Ja no fem vacances

Aquell Grand Tour dels nobles de l’Anglaterra del XVIII, de vegades fent-se fins i tot acompanyar d’un pintor privat que fes el paper de màquina fotogràfica artesana. Aquells nobles que són a l’origen del mot turisme que avui té, en general, tan mala premsa. representa que exploraren el salvatge continent europeu abans de tornar a les seves country houses ben carregats de capitells romans o de rajoles de Granada. I la veritat és que després de pràcticament 3 segles a penes si ha canviat gens aquesta essència del turisme. Potser tan sols el volum, ha canviat, un cop obertes avui les rutes del món, i tant és com siguin de remotes, a la curiositat de qualsevol que disposi de mil euros a la butxaca i una setmana lliure. Tot es redueix, però, al fet que hi hagi constància d’haver estat on sigui que s’hagi anat. És aquest un dels perquès del turista. Ja no fem vacances. Ara sortim de vacances per, després, poder deixar-ne constància. Exactament com si el premi fos aquest: viatjar per explicar-ho. I també per consumir el temps i per saber, si em som capaços, com som quan sortim de nosaltres mateixos. Després d’uns dies a Islàndia o encara que sigui molt més a prop, Portugal, el que hi ha és aquell desig de relatar-nos a través dels fets viscuts durant el viatge. Però, esclar, la veritat és que no només al camp de l’art, de l’amor i de la política està ja tot pràcticament dit, sinó que tampoc nosaltres, com a turistes, no podem aspirar ja a l’originalitat ni, encara menys, al remei sentimental que representa la soledat. La massa ha passat ja per aquest lloc molt abans que tu i és fins i tot probable que aquell veí del sisè tercera hagi ja explicat a la comunitat on viviu l’origen i la fórmula d’aquell mil·lenari licor fenici o els colors d’aquella astora o catifa de nusos irrepetibles; vull dir totes les anècdotes que tu t’has cregut, o pensat, haver viscut per primera vegada. Vull dir, també, que cada cop entenc més els viatgers (no pas turistes, per cert) que senzillament es queden a casa.

Vendre és vendre’s

Personalment, la sensació és que tot el que envolta Sant Jordi s’ha anat a poc a poc desvirtuant, adotzenant i perdent esplendor i exquisidesa. La venda és el que importa, la venda de tot, roses -vés a saber de quina qualitat- i llibres i més coses encara, i gairebé a l’engròs. Molt més comerç que no pas amor i estimació, i això que representa que n’és la diada. Per quedar bé i que no sigui dit. Vendre i vendre. Però vendre és, segurament, vendre’s, afirmava Max Aub. I potser no anava mancat de raó. De vegades val més mirar de no explicar allò que no té cap explicació, no ho sé. Tot s’ha anat tornant més aviat lleig. També la quantitat de pocavergonyes i dels qui diuen ser catòlics, però que ho són tan sols de nom i no pas de fets, i la munió d’imbècils que ens envolten i que més d’una i de dues vegades hem fins i tot votat. L’angúnia i la lletjor profunda de tota aquesta mena de gent que viuen com Déu, i perdó de l’expressió. I afegeixin–t’hi, encara, aquells que no volen saber res de res, que tant se’ls en dóna tot, i també el munt de turistes que fan la sensació de trobar sempre allò que buscaven i, a més a més, a canvi del preu somiat i desitjat. Potser sí que sempre acabem essent allò que semblem. Perquè l’aranya, hores d’ara, segurament no passa de ser una tan simple metàfora que ja ningú no deu entendre.

Cops de gràcia

Viatges, desplaçaments, visites, festivals, un poc de despesa. I jo que, per exemple, no he vist mai el Colós de Rodes que diu que es va ensorrar durant un terratrèmol. Sinó que aquesta no deu ser, però, tota la veritat. Flaiano conta que segurament aquell Colós va caure a causa de les frases que els turistes -sempre n’hi ha hagut, de turistes- hi degueren gravar a la base, al costat del nom, i que amb el pas dels segles, cada cop més nombroses i més vulgars, en minaren definitivament la resistència. El terratrèmol, doncs, no degué ser res més que el cop de gràcia. Escriptura com a pintura de la veu (W.G.Sebald). Ressonàncies. Matisyahu. Rototom. Benicàssim. I el castellà llengua oficial. Cops de gràcia.

Venècia cau

Vueling és aquesta companyia d’aviació on et tutegen com si us coneguéssiu de tota la vida. El vol resulta estret i tutejat. I amb nen que plora incorporat. Aterratge del tot precís i puntual. Trasllat al port. El Nieuw Amsterdam. Tot en ordre. Venècia. Indefensió de Venècia. Potser és ja passada l’època de la seva esplendor. Difícil trobar cap racó isolat dins d’aquesta illa atapeïda. El trobo finalment a Ca’Razzonico, on ja havíem estat el 86 per a un torneig de futbol universitari. Venècia, el que és pròpiament l’illa, viu del turisme encara. Però també en mor. És cert que en fer-se fosc la cosa canvia i que aleshores passejar i deixar-te endur pel laberint de la ciutat t’arriba a fer sentir una mica en pau amb el món. Els turistes-turistes solen dormir a Mestre o a Marghera, i no hi són, per tant, a la nit. Però Venècia cau. Em sembla indefectible. Les 4 estacions de Vivaldi. Retiro d’hora.

Dormit molt bé, que em feia falta. De 8-10, a la mena de despatx que m’han organitzat al costat de l’hospitality desk. No ve ningú. Millor. Llegeixo una mica. Epictet: abstenir-se, amagar-se, passar desapercebut. No sempre és possible, penso. I, a més, no sempre és desitjable.