Felices vigílies

“Espàrtac” un cop més, la pel·lícula de Kubrick i Kirk Douglas, 196 minuts. 12 milions de dòlars de pressupost, dòlars del 1960, any de l’estrena del film. La lluita de l’esclau per la llibertat personal i col·lectiva, estructurada aproximadament en cinc parts: la presa de consciència d’Espàrtac, la revolta, el triomf de l’esperança en la llibertat, la derrota i, finalment, la confiança en el futur. Pots matar-me, pots enterrar-me o convertir-me en pols, però no podràs desfer-te, al capdavall, dels milions que vindran darrere meu i que acabaran essent lliures. Fantàstics els retrats psicològics dels principals protagonistes: el valor d’Espàrtac (valor reflectit no només en el coratge per a la lluita, sinó també en el reconeixement de la pròpia ignorància i, per tant, en l’aspiració d’arribar a saber llegir, com està fet i en què consisteix el món, per què la lluna adopta formes diferents o d’on ve el vent, per exemple), l’enteresa de Varínia, la seva dona i mare del fill de l’esperança, esplèndida Jean Simmons, la prepotència de Cras (Laurence Olivier), la covardia de Batiato (Peter Ustinov) o el maquiavel·lisme intel·ligent de Gracus (contundent i genial, com sempre, Charles Laughton). No dic que “Espàrtac” sigui una obra mestra, no. Kubrick en té, segurament, d’altres de molt millors. Recordo ara “Atracament perfecte”, “Lolita”, “2001, una odissea a l’espai”, “La taronja mecànica”, “La resplendor”, o “La jaqueta metàl·lica”. I també el seu esplèndid últim llegat, “Eyes Wide Shut”. Però bé, al cap i a la fi, atès que no ahir havia de sortir de casa per a res i que totes les feines estaven al dia, em va semblar molt més profitós veure aquesta pel·lícula que no pas fer qualsevol altra cosa ara que som en vigílies de tot. I és que, “quan un sol home diu ‘no obeiré’, Roma es posa a tremolar”, o, “¿que et fa por morir, Espàrtac? –Tanta com me’n va fer el fet de néixer”, coses com aquestes em semblen que són les que més faciliten el desig d’això mateix, d’unes felices vigílies.

La carn i l’esperit

Més dies de cine. Més revisions. ¿Què vols fer, si no? Atrapat anit en la carnalitat de la iguana. Burton, Gardner, Kerr, Sue Lyon (encimbellada Lolita de Kubrick, però que aquí no passa d’explicar i justificar el concepte d’abús de menors: quan una menor sedueix, essent-ne conscient i amb tota la murrieria, un adult. Nimfòmana). The Night of the Iguana (1964). John Huston, Tennessee Williams. Rom i suor. La carn i l’esperit. Autoflagel·lació de vidres romputs a Puerto Vallarta que no passava, aleshores, de petit port de pescadors i poca cosa més. I és ara que llegeixo que fou a partir d’aquesta pel·lícula que, a banda de l’esclat del turisme, els nens de la localitat començaren a tenir tantes possibilitats de néixer vius com en qualsevol lloc dels EUA. I que també fou a partir d’aleshores que va començar a haver-hi escoles. És el que té el cine, de vegades. La carn i l’esperit. Gardner (l’animal més bell) i Kerr (el dibuix i la poesia, serenitat de la bellesa). I Burton al bell mig i ple de dubtes representant el resum i la síntesi de totes dues. I sacerdot vençut, al capdavall, per la carnalitat. I pel desig de tot. El desig que mou el món. ¿Per què no has escrit cap més llibre? Perquè he sortit massa de nit. Sinó que no és veritat. Hi ha també aquest pacte implícit d’hipocresia i de cinisme. Ara Roma i La Grande Bellezza. Algú ha dit aquest dematí mateix que vivim al caire de la desesperació i amb un únic remei: el de fer-nos companyia i amb el consentiment de prendre’ns un poc el pèl els uns als altres. I que potser a Roma, però també aquí perquè en venim, el sentit de l’eternitat és en realitat el sentit del no-res. Em sembla molt fort. I mancat de tota esperança. D’acord que els flaixos de bellesa potser sí que poden ser inconstants i demacrats, però hi són encara. Hi són.

Jerarquia fosilitzada

Paths of Glory. Kubrick, 1957. 86 minuts tan sols. Antibel·licisme, antimilitarisme. No em considero ni una cosa ni l’altra, però aquesta pel·lícula és una obra d’art autèntica. Els membres del teu propi comandament, aquesta jerarquia fosilitzada, que són els veritables soldats enemics. No n’hi ha d’altres i no en surt cap altre, a la pel·lícula, que no siguin els teus mateixos generals i coronels que justifiquen de sobres la sentència de Samuel Johnson que el patriotisme és el darrer refugi dels canalles. I la lliçó de la música del final. Tant és que no entenguis la lletra de la cançó, tant és. N’hi ha prou amb el sentiment que transmet i amb el seu silenci alliberador.

I aquest breu, brevíssim, contrapunt de Tòfol Serra: Quan et vegis encaixonat al burlador de les idees alienes, pensa que les teves també encaixonen.