Tenir un rei al cos

Més mots i expressions que han anat caient en desús. Cucanya, per exemple. O el fet de tenir un rei al cos. Cucanya no es refereix només al pal llis i ensabonat a través qual cal enfilar-se o caminar per tal de fer-te, com a premi, amb l’objecte que hi ha lligat en un dels seus extrems. No, no és tan sols això. Hi ha l’expressió país de cucanya com a referència a la suposada abundància de tot o, dit altrament, en què tot és xauxa o et penses que ho és i sense que cap esforç o sacrifici faci falta. En aquest sentit, “…la pluja és la riquesa d’aquest país, deia Pla al volum Les Hores (pàg 347-348). En realitat, les hores de sol i l’aigua constitueixen la seva riquesa més autèntica. I la veritat és que dic tot això en veu més aviat baixa per no empipar les persones, cada dia més nombroses, que viuen de la cucanya del turisme, a les quals les pluges d’agost i setembre han engavanyat considerablement. ¡Què hi farem! La gent té un rei al cos i, si podia, adaptaria el sistema del món als seus propis interessos. Hi ha persones que es pensen que l’home, l’ésser humà, és el rei de la naturalesa. ¡Pobra gent!”

Vigílies d’Alsàcia.

A l’exterior de la cova

Aquest lluitar constant per les Idees tot i no tenir-ne mai de noves. Dinar al Coro, avui, amb en Josep Quintana. Tot molt bo, però massa soroll, massa ressonància de veus. Com gairebé sempre, de fet. De manera que el cafè l’anem a fer a la Riera i ha estat aleshores que ha sortit l’esment d’aquelles famílies amb pare liberal, fill gran comunista, el més petit feixista, l’oncle capellà, mare monàrquica i filla mantinguda. Tots asseguts a taula. Qualsevol cosa podia passar, em diu, i segurament ja no n’hi deuen haver, de famílies així. No. I sort encara, continua, dels Errors de Flaiano en què llegeixes, per exemple, que l’avorriment i la malenconia t’esperen arreu on decideixis anar per divertir-te, és a dir, per canviar i fer coses diverses. És només el lloc on vivim que no ens fa pensar en la mort, el fracàs i la vellesa que arriba. I el trist invent del turisme, diu, i això que tots dos fem de guia, ell més que no pas jo. Turisme, impuls sexual. Perquè des d’aquest punt de vista, a la que arribem a conèixe’ns bé, encara que només ens ho sembli, el fet de moure’s resulta ja inútil. Total, per què, si no és que es tracti de motius de feina. De manera que no sembla pas que pugui haver-hi salut a l’exterior de la teva cova. Quedem-nos així de quiets, doncs. Però esclar, a la fi s’ha anat fent tard i tots dos tenim coses a fer. Mentre paguem, s’adreça a la noia que fa de caixera i li diu, sense aclarir-ho, que tot va quedant reduït a ben poca cosa.

Després, ja a casa, veig que em renyen i em donen lliçons. Les accepto i resto impertèrrit. L’Aida de Verdi sona ara mateix (2/4 de 7 d’aquesta horabaixa) al canal Classica.

El gust que no es pot compartir

Quan el turisme i el fet de viatjar no són un ofici, convé anar amb compte i seleccionar. No és pas fàcil. Un restaurant que sigui tranquil és un luxe que no es paga amb cap nombre de forquilles, per més que en disposi. De la mateixa manera que un hotel decorat amb encert i elegància no es compra a través de les estrelles que tingui. Un públic educat és gairebé un malbaratament. Qualsevol monument no envaït és un do del cel. Grolleres allaus. Convé anar amb compte. I sense por de ser considerat elitista. Ja ho deia Terenci Moix, que en aquell temps que la revolta semblava que era a la cantonada, aleshores potser sí que l’elitisme constituïa una mena de pecat social. ¿Però ara? Ara l’individu que no opta per l’elitisme està perdut; es limita a ser un número més en una llista del tot impresentable. I, per tant, el viatger veritable és tan sols aquell que ha descobert que el seu gust no es pot compartir, senzillament perquè forma part de la seva llibertat. I ara ja hi som i segurament no s’hi pot fer res, potser és ja massa tard. Si no fossis de l’ofici, la cosa més sàvia fora que, en arribar aquestes allaus de l’encara, fins i tot per part dels no creients, anomenada Setmana Santa, et fiquessis a dormir i no et despertessis fins l’endemà del Dilluns de Pasqua. Cosa que no voldria pas dir, però, que acabessis guanyant cap batalla. Aquest món deurà continuar igual d’atroç. I espera’t, que a continuació arribarà el festival de sant Jordi.

Per a ús exclusiu

Incoherències i contradiccions, deia. Però és veritat que sense cobrar no viatjaria pas. Viatjar ha estat i és una feina que, des de fa ja 43 temporades, de tant de tant faig. Si no, de què! Viatjo, doncs, perquè cobro. Si no, si al damunt, i tal com estan les coses, hagués de pagar, segur que no em mouria de casa. En una època com aquesta, de turisme de massa i de controls tan exhaustius als aeroports, segurament només dues opcions aconsegueixen sobreviure a l’hecatombe del soroll, el xivarri i la mala educació imperants. Una seria la d’aquells joves que es vesteixen de rodamón i surten a la recerca d’ells mateixos a través d’un o altre viatge sempre entès com a aventura. L’altra, la del viatger exquisit que senzillament troba que l’individualisme és l’única i intransferible patent de la llibertat. No puc inscriure’m en cap de les dues. D’una banda perquè ja fa temps que no sóc jove i de l’altra perquè no disposo dels estalvis que, si en tingués ganes, potser farien que m’ho pogués permetre. De manera que en això de viatjar sóc, per dir-ho d’alguna manera, d’aquesta tercera via que fa que, pràcticament sempre que m’ho demanen, ho accepti. Per un preu, esclar. Penso, finalment, en l’exclusivitat i en aquesta expressió “per a ús exclusiu…” I deixin-me dir que, si t’inclou i t’admet a tu, allò suposadament exclusiu deixa ja de ser-ho a partir d’aquell precís instant. I que si no, no. Perogrullesc.

Oci de multituds

S’acosta la Setmana Santa i per a molts els 4 o 5 dies de vacança que, en segons quins sectors d’activitat, arriben a ser-ne 10. Qui més qui menys prepara moviments. ¿Viatjar?, es demanava en aquest sentit Salvador Espriu, quina incomoditat! És la millor manera d’anar-se’n suposadament a descansar i tornar-ne exhaust, i això que de tant en tant em plauria fer-ho amb una comoditat que és, però, incompatible amb la modèstia de la meva bossa, cosa que fa al capdavall que determini de no moure’m gairebé mai (any 1952). Operacions sortida i operacions entrada desconegudes encara en aquella època. I la invasió segura del mal gust en tot de llocs que temps ha havien estat de privilegi. Turisme de la massa. Potser, si Espriu hagués arribat a conèixer la intensitat dels efectes d’aquesta mena de desplaçaments turístics, hauria escrit una aterridora versió de l’Apocalipsi en decasíl·labs orbs. Potser. Recordo, perquè el tinc aquí davant, un text de Terenci Moix d’ara fa exactament 19 anys que justament en parlava tot incloent-hi també la cita de Somerset Maugham dels anys 20 del segle passat. The wise traveler travels only in imagination. El viatger savi viatja només a través de la imaginació. Esclar que turista i viatger no són pas la mateixa cosa. I el cas és que segurament ja no en deuen quedar, de viatgers savis, que eren aquells que sabien escollir un lloc determinat per anar-hi a passar els dies que fossin i amb bosses per cert no gens modestes, esclar I, si per cas, avui, de savis, ho són tan sols aquells que es resignen a prescindir de gairebé tots aquests llocs i els que es neguen a compartir el mal anomenat oci d’unes multituds que han anat derivant cap a l’esclavitud més vergonyosa en permetre que siguin uns altres els qui organitzin aquest oci i tot ho manipulin i dictin exactament tots els horaris a complir i més coses encara. I tot per no haver de pensar ni imaginar. Catàlegs i catàlegs que tot ho faciliten. I els hotels i les agències i els guies i la diversitat de comerços que també han de viure, només faltaria. Sí, sí, ja sé que sóc del tot incoherent. ¿I què? Malta com a pròxima i ja propera destinació. De guia amb un grup de 30 persones. Tot organitzat.

Immediatesa

Ara que he reprès aquesta feina d’acompanyant de viatges, m’adono que també Flaiano, al seu Diari dels Errors, creia que no és veritat que la facilitat de les comunicacions augmenti la capacitat de coneixement. Ni que afini la cultura del viatger o, més ben dit, del turista. Al contrari, la facilitat de traslladar-se d’un lloc a un altre embota el valor de la sorpresa i ens ofereix com a adquirides les conquestes que temps enrere s’havien de desitjar i preparar al llarg d’un període considerable de temps. Ara no, ara tot rau en la immediatesa. Res a veure amb el significat de pelegrinatge, que no consisteix tant a assolir la meta o objectiu com en el fet d’arribar-hi amb el lapse de temps convenient que ens permeti anhelar-la i fer-ne de veritat l’objectiu espiritual del viatge. Espiritual, Marededéu, què dic ara! Perquè és el cas que els qui amb tan sols una hora de vol i dues d’automòbil o autocar aconsegueixen arribar, posem per cas, a Delfos es miraran el temple d’Apol·lo i l’auriga amb aquells ulls àvids del passatger que, aquell mateix dia, pot permetre’s encara una altra meta. Sembla com si avui dia aquesta mena de viatgers contemplin les ciutats desconegudes com si fossin barris de la seva mateixa ciutat o poble que mai fins ara no haguessin visitat i en relació a les quals l’únic que els importa sigui valorar els seus recursos d’hospitalitat i les seves ofertes immediates de plaer. I així gairebé mai no els queda temps per veure-les com a mons nous ni acostar-s’hi amb aquella càrrega d’amor, de meravella i de commoció. ¿Per què sortim de casa, si no? No, no em sembla exagerat, ni desmesurat, creure que en general els aeroports han substituït les catedrals, els hotels (a) les abadies, i el shopping, esclar, el coneixement.

Taxes i check-points

Mentre aquí, a Barcelona i a tota la costa receptora de turisme -tant se val que sigui de borratxera o no-, no hi ha hagut fins ara manera de posar-nos d’acord en la qüestió i així ens van les coses, a Itàlia ja fa temps que s’instauraren els anomenats check-points d’entrada col·lectiva a les ciutats del país i les taxes corresponents per dia i nit d’estada i per persona als hotels d’arreu de la península. Exemples de check-points: 250€ cada dia i cada autocar a Venècia (al pàrquing immens no hi cap ni una agulla, fem números), 200 per dia a Florència, 200 a Pisa, 70 a San Gimignano que a penes arriba als 7.000 habitants. Ple com un ou pertot. Però és que hi ha, a més a més i tal com dic, les taxes dels hotels, 3*** en tots els casos d’aquest darrer viatge. Torino: 2:30€ per nit i per persona. Venècia (Marghera): 2:10€. Florència: 3€. De Roma i de Nàpols, no en sé res segur, però m’ho puc imaginar i segur que no m’equivocaria. Potser sí que és un abús, no ho sé, però tothom paga i ningú no diu res i tot és ple i tot resulta molt incòmode. El turisme és fum, i tant que és fum. Però potser resulta que n’hem de viure i la marca Barcelona no para de vendre. Fem-ho pagar amb tots els ets i uts. ¿Quin és el temor? ¿De què tenim por? ¿Quina mena d’empresaris, i governants, tenim al sector? ¿Que potser pensen tan sols en ells mateixos i en llur propi i exclusiu benefici? Taxes i check-points, sisplau.