Quan un va on ha d’anar

Bimini és una illa de les Bahames, d’aquelles tan paradisíaques, i també el títol del llarg capítol inicial d’Illes del Golf, novel·la pòstuma de Hemingway (Ernest Miller). És l’atzar que m’hi porta. I el que hi ha és aquell jove que durant 4 hores es baralla amb un peix espasa i, just quan ja es a punt de pescar-lo, aleshores va i se li romp el sedal. S’hi ensuma sang, valentia, esforç, resistència, i el caràcter del jove forjat a través de tots els rigors del combat. No puc evitar de pensar que tant de bo si molts joves d’avui llegissin coses com aquesta i les fessin seves. A banda del ritme dels accents, esclar, que aquestes són qüestions de caire més formal, que de vegades fan bonic i de vegades resulten més monòtones, i no sé si caldria demanar tant. Aleshores desàvem les coses a les golfes d’aquella casa. Ritme de paraules planes, per exemple. Potser no caldria demanar tant. Podríem conformar-nos de tenir a l’abast, també, aquells seus (de Hemingway) Primers Quaranta-Nou Contes. I de tant en tant rellegir els plaers de Les Neus del Kilimanjaro, Els Assassins, La Mare d’un Marieta, Homenatge a Suïssa, Vi de Wyoming, Ara m’ajec…I així, exactament, fins a 49. I també aquelles seves paraules del prefaci que diuen que quan un va on ha d’anar, fa allò que ha de fer i veu allò que ha de veure, arriba un moment que se li osca i destrempa l’eina amb què escriu. I jo m’estimo més que se’m despunti… La veritat és que encara ara no he entès, 56 anys després i a l’edat de 62, que acabés suïcidant-se. Misteri.

Banderes escoceses

Abans de passar pel Jutjat, afers comunitaris, una estona del Manual del Distret (Rossi, 1980). Sobre la singularitat. Hi creiem, en la singularitat, creiem que sempre serà possible trobar aquell tret distintiu, aquella característica, per insignificant que sigui, capaç de distingir dos homes, l’un de l’altre. La suportem fins a cert punt, però, la singularitat, només fins a cert punt. Es podria dir en termes generals que es tracta d’un orgull i d’una vanitat mentre eixampli propietats compartides per la majoria. Ja hi som, amb la majoria! Tothom té el seu grau d’intel·ligència, qui més qui menys, però jo sóc potser un poc més intel·ligent que tu; i la valentia no és pas que sigui excepcional, però segurament a mi em visita amb força més freqüència que no pas a tu…Vull dir que em sembla que ja ho he dit altres vegades, que aquest llibre és una veritable miscel·lània entre d’altres coses per curar-nos en salut. Paraules i imatges, guia de l’hipòcrita, residus, la doma del símbol, sense contradiccions, de cara al públic, protestes. Diferències que ens permeten comparar. I així el que té la singularitat total és que més aviat ens espanta i ens aïlla. Ara banderes escoceses demà passat a Madrid. Rossi no ho diu, però és ben bé que el contrari de la intel·ligència és la imbecil·litat. I aquesta competència per veure qui n’és més, d’imbècil. O de xitxarel·lo.