Ser esclaus

L’amor etern és impossible. No s’hi hauria de creure, en aquesta mena de promeses, diu en Xavi Torrent. El que hi ha, com a molt, és l’intent de renovar, amb cadascuna de les nostres accions, els vots de cada dia. Només així, potser, aquest amor que diem, sense ser etern, pugui omplir les nostres vides fins al final.

La veritat, d’altra banda, és que em sembla que no faria pas cap falta aquesta continuació anunciada de Blade Runner (1982), ara amb Denis Villeneuve de director i Ridley Scott com a productor. Blade Runner 2049, trenta anys més tard d’aquell futur no gaire llunyà que era el 2019, d’aquí 2 anys. ¿Per què? Replicants d’última generació, diuen. No crec pas que la vegi. Sempre a la memòria les paraules finals d’aquell Roy, a qui, just abans de salvar la vida de Rick Deckard (Harrison Ford) i de fer-nos saber que li ha arribat l’hora de morir-se, sentim dir fins a quin punt arriba a ser fotut viure amb por. Viure amb por, tenint sempre aquesta por, és això el que significa ser esclaus. I no cap altra cosa. La resta, segurament, també aquesta anunciada i promocionada continuació en què es veu que també H.Ford (hi) té un paper, resulta més aviat prescindible.