat que, com més va, menys n’hi deu haver aquí entre nosaltres que sentin el més petit orgull de ser-ne, d’espanyols. ¿Qui se sent espanyol? ¿Què és Espanya? Cavall desbocat del no sense concessions ni arguments raonables -i mira que han tingut ben fàcil, per exemple, posar damunt la taula la dimissió de Wert i l’anul·lació de la seva ignominiosa llei. Res. Pura herència franquista, aquest tuf. Pressa i celeritat. Aquests estertors. Espanya desesperada i contra les cordes. I el món ho observa i està bé que sigui així. Potser tot ho tenim molt més a prop que no sembla. Aquest dematí m’ha fet la sensació que el mateix Iceta ho creu. Deixar de ser colònia i súbdits d’Espanya. Benaurada tardor.