Allò imperdonable

L’ateisme representa la posició d’aquell que nega l’existència de Déu o d’una realitat transcendent a l’home. A l’antiga Grècia ja hi havia hagut sofistes (Protàgores) que havien negat l’existència dels déus, i Epicur sostenia que l’home havia d’actuar com si els déus no existissin. M’encanta Epicur, m’encanta llegir-lo. Al llarg de l’Edat Mitjana, fonamentalment cristiano-teocèntrica, no es van registrar a penes fenòmens d’ateisme (en canvi, de misogínia, sí. El gran Bernat Metge, que fa que, a Lo Somni, Tirèsias pronunciï aquella tremenda invectiva contra les dones, la poma, la poma, i que dubta i no s’acaba de creure que l’ànima humana pugui viure sense el cos i sigui immortal, per exemple).

Al segle XIX són ateus els filòsofs de l’esquerra hegeliana (Feuerbach, Marx) i els seguidors del positivisme (Comte), els quals neguen l’existència d’un ser immaterial i etern.

I és veritat que diem que si hi ha bellesa, si hi ha èxtasi davant la contemplació de l’art, si hi ha el geni cantant, el geni ballador, el geni pintor i escriptor, és que hi ha Déu. Però aleshores també ha de ser veritat el contrari: si hi ha tragèdia, si hi ha catàstrofe, si hi ha patiment, si hi ha el mal, deu ser potser que Déu no existeix. I em sembla que no val aleshores, estimada, dir que el que passa és que ens vam menjar la poma. No, escolta, a mi el que probablement m’interessa és aquell ateisme que es pot considerar un fenomen positiu en coincidir amb l’abandó d’una concepció massa filosòfica i, per tant, inadequada, de Déu (aquesta mena de Déu “tapaforats”) i deixar espai, en canvi, al Déu de la fe i de l’esperança revelat lliurement per Jesús. I és per això que aleshores l’ateisme seria el veritable rostre del “món fet adult”, en el qual el cristià veuria un estímul per recuperar l’originalitat dels valors de la fe i de l’esperança, no enteses ben bé com a virtuts teologals.

Tanmateix, la consideració de l’ateisme dins del pensament filosòfic no és una qüestió simple. Hi ha ambigüitat (n’hi ha en Comte, per exemple) i, potser, tal com diu Deleuze, l’Ètica d’Spinoza pot ser entesa com una ètica del gaudi, el discurs d’un ateu. Fins i tot la filosofia hindú (principalment el budisme) podria arribar a valorar-se com una vertadera religió radicalment atea.

I què queda al final? No ho sé ben bé. El dubte segurament. I potser no, potser no que no sóc ateu. No, segur que no en sóc. Al capdavall, l’imperdonable és pensar que Déu no pot perdonar-nos.

Fuig, home, fuig

No sé si encara es publica, aquella revista Archipiélago, però ahir, després del dinar esplèndid i deliciós de can Culleretes i un cop ja tornat a casa, en vaig obrir l’exemplar corresponent a la tardor del 1994. M’hi vaig trobar Leopoldo M. Panero sobrevolant Deleuze. Un article curt sobre la lògica del sentit i la paradoxa que suposa tot plegat. Un sentit que et trasllada sempre a una altre sentit igual que un concepte et trasllada cap a un altre concepte divers, i així ad infinitum. Per exemple, aquella ovella d’Alícia al País de les Meravelles (Carroll) el sentit de la qual és un cérvol, metàfora de la fugida. Fuig, home, fuig, diem en català, què dius ara!, on vas a parar!

Com aquesta altra cosa de Lacan que només en francès té sentit: Il y a l’homme, et puis il y a l’ommelette. El sentit de tants debats, paraula de moda. Tot és convertit en un debat o altre, ad infinitum. Potser és que ningú no sap res de res de cap on anem ni, potser tampoc, d’on venim. El sentit de les coses com a clivella, escletxa, esquerda, l’oblit de la idea, aquesta fixació, neuròtics obsessius.

I, a l’altra banda, els diaris, periòdics del dia a dia, que segons Mallarmé i tal com Panero recordava, suposen la paraula buida, buida com la moneda amb l’encuny esborrat que els homes ens anem passant els uns als altres, en silenci, gairebé sotamà, que no sigui dit. L’abisme del sentit, i tant. I el cos, del qual no sabem el veritable poder ni de quines coses pot arribar a ser capaç (Spinoza). No cal sinó tensar-lo un poc (el cos) com si fos la pell d’un tambor, afegia Deleuze, perquè comenci la Gran Política. Un crit al límit de la pàgina. Un crit potser d’esgarrifança. I ara deso Panero i aquest Archipiélago i me’n vaig. Tinc un debat sobre la multipropietat privada. Quina colla d’imbècils! Paradoxa ad infinitum.

És que és molt gros!

Prop ja de migdia d’aquest dia de Nadal. Prop ja de seure a taula amb els teus. Hi haurà uns entrats més aviat exquisits i, després, l’escudella de galets i la carn d’olla corresponent. I res més. Ni pollastre ni gall dindi ni res, tret esclar de quatre neules i una mica de torrons i xampany rosat Hautbois. Serà tot molt amable, igual que ho fou el ressopó d’ahir a la nit després de la missa del gall. Aquell foie excel·lent amb un vi que no coneixia. Un vi hongarès, Tokaji, fantàstic i tan semblant al Sauternes que s’hi podria perfectament confondre. Dolçor que tant de bo poguéssim expandir.

El discurs del rei l’he llegit aquest dematí. Felip VIè, bé, de fet Vè per a nosaltres. Res de nou i més aviat pobresa. Sempre la mateixa cosa. Embolicat amb la bandera del nacionalisme, espanyol naturalment, només faltaria. No em sembla el rei de tots tal com ell pregona i malgrat el nou marc que féu servir. El Palau Reial, el de tots espanyols, digué. No hi ha manera, així, de sentir-s’hi identificat. Només sotmès.

D’altra banda, Spinoza. Que la natura sigui “Déu”, llegeixo, no significa pas, per exemple, que els escarabats siguin sagrats (o “bons”), i ni tan sols que hagin de ser respectats, sinó que són naturals, reals, engendrats a partir de la natura i de la seva llei. Sabadell, demà passat. És que és molt gros!

Absències

Arrimadas, Albiol, Coscubiela, Franco Rabell. Gran nivell discursiu. Impressionant. Ple de llocs comuns, però no tan sols això. Incapacitat oratòria manifesta. No se’n salven ni llegint el que tenen escrit davant seu. ¿Que no tenen filòlegs i correctors? Es veu que no. Incapacitat, de totes maneres, de la qual se salva un poc Iceta. Tenint en compte, però, que, si -tal com diu- el moment polític de Mas és acabat, imagina’t el d’ell. I ara parla Baños, amb corbata -per molts anys-, de manera que encara no se sap què dirà. No és difícil imaginar-s’ho, però. Sobretot havent sentit ahir aquesta noia, Gabriel, serrell destraler i el seu cos de dona sobirana amb samarreta anticapitalista amateur de l’hivern sense fred. Cap no arriba ni a la sola de la sabata del President. Absències. M’estimo més llegir Maupassant i l’Altre. L’estudi de Savinio en què subratllo que del que es tracta és d’observar allò que cadascú vulgui expressar (en públic o en privat, de paraula o per escrit) durant tant de temps i tan atentament com faci falta per tal de descobrir un aspecte, qualsevol, que no hagi estat mai vist ni expressat per d’altres. Fatiga de tanta repetició. El mestre ha de ser sever amb l’alumne. I que tant de bo poguéssim fer servir aquelles lletres de Spinoza al final dels seus teoremes. Q.D.E. És a dir, Quod Demonstrandum Est.

L’amor tot ho perdona, excepte l’absència voluntària. (L’Abadessa de Castro, Stendhal)

La voluntat no és incerta

Incertesa, incertitud, estat de dubte sobre el que es farà, sobre el que serà i com arribarà a ser. Tot allò que avui és imprecís, vague, no ben determinat. De fet, la vida mateixa de cadascú. Sinó que ara es tracta de la nostra existència com a país. Governar la incertesa, no en la incertesa, diu el President. Governar, dirigir, aquest afer tan incert. Hi ha una cosa, però, que no és incerta ni vague ni imprecisa: allò que volem. No hi ha incertesa aquí. I ho regeix la voluntat. La voluntat de poder. La gran política que consisteix a esdevenir allò que volem ser, allò que som (catalans). Peca un poble, i els seus líders, quan fa o permet que es facin coses que poden redundar en la seva ruïna (Spinoza).

Justament ells

M’estava aquí assegut en silenci i mirant d’assimilar-ho tot, fascinat de com aquests personatges autopropulsats posaven, davant la càmera, amb aquest seu silenci rialler i amenaçador, suposo que procurant de representar així les seves idees exacerbades i ressentides. Genis improvisats de la reunió, d’habilitats histriòniques, lliures i iguals. Alguns d’engendrats aquí mateix, entre nosaltres. Potser els pitjors. M’he esforçat a no riure’m de les accions humanes, ni a lamentar-les ni a execrar-les, sinó a comprendre-les (Spinoza). Comprenc ara aquests darrers estertors i la invocació a Espanya i els espanyols. Fins i tot de la “Camorra”, parlen. Justament ells. Els de sempre. Éssers humans que, en obrir la boca, es jutgen ells mateixos. Dels nostres enemics deslliureu-nos, Senyor!