Excepte el gènere avorrit

A l’hora de llegir, els textos que més m’estimo són els dietaris, les autobiografies. Vivències, pensaments, experiències, sentiments que l’autor transmet al lector sobre tota mena de peripècies vitals més o menys agradables i moltes vegades al marge del que resulta habitual. Singularitat sobretot, l’individu i l’ésser que representa. I l’estil. Jo què sé, Chateaubriand, Josep Pla, Valentí Puig, J.C.Llop, Guillem Simó i tants i tants d’altres. Desig de veritat i temptació de fingiment. Moltes vegades, per cert, totes dues coses juntes que veig com una línia de tensió que els atorga aquest poder de seducció que per a mi és clarament superior a qualsevol altre gènere. És així, si més no, com ho veig. I també amb els dubtes de si no hi ha mai una certa obscenitat exhibicionista en aquesta classe d’escriptura i de la raó per la qual un ésser humà decideix explicar la seva vida tot fent-la pública. Perquè, esclar, hi ha una cosa que em sembla que fa molt falta en aquesta mena de textos i és la necessitat de cadascú de trobar la distància que cal per poder parlar amb tu mateix i no aparèixer com el que no ets. Però vaja, parlo d’allò que més m’agrada llegir i això no vol pas dir que no em semblin bons els altres gèneres literaris. Tots em semblen bons excepte, això sí, el gènere avorrit. I, encara, tenint en compte que la grolleria no n’és cap, de gènere i, a més, no la suporto.

Banderes escoceses

Abans de passar pel Jutjat, afers comunitaris, una estona del Manual del Distret (Rossi, 1980). Sobre la singularitat. Hi creiem, en la singularitat, creiem que sempre serà possible trobar aquell tret distintiu, aquella característica, per insignificant que sigui, capaç de distingir dos homes, l’un de l’altre. La suportem fins a cert punt, però, la singularitat, només fins a cert punt. Es podria dir en termes generals que es tracta d’un orgull i d’una vanitat mentre eixampli propietats compartides per la majoria. Ja hi som, amb la majoria! Tothom té el seu grau d’intel·ligència, qui més qui menys, però jo sóc potser un poc més intel·ligent que tu; i la valentia no és pas que sigui excepcional, però segurament a mi em visita amb força més freqüència que no pas a tu…Vull dir que em sembla que ja ho he dit altres vegades, que aquest llibre és una veritable miscel·lània entre d’altres coses per curar-nos en salut. Paraules i imatges, guia de l’hipòcrita, residus, la doma del símbol, sense contradiccions, de cara al públic, protestes. Diferències que ens permeten comparar. I així el que té la singularitat total és que més aviat ens espanta i ens aïlla. Ara banderes escoceses demà passat a Madrid. Rossi no ho diu, però és ben bé que el contrari de la intel·ligència és la imbecil·litat. I aquesta competència per veure qui n’és més, d’imbècil. O de xitxarel·lo.