Signe rere signe

La breu i coneguda conclusió del sonet de J.V.Foix: m’exalta el nou i m’enamora el vell. L’exaltació, el rampell que ens fa córrer, que ens apressa, en temps de Foix fou l’automòbil. Avui és la nova tecnologia, a la qual ja és impossible renunciar, sense la qual moltes vegades ja no sabríem què fer ni segurament entendre’ns a nosaltres mateixos. Hom diu, àdhuc, que la nova tecnologia és la llibertat, tot i que a mi no m’ho sembla. Molt bé. Però hi ha també l’altre anhel, l’anhel de repòs, l’anhel de lentitud, allò que hi ha entre la nova tecnologia, d’una banda, i la literatura i l’antic museu i les madones borroses, la lentitud i la calma que l’amor reclama, de l’altra. I llegir. Llegir és molt important, llegir és fonamental, -“Quan vaig haver acabat aquest llibre, el vaig tornar a començar, i a mesura que el rellegia, se m’aclarien tot de coses que abans no havia entès. I en haver-lo acabat per segona vegada, el vaig tornar a llegir, i encara vaig entendre millor què hi deia. I així fins a cinc o sis vegades”, segons els Rumors sobre Rumors de Ponç Puigdevall parlant de Jordi Coca i L’Emperador– perquè a diferència de la velocitat amb què ocorren les coses, la velocitat a què les fem anar, la velocitat amb què són escrites i divulgades, llegir, en canvi, ho fem a la mateixa velocitat que a l’època de Plató i d’Aristòtil, quan tan poca gent en sabia, de llegir. Continuem desxifrant signe rere signe, amb calma i amb paciència, sense adonar-nos del pas de les hores i, així, ens situem en una actitud similar a la que teníem quan la circulació de les coses no era tan ràpida. Cal ser trepidant, de vegades, cal el brogit i el frenesí, segons com. No podem renunciar als avenços de la tècnica, naturalment, però no hauríem de renunciar tampoc a la calma i a la lentitud de les estones de lectura, a l’aliment de l’esperit. Al silenci. Sobretot quan apareixen dies de pausa en la feina que fem.

Lliçó no apresa

Repasso i recapitulo i no deixo d’admirar la perfecció formal de la poesia de Foix i el seu lèxic arcaïtzant. Admiro també la seva prosa, la meravella de “Cròniques de l’Ultrason“, per exemple. (“Ulls clucs, veia una mar antiga amb barques envellides i pescadors coixejant. He recordat de nou els versos primicers i les paraules de la vella dama. M’he aturat sense saber on queia”). Em refereixo avui, però, als sonets de “Sol, i de dol“. Els encavalcaments perfectes, la majúscula amb què encapçala cada vers. N’hi ha de coneguts, com aquell en què expressa el desig que els seus dictats guanyin el demà. Guanyar el demà i salvar la llengua. No només J.V. Foix sinó tots aquests clàssics del XX ja ho sabien i ens ho deien i ens assenyalaren el camí. De Foix hi ha també aquest sonet del rampell càndid. Tot el poema llisca, des que es comença a fer fosc fins que clareja la llum del dematí, a la recerca de la conclusió contundent: m’exalta el nou i m’enamora el vell. Ara bé: fa molt de temps que em sé de cor aquest poema i que sempre vaig procurar fer-lo recitar als alumnes més grans, però ara, quan tinc el poema al davant, penso sobretot en això de l’enamorament perquè sempre he tingut la sensació que em quedava a mitges en la comprensió del poema. Sé per què: no comprenc l’amor perquè probablement no m’he enamorat mai i el que sempre he fet ha estat fugir-ne, de l’amor, la lliçó que fins ara mai no he après. I, així, és clar, s’entén la meva realitat. Sol, i de dol.

Sense cap avís previ ni cap consulta sobre si desitjava continuar amb la subscripció, veig que l’Ara m’ha carregat directament al compte els 95€ que deuen correspondre si jo, efectivament, hagués manifestat la voluntat de renovar-la. Resultat: he retornat el rebut i me n’he donat de baixa.