L’era de les pantalles

Fa 7 anys ja d’aquestes paraules de Philip Roth: Els lectors de novel·les, els lectors dels grans llibres, es reduiran de manera molt notable els pròxims 25 anys. Talment com si una epidèmia els anés liquidant. La lectura caurà en picat i llegir novel·les, llegir els grans llibres es convertirà en una mena de culte minoritari, una cosa semblant a una secta distingida. La concentració necessària per llegir una bona novel·la es dóna en unes circumstàncies determinades que no són les de la vida d’avui perquè avui vivim l’era dels artefactes electrònics. Les pantalles dels e-book, per exemple, permetran moltes altres opcions que les de descarregar-se una novel·la. I aquestes altres opcions seran més espectaculars. Som a l’era de les pantalles.

I també d’aquestes altres: només em sento jove quan escric i coquetejar amb un home gran, gairebé provecte, pot ser també una forma perfecta d’humiliar-lo. Poc o molt, és això el que passa a La Humiliació, (The Humbling, 2009). L’amor i la luxúria són coses tan meravelloses com perilloses perquè la seva naturalesa és obsessiva i restrictiva en aquest llarg viatge cap a la nit en què, a poc a poc, vas sentint-te desposseït de tot allò que dóna solidesa a les persones, és a dir, el talent, l’amor, el sexe, l’esperança, l’energia, la reputació. Ara, això sí, continua essent del tot cert que la vellesa no està feta per als covards.

Dir i no dir

Temps ha podies encara, de tant en tant, anar redescobrint coses com la Traviata, o il Trovatore, o i Vespri Siciliani…Ara tot això ha estat ja fet i el camí que queda sembla tan sols el de l’ambigüitat, el camí de dir i no dir. Carregar la ploma amb tinta blava, tal com ha de ser, però després adonar-te que escriu de color negre, sorpresa grossa. El comiat de Raimon ahir, esplèndid, i la redescoberta d’Indesinenter, de l’Elogi dels Diners, de Veles e Vents…Petita Cançó de la teva Mort. I tantes músiques i tantes lletres més. Història del temps viscut i passat. Vigila, però, de no contradir. Contradir, avui, significa ser titllat de vell. I la vellesa ja fa temps que ha deixat de ser signe de saviesa. Ara ho és d’incomprensió. Fixa’t què passava ja en temps de Nietzsche. L’aforisme 308 del seu Humà, massa Humà sobre els escriptors de partit: “Els cops de timbal amb què alguns joves escriptors es posen al servei d’un partit s’assemblen, per a tots aquells que no pertanyen a la mateixa formació, a un brogit o soroll de cadenes i més aviat desperten compassió que no pas admiració”. De manera que ara imagina’t els que no arriben ni a escriptors. Formació de ramat. Coses i modes d’aquest món. Contradiu-te tant com vulguis, doncs. Procura, però, sobretot si es tracta de joves, de no contradir ningú. Sigues ambigu. Dir i no dir. Malgrat aquest cartell d’ERC que ens desitja a tots (i suposo que a totes) un feliç ramadà.

Malbaratament

Inabastable actualitat. Tribunals espanyols que com sempre ens renyen, Macron a França, vagues i baralles al metro, castells inflables que es rebenten i fan mal a criatures, fins i tot n’han matat una -esgarrifós- i el restaurant de Caldes que sembla que no havia demanat permís municipal per fer-ne servir cap, de castell d’aquests, la conductora beguda i drogada que atropella mortalment uns quants ciclistes…Inabastable. I la vellesa que s’apropa. Hi ha, en aquest sentit, un llibre de Simone de Beauvoir sobre la qüestió. Es titula precisament Vellesa, Vieillesse, i parla del vell que a poc a poc s’ha anat quedant expulsat de la societat perquè ja no participa en aquest joc que és el consum. El vell entristeix. I se’l va aïllant al costat dels altres vells. S’ha tornat avar a causa de les experiències i del temor creixent de quedar-se sense cèntims. Força més enllà de la jubilació, el vell és com si comencés a morir-se, o com si ja fos pràcticament mort. La societat del voltant ja no li fa cap cas, com si s’hagués tornat invisible.

La tesi de Beauvoir et fa pensar que el vell podria potser tornar a entrar en societat, en aquesta societat d’ara, si s’arribés a trobar la forma de fer-lo econòmicament interessant. Igual que passa amb els joves que a la que poden disposar de diners impulsen totes les modes diverses. La qüestió és saber com se fa tot això. Perquè el problema és molt gros i ja va néixer quan la família anomenada conjugal (marit, muller, fills) substituí la família patriarcal (avis, pares, fills). Ara, en molts i molts casos, ja ni se sap on ha anat a parar tot plegat. I així, el vell, aïllat del context familiar, sense néts i sense autoritat, no és sinó un destorb. Recorda Oscar Wilde: Time is a waste of money. Malbaratament. I derrota del materialisme, potser. Som on som.

Gestos del plaer passat

Un dels encants de veure i reveure La Nit de la Iguana (1964) és, sens dubte, el de contemplar la bellesa. La dels paisatges, però també la d’Ava Gardner, Deborah Kerr o la mateixa nimfa Sue Lyon. Hi ha, igualment, l’atractiu del personatge del reverend Shanon, encarnat per Richard Burton, i la direcció de John Huston, esclar. Aquesta vegada, però, l’atenció m’ha dut a centrar-me en aquelles turistes nord-americanes de l’òmnibus turístic, turistes ja velles i arrugades. Arrugades, sí, però d’una manera que em sembla diferent de com s’arruguen les dones en d’altres latituds com, per exemple, la nostra. Aquelles de l’òmnibus que dic fa la sensació d’haver-se anat arrugant en el confort i la bonança. Els solcs a la cara com a fruit de tots els gestos del plaer passat, joiós i sadollat, i repetit segurament gairebé fins a l’infinit i fins al punt d’haver-los (als gestos) imprès la màscara que ara guarneixen, la màscara d’una vellesa sense grandesa, la vellesa de la satisfacció i de tots els càntics dins d’aquell òmnibus sota les ordres de l’única excepció entre elles: l’excepció de la beata histèrica, frustrada, hipòcrita i ressentida que hi encarnà l’actriu Judith Fellowes.

Tot això i la lectura. La lectura que, igual que el cine, no és pas cap reflex de la vida sinó la vida en ella mateixa.

Aquest joc del consum

Al llibret de Simone de Beauvoir sobre la Vellesa es pot llegir que el vell ha anat quedant expulsat de la societat perquè ja no participa en aquest joc del consum. El vell entristeix i a poc a poc se l’aïlla juntament amb els altres vells. S’ha anat tornant avar, a més a més, potser a causa de les seves experiències i de la por de quedar-se sense cèntims. Ara segurament ja no tant, però en temps de Beauvoir sí que moltes vegades a l’edat de la jubilació el vell comença o començava a morir-se. La societat ja no el suporta. I la veritat és que el vell podria tornar a formar part d’aquesta moderna societat si s’arribés a trobar la forma de fer-lo econòmicament interessant, exactament igual que el que passa amb el jove que impulsa modes diverses des del moment que pot disposar de cèntims. De totes maneres, afirma Beauvoir, el problema és seriós i va néixer amb la família conjugal (marit, muller, criatures) que substituí aquella altra família anomenada patriarcal (avis, pares, fills). Avui són molt més diversos, encara, els models de família, i això suposant que en molts casos es pugui continuar fent servir aquest mot de família. El cas és que, sigui com sigui, sempre hi ha aquell moment que, aïllat del context familiar, potser sense néts i sense autoritat, el vell és ja un destorb, veritable derrota del materialisme. I un cop més de bracet amb Flaiano: no em demanis més qui sóc. Mentida i Mort. Veritat i Vida. Vulgaritat i Consum. Exercici burocràtic del fet de viure.

 

Anar i tornar

La vellesa és regrés i retorn definitiu i inexorable cap a la pròpia infantesa. Ens anem fent nens petits a mesura que avancem. El resum d’aquest anar i tornar que tot ho explica sense acabar, potser, d’explicar res. Llegeixo l’entrevista a Salvador Oliva que publica el Quadern. Admiro Oliva per tota la seva feina i dedicació i, sobretot, per les seves traduccions de Shakespeare, també dels Sonets. L’admiro i d’aquesta entrevista em salto totes les malediccions envers el nacionalisme, malediccions incitades per l’entrevistador Toutain, i em quedo amb això: La Poesia de Carles Riba, de Gabriel Ferrater, és un llibre que hauria de llegir tothom i amb molta calma; i la idea que la literatura només és forma, forma tan sols interpretable, és a dir dotada de contingut, a partir de l’experiència personal de cada lector (ni explicacions polítiques ni socials ni sexuals ni res de tot això, pura forma i bellesa de les paraules, la resta és escola del ressentiment que tan bé ha explicat Harold Bloom); i també, finalment, l’esment d’Oscar Wilde: l’art en general, i la música, ens crea en cada un de nosaltres un passat que desconeixíem. I així sempre. Mentre avancem a través d’aquest camí de regrés a la infantesa -de tentines- i a la inconsciència definitiva. Camins que ara s’esvaeixen. Camins que hem de fer sols.

Més lluny que amb la impertinència

Com que més no em poden entristir aquestes imatges de suposats futbolistes de luxe, pobrets, rebent de franc automòbils també de luxe que no crec que els facin cap falta -tant de marqueting, tanta publicitat i tanta conya-, miro de refugiar-me com a consol en la lucidesa de Walser. Tan sols un percentatge de persones curiosament petit sap gaudir (de) la vellesa. I això que pot arribar a ser tan satisfactòria! S’ha comprovat que el món aspira sempre a tornar a les coses senzilles, elementals. Per instint sa, hom es resisteix que allò excepcional, allò estrany, es faci dominant. La inquieta cobdícia envers l’altre sexe s’ha extingit i hom ja només aspira al consol de la naturalesa i a les coses belles i concretes que són a l’abast de tothom que de veritat les anheli. Per fi ha desaparegut la vanitat i hom s’esplaia en la gran calma de la bellesa igual que al dessota del sol suau de l’anticicló fantàstic d’aquests dies. Sí, convé mantenir una absoluta reserva, una màxima discreció. Sovint amb això s’arriba més lluny que no amb la impertinència.