Segons tots els indicis

Segons el diccionari, un indici és aquell signe que permet de presumir quelcom amb algun fonament. I així, aquesta calma és indici de tempesta, o no hi ha indici de millora i, encara, un indici enganyador…Un mot, per tant, del tot normal. Res a dir-hi. Res a dir-hi si no fos que, de sobte, apareix adverbialitzat: “indiciariament”. No ho havia mai sentit fins ara fa dos o tres dies en boca d’un ex-inspector d’economia o d’hisenda, no n’estic segur. Venia a dir que tal persona o tal altra, “indiciariament”, havia rebut quantitats de diners en B, o de sotamà. I ja està, amb això n’hi ha hagut prou perquè el suposat adverbi hagi estat adoptat en tota mena de converses i de tertúlies tant és que siguin en català o en castellà. Segons tots els indicis. Ara, potser és que, tot plegat, aquesta expressió és admesa a l’argot judicial, no ho sé. Senzillament, m’ha fet molta gràcia, la veritat.

Silenci, fortalesa

M’hauria agradat una final d’aquesta Eurocopa de futbol entre Islàndia i el País de Gal·les i ara ja no podrà ser. No conec Islàndia, no hi he estat mai, però aquests dies hi he pensat. Terra de gel en què també hi ha escriptors. Jón Kalman Stefánsson, per exemple, nascut a la capital Reikiavik el 1963. No he llegit cap llibre seu, ni Entre el Cel i la Terra ni cap altre. Miraré de fer-ho i el cas és, però, que l’atzar em portà l’altre dia a la vista un titular de premsa que parlava d’ell i que vaig anotar. A Islàndia, la fortalesa s’identifica amb el silenci. Parlar, tota la xerrameca que ens envolta, és negatiu i és de dèbils o de febles. I sobretot és cosa de polítics. Molt bé. Podríem al·legar que Déu n’hi do del soroll, i del xivarri, del públic islandès que hi ha assistit, aquests dies de futbol a França, celebrant el comportament i el compromís dels seus jugadors, d’acord. Però diria que una cosa no treu l’altra. I no ho puc evitar. Aquí, entre nosaltres, resulta tot tan absurd que, posats a fer, m’agradaria que fins i tot les tertúlies es fessin en silenci i només amb les mirades. I a les de la ràdio ni això.

La moda de les pèrdues

Sobretot que el fet de llegir no ens faci perdre el fet d’escriure. Aquest desig. Les modes. La moda de les pèrdues. De sobte, sembla que es posi de moda dir i fer saber que ja no llegim tant com solíem. Ens hem de guanyar la vida, d’acord. I anem justos de temps i un servidor que no s’ho acaba de creure. La teva vida, la vida de tots plegats, és als llibres i a les paraules i les imatges que desprenen de nosaltres mateixos. Fora dels llibres el que hi ha és la intempèrie i la degradació. Som també com ens veuen els altres i la cosa segurament hauria de ser al revés: que el fet d’escriure no ens faci perdre el bell costum (vici si vols) de llegir. ¿Com vols entendre, si no, el present que ens toca viure? Diràs, potser, que de les coses ja apreses i de l’experiència que tens (sempre incompleta) de la humana manera de ser. Potser. No tinc temps, dius. Però, ¿i el plaer de la calma i de la paciència? ¿Que potser no avançaria el món amb més calma i amb més paciència? ¿On vas tan de pressa si no vas enlloc? Veure-les venir i després, si per cas, actuar. Un poc més d’impassibilitat, d’ataràxia. I el fet és que no hi ha edat que hi valgui i que la relectura és més important que la mateixa lectura. El Petit Príncep, posem per cas, és ara un llibret molt més bo que no pas les primeres vegades que el vas llegir fa ja tants i tants anys. No sóc cap herba -havia respost suaument la flor. Ah! Perdona… -No em fan gens de por els tigres, però no suporto els corrents d’aire.

O jo què sé, els mateixos moralistes francesos, Pascal, La Rochefoucauld, La Bruyère, i també Joubert i fins i tot Chamfort i Renard, són segurament ara més actuals que mai i parlen de tu i de nosaltres fins al punt de fer-te entendre i acceptar que tot depèn de l’educació i l’ensenyament que rebem en cada etapa de la nostra formació. Una formació que no s’acaba mai. I també dels models, depèn, d’uns models que tantes vegades resulten falsos i amb peus de fang. I de la premsa, es clar, sobretot de certa premsa de tertúlia de massa interessos espuris i de massa tergiversacions anorreadores i que no s’estan de declarar ideal això o allò altre. Entabanadors de mena que pretenen passar per científics, pobrets, però la ciència per ella mateixa només pot ser preceptiva i no pas exemplar. La ciència és regla i no model, assegurà Joubert, Joseph Joubert. Vull dir que no és pas veritat que no tinguis temps de llegir. Digues, si per cas, que ja no et dóna la gana. I que per tu faràs.

Vanitat indomable

Molt poques vegades assisteixo al que en diem actes literaris, presentacions de llibres, etcètera. En general, no s’hi parla gaire de literatura. No és el que interessa. El que interessa, sobretot, és vendre el producte i massa vegades s’hi va senzillament per compromís. I potser és aquesta la raó per la qual, amb poques excepcions, més m’estimo adquirir i llegir clàssics que no pas novetats. Aquesta tarda he entrat en una llibreria i n’he sortit tan de pressa com he pogut: uff! tot eren novetats -i no sé ara qui ho digué, això. A banda que, és clar, la literatura, el fet de llegir i potser d’escriure, és sempre un afer solitari. Un afer solitari que després es pot explicar i fer entendre. A les aules del país, per exemple. Amb tota la passió del món. Seduir, commoure, convèncer els estudiants. O a través de conferències on el comerç no tingui cap importància i sí, en canvi, els mots i la seva música. No pas a través de tertúlies, però. Ni que siguin bonhomioses. “Sempre he tractat de viure amb persones escassament relacionades amb l’activitat literària. En aquest ambient és molt difícil trobar una persona que no es consideri important. No tenen el sentit de l’humor, es prenen seriosament, creuen que tenen molts mèrits. No vull pas dir amb això que no en tinguin molts, com és natural. Si badeu una mica, en tot cas, surten de mare. I això crea un ambient terriblement avorrit, incòmode, d’un tedi espantós, d’una falta d’interès total” (Josep Pla, 12, pàgina 252). Aquesta vanitat indomable, sí.