Vida sense veure-hi

Hi ha aquest anunci de l’ONCE en què apareix un noi amb unes ulleres de sol d’aquelles tan fosques i amb rictus somrient que fa saber les gairebé incomptables possibilitats que et toqui la loteria si participes al sorteig que anuncia. És cec, aquest noi. Les ulleres de sol li tapen els ulls, però sabem segur que no hi veu. Potser és des que va néixer que no hi veu. Quina cosa terrible. La boca, el nas, els músculs facials presenten en ell una expressió particular i inequívoca. I som els altres que ens n’adonem i no pas ell, que els desconeix i li són incontrolables. ¿Com deu ser la vida sense veure-hi? ¿I sense tants mots que donem per descomptats, mirar, la mirada, mirall, la claror, la mateixa foscor? No és cap consol que l’expressió dels cecs sigui lliure i la més natural que pugui haver-hi, cap espill no els permet de modificar ni un sol tret de la seva expressió. I res a veure amb la gent quan dormim. La gent que hi veiem, vull dir. Encara que primer el rostre s’organitzi a través de la mirada i encabat tot es difumini quan aquesta mirada, vençuda per la son, desapareix.

Mentre no arriba l’hora de dinar

No vull fer llenya de l’arbre caigut (Brasil) i avui vaig amb Alemanya. És un desig fervent i no tan sols perquè m’agradi molt més el que transmet i aporta, també, en un camp de futbol. Podria dir gairebé el mateix de Ratzinger en relació a Bergoglio.

I, mentrestant, veig que a Màlaga s’irriten perquè una botiga d’ulleres de sol anuncia en català descomptes de més del 50%. Els fa mal als ulls i s’han sentit ofesos, es veu, pobrets. La botiga s’ha disculpàt, és clar, només faltaria. I jo el que dic és que una Catalunya independent amb la llengua devaluada i espanyolitzada no m’interessa gens i no la vull. Així de taxatiu. No vull una Espanya bis.

I, també, mentre no arriba l’hora de dinar, tinc ara damunt la taula l’exquisit llibre de Carles Casajuana de l’any 1996, Pla i Nietzsche. Em fa feliç aquest llibre ple de coses i d’idees reaccionàries i anti-sistema que són les que de veritat m’atrauen i m’interessen i que xoquen fortament amb moltes de les idees actuals. Exemples: El plaer produït per l’amor físic és el punt més alt de la convivència humana i l’únic vincle capaç de propiciar relacions estables basades en la tendresa. Pla a Notes Disperses (12, pàg 179-185):…una de les coses més reals, autèntiques i veritables que poden succeir entre un home i una dona és l’amor físic, sensual -el plaer.

Entre Nietzsche i Pla (que en fou lector) hi ha, a més, una coincidència curiosa: tots dos veuen el matrimoni com una llarga conversa. Nietzsche, a Humà massa Humà: Cal, en el moment de formar una família, que un mateix es demani si creu que podrà entretenir-se fins a la vellesa amb aquesta mateixa dona. Tota la resta del matrimoni és transitòria ja que la part més gran de la vida està dedicada a la conversa. I Pla al Quadern Gris, pàg 275: “La fortalesa última dels matrimonis, en els casos de persones normals, depèn de l’abundància de coses que es tenen per enraonar. Mentre hi ha diàleg hi ha matrimoni”. És clar també que, tanmateix, tots dos creuen que una convivència massa estreta pot ser negativa per a la bona marxa d’un matrimoni. Diu Nietzsche, també a Humà massa Humà: “Si els esposos no visquessin junts, els bons matrimonis serien més freqüents”. Naturalment -penso- avui els mots matrimoni i esposos han caigut en desús i el relativisme s’ha imposat. Tret, és clar, de quan aquests jugadors argentins i brasilers s’agenollen en públic i bramen i encomanen a Déu el desenllaç de la partida. Tota la resta, lògicament, és l’educació dels fills.