Les persones que llegeixen callen

És possible que a alguns de vostès tot plegat els sembli desmesurat. No pas a mi. A mi em sembla una de les definicions més precises i emocionants de la literatura. Crec que la nostra vida és als llibres. La nostra vida ha estat ja relatada i explicada al llarg de tot el procés històric que arrenca en el moment que hi va començar a haver paraula escrita. No és una vida unitària. Són fragments de vida que, units, componen la nostra. Saps que ets davant d’un gran llibre quan allò que s’hi explica notes que ha format des de sempre part de tu mateix i en aquell moment una guspira, intensa però fugaç, il·lumina la teva veritat, el teu bri de veritat. A “La Muntanya Màgica” (pàgines 719 i 720 de l’edició de La Butxaca), el personatge Settembrini -sempre el mateix, quin vici i quina mania!- diu: “…es tractava de la literatura com a impuls de la humanitat, de l’esperit de la literatura com a esperit mateix, el miracle de la unió anàlisi-forma. Era aquest, el que desvetllava la comprensió de tot allò humà, el que eliminava prejudicis i convenciments necis, el que portava l’honestedat, l’ennobliment i la millora del gènere humà. Creant el refinament i el sentit morals més extrems, lluny de fanatitzar educava en el dubte, en l’equitat, en la tolerància, tot i que tolerància aplicada al mal esdevé sempre un crim. L’efecte purificador i santificador de la literatura, la destrucció de les passions a través del coneixement i de la paraula, la literatura com a via de comprensió, de perdó i d’amor, el poder alliberador de l’idioma, l’esperit literari com el fenomen més noble de l’esperit humà en general, tants i tants literats com a persones envejables.” Sí, així parla el personatge Settembrini, que sempre em sembla lúcid, en aquest episodi del llibre de Mann. He de dir que, a la que m’he sentit perdut, enfonsat fins i tot en el forat més profund del més profund dels pous, sempre fins ara l’agafador, aquest flotador que tantes vegades necessitem per no acabar ofegats del tot en aquest mar d’estupidesa que ens envolta, ha estat per a mi un llibre, un poema, una paraula dita, llegida i escoltada, aquestes paraules de Settembrini per exemple. Definició desmesurada per a alguns, potser, no ho sé. El món, però, suposo que encara es deixa dividir entre les persones que llegeixen i les que no llegeixen. I és difícil donar consells. I Impartir lliçons de literatura segurament no serveix de res. Com a molt, et puc dir els llibres que he rellegit i els escriptors que més m’han agradat. En fi, les persones que llegeixen callen, i no fan soroll. I recorda que hi ha aquella petita escultura a l’entrada de la zona de vianants de Rotterdam. Una figura femenina asseguda amb un llibre a les mans i en posició de lectura. “La dona que calla”, es diu l’escultura. Podria ser també un home, tanmateix.

Corregir qualsevol absolutisme estatal

Sempre de Settembrini. Molt més que no pas de Naphta, aquell personatge de Mann que gosà dir que cada ric o és un lladre o l’hereu d’un lladre. Plaer de tornar aquest vespre, tal com sempre de tant en tant, a La Muntanya Màgica, i d’obrir a l’atzar el llibre aquest cop per la pàgina 559 i trobar la discussió, educada però discussió al cap i a la fi, entre aquestes dos éssers de la ficció immensa. Naphta, que era a casa seva, acabava de dir que el conflicte intern de l’home es basa únicament en els interessos individuals i globals i que la finalitat de l’estat esdevé aleshores, com és ben pagà, la llei de la moral. Protesto!, s’exclamà en aquest punt Settembrini -tot oposant la tassa de te contra el seu amfitrió i amb el braç allargat. Protesto contra la insinuació que l’estat modern signifiqui que l’individu és serf del diable. Protesto…La democràcia no té cap altre sentit que el de corregir individualment qualsevol absolutisme estatal…I aquelles conquestes del Renaixement i del racionalisme, senyor meu, es diuen personalitat, dret humà, llibertat!

De manera que estaria bé quedar-nos només amb això. Corregir qualsevol absolutisme estatal. Al capdavall és de sempre que les lleis han estat canviades i corregides a la que una determinada majoria social, fastiguejada fins al moll dels ossos, les ha vulnerades o desobeïdes. Senzillament perquè és la ment la que és sobirana, i perquè és lliure la seva voluntat, i perquè també és ella la que determina el món moral. I la  llengua en què les coses han d’esdevenir. I no pas l’estat, ple de mentiders xerraires democràtics, que tot ho oprimeix i que et vol tan sols per tot el que li aportes a la butxaca. I sense gairebé res a canvi. Res.

Finis Operis

Amb Mann i La Muntanya Màgica, però també amb Tonio Kröger i La Mort a Venècia i Félix Krull i fins i tot un poc del Doctor Faustus. Sí, amb tot això s’acabà ahir el seminari de l’Espai Bonaire. Confort és el que s’advertia als rostres del públic assistent, gairebé tot públic femení, aquesta joia. ¿Què ho deu fer que, en general, sempre el públic que s’apunta en aquesta mena d’activitats sigui femení de manera gairebé total? Rostres de confort i d’agraïment, què més vols? Silenci i tota l’atenció centrada en els bàsics debats de l’existència, naturalesa i esperit, raó i fe, ciència i religió, geni i follia, cos i malaltia que dèiem ahir, el que és humà i el que és diví, pacifisme i guerra, filosofia i teologia, democràcia i dictadura, laïcisme i església, il·lustració i tot que hi és contrari. I el temps que tot ho travessa. ¿O és que hi ha cap contradicció entre mort i vida, entre malaltia i salut, o entre esperit i natura? I som on som, justament en aquest finis operis i en la sublim pregunta final de si en aquesta festa mundial de la mort, en aquest terrible ardor febril que encén tot el cel plujós del capvespre, també s’elevarà alguna vegada l’amor. L’amor.  Adéu, franca i fràgil criatura de la vida! Perquè, mentrestant, la guerra acaba d’esclatar. L’autodestrucció.

La bèstia malalta

La salut, la presumpta salut, no és cap cosa fixa ni constitutiva de l’ésser humà. Al contrari, hauríem d’afirmar, més aviat, que la salut s’aconsegueix i es perd una i altra vegada al llarg d’aquest camí accidentat en què la constant és justament l’antítesi de la salut, és a dir, la malaltia. Aquest vespre serà l’última sessió d’aquest seminari que fem, des de fa dos mesos, a l’Espai Bonaire i tractarà de Mann i de la lectura de fragments de La Muntanya Màgica i del món descrit i també intuït i viscut al Sanatori Internacional de Berghof. La febre i la tuberculosi, la soledat, tota mena de desigs eròtics i l’apàtica malenconia…És també això, aquest llibre extraordinari. I no només l’esplendor dels diàlegs de Castorp amb Settembrini i Naphta, i també amb Peeperkorn, o l’atració envers la russa Chauchat. Salut i malaltia. I Mann, grandiós lector de Nietzsche, que d’alguna manera ens remet a La Genealogia de la Moral i a l’aforisme 13 de la tercera dissertació. Llegim-ho segons l’edició de J.M. Calsamiglia i la traducció de Joan Leita:

…¿De què depèn aquell caràcter malaltís? Car no hi ha dubte que l’ésser humà té més
malalties, és més insegur, més alterable, més inestable que qualsevol altre animal: —és la bèstia malalta. ¿D’on ve això? Certament, l’ésser humà també ha gosat més, ha fet
més innovacions, ha porfidiejat més, ha desafiat més el destí que totes les altres bèsties
en conjunt. L’ésser humà és el qui ha fet més experiments amb ell mateix, l’insatisfet,
l’insaciat, aquell qui lluita pel darrer domini amb els animals, amb la naturalesa, amb
els déus. L’ésser humà és aquell qui encara no ha estat mai vençut, que sempre té un
futur, que ja no troba cap repòs enfront de la seua pròpia força impulsora, de manera
que el seu futur l’abriva inexorablement com un esperó a la carn de qualsevol present
i de qualsevol actualitat. ¿Com podia una bèstia tan rica i tan estrènua com aquesta deixar
de ser també la bèstia més exposada al perill, la bèstia més duradorament i pregonament
malalta entre totes les bèsties malaltes…? Tot sovint l’ésser humà s’afarta…La seva negació de la vida posa en relleu per art de màgia una munió d’afirmacions més delicades. Certament, quan aquest mestre de la destrucció, de l’autodestrucció, es fereix, encontinent és la ferida mateixa allò que l’impulsa i l’empeny a viure

Lliures de paràsits

Els egos, els egos desfermats, veritable capitalitat de la incertesa. Tot per a la vanitat del cos i de la butxaca i res per al pobre esperit. Tantes queixes envers els qui exerceixen la política mentre oblidem allò més bàsic i fonamental, és a dir, que són el fidel reflex de nosaltres mateixos, que els hem votat. Molt lleig tot plegat, i poc edificant. M’estimo més pensar en el final, en els llibres sense final, els que més m’agraden. Com el Dant, que acaba les tres parts de què es compon el seu poema amb la mateixa paraula estrelles, o estels. O en el mateix Quixot, en què qui acaba parlant no és sinó la ploma de l’escriptura, per a mi sola va néixer Don Quixot, i jo per a ell; ell va saber actuar i jo escriure. Sublim. I aquest altre final a La Consciència de Zeno (Svevo i la fantàstica traducció de Carme Arenas). La vida humana com a malaltia i la naturalesa contaminada de l’home. Hi haurà una explosió, llegim, una explosió enorme que ningú no sentirà i la terra, retornada a la forma de nebulosa, errarà en els cels, lliure de paràsits i de malalties. Punt final.

Sinó que hi ha, encara, la manera com Thomas Mann es nega al fet que puguem saber si aquell Castorp de La Muntanya Màgica, al final, es mor o se salva. Som transportats de sobte al centre d’una batalla de la Gran Guerra i ell, Castorp, el veiem tan sols uns instants al mig del fang i dels projectils que xiulen per damunt del seu cap. I res més que aquest Adéu…, tant si vius com si caus!…Sincerament, deixem la qüestió oberta sense gaires preocupacions: en aquelles aventures de la carn i de l’esperit que van accentuar la teva simplesa, vas aconseguir de sobreviure-hi en esperit com amb prou feines podràs sobreviure en la carn: Vas tenir moments en què, ple d’intuïcions i sempre “governant”, de la mort i de la luxúria et va sorgir un somni d’amor. En aquesta festa mundial de la mort, en aquest terrible ardor febril que encén tot el cel plujós del capvespre, ¿s’hi elevarà també alguna vegada l’amor de veritat?  Perquè és justament aquesta, i no cap altra, la gran qüestió, i la pregunta més grossa.

Suprema confusió

Un poc més de Pitol i l’Art de la Fuga. M’entretinc en una data, la del 26 de gener del 1995, exactament quan explica les dues setmanes que passà rellegint els diaris de Thomas Mann. I el debat ideològic que duen a terme els dos tísics de La Muntanya Màgica, impagables Settembrini i Naphta, el primer maçó i demòcrata, l’altre jesuïta, autòcrata. Tos dos malalts incurables. I aquí Pitol esmenta Kundera i el seu pensament que la tranquil·la ironia de Mann relativitza la veritat d’aquests dos erudits del sanatori. El debat no té cap guanyador, diu. Potser tampoc cap dels dos no el perd. I afegeix que la ironia de la novel·la va molt més enllà i culmina en aquella escena en què tant l’un com l’altre, envoltats del seu petit auditori i embriagats de la seva lògica implacable, duen els seus arguments al límit, de tal manera que ara ja ningú no sap qui defensa el progrés, qui la tradició, qui la raó, qui tot allò irracional, qui l’esperit, qui el cos i qui la llibertat. Al llarg de diverses pàgines assistim, ni més ni menys, a una suprema confusió, on les paraules perden sentit i el debat es torna més violent mentre l’actitud de tots dos es fan fent cada cop més intercanviable. Quina gran metàfora, penso, de totes aquestes coses que ara mateix ens toca de viure. Elevo pregàries perquè Lucífer no torni a fer de Caudillo ni de res.

Aristocràcia malaltissa

M’estava tranquil a casa i gairebé relaxat ahir al vespre, i fins i tot amb una certa eufòria. Sí, confort i benestar interior. Acabava de llegir una petita obra mestra, deliciosa. L’esperit se m’havia eixamplat i estava ple de bons sentiments. “Tónio Kröger”, de Thomas Mann (1875-1955), 140 pàgines traduïdes directament de l’alemany pel mallorquí Guillem Nadal. El dilema entre vida i art. Mentre el llegia, sentia el desig d’esdevenir allò que se’n diu normal, és a dir, poder dur una vida lliurada a les persones que estimes i que t’estimen, al treball i, en fi, a tots els alts i baixos que comporta tota existència. Kröger (Mann) era un burgès de Lübeck que es dedicava a escriure. Escrivia, lliurat al seu art, però envejava els qui no ho feien. I no només els envejava, sinó que, a més, els estimava i n’estava enamorat. Hans Hansen i Ingeborg Holm, la rossa Inge. “Miri, miri les estrelles, senyor! S’estan allà dalt i llueixen, Déu meu!”. Kröger escrivia i era per aquesta raó titllat de burgès esgarriat, però continuava lliurat a l’aristocràcia malaltissa de la literatura. Noms nòrdics i purs que representaven per a ell la pròpia i original manera de l’amor, el sofriment i la benaurança, la vida, l’íntim i simple sentiment, la pàtria. “Jo visc entre dos mons, i no em sento a casa en cap dels dos, i per això tinc el viure un poc difícil. Vosaltres, artistes, m’anomeneu burgès, i els  burgesos estan temptats d’empresonar-me…i jo no sé quines de les dues coses em fa més mal! Els burgesos són beneits. Vosaltres, adoradors de la bellesa, que em trobeu flegmàtic i sense deler, hauríeu de pensar que hi ha un temperament artístic tan profund que, a causa del seu origen i del seu destí, no troba frisança més dolça ni més digna que la que sent cap a la delícia de la normalitat”. Acabava, ja dic, de llegir coses com aquestes. Aquest dilema, burgès i artista, pare i mare, ara ja absents. La civilitzada ciutat hanseàtica de Lübeck on fins ara havia viscut Günter Grass. Lübeck i la sensació de llibertat que sempre s’hi respira. Sí, estava ple de bons sentiments, gairebé feliç. Però de sobte la imatge, aquella imatge dels personatges de l’esmentat Puente Aéreo reunits a Barcelona per sopar tots plegats i com a bons minyons, m’altera. Som sempre allà mateix per a aquestes persones, veritables aristòcrates malaltissos. El seny és fantàstic, però no pot anar només en una sola direcció. No pot ser que vagi tan sols d’aquí cap allà. És impossible. Arribem tard a voltes, sense saber que a voltes el fràgil art d’un gest senzill podria dir-te que…(ja tens ordres d’anar) a fer punyetes.