Callar i deixar dir

Dematí de suport a tots els alcaldes, 750, que Espanya coacciona i té amenaçats. Bé, de fet som tots que estem amenaçats a través d’ells. A banda d’això, però, el que em passa pel cap, segurament de manera equivocada perquè cada cop m’equivoco més en la percepció de les coses, és que a mesura que ens anem fent vells ens tornem més silenciosos, deixem dir més als altres, els concedim més la paraula, ens estimem més escoltar que no pas parlar, participem cada cop menys en els debats. Tot és tan insegur, penja tot tant d’un fil! Quan s’és jove, hom està sempre disposat a menjar-se el món, s’experimenta una intensa companyonia en la relació amb els altres, se sent el desig de llançar-se als braços de tothom amb la certesa de ser ben rebut. I ja dic que potser m’equivoco, que potser passo per un d’aquells moments de misantropia enganyadora o falsa, però noto que gradualment, gairebé de manera imperceptible, aquella força ens va d’alguna manera abandonant. Desenganys, davallades i resurreccions, una barrera va elevant-se entre nosaltres i el que ens envolta i arriba així un moment que ja som estranys fins i tot per a nosaltres mateixos. I és potser aleshores que l’home concentra tot el seu amor, tota la seva facultat d’expansió, en una persona i fa, per dir-ho així, un esforç final per unir aquesta ànima a la seva; l’empeny cap a ell mateix i tracta de conèixer-la i de donar-se a conèixer de manera total. Il·lusions, segurament. Però esclar que hi ha l’amor. Un amor que tanmateix no impedeix que a poc a poc ens anem adonant que això, el coneixement de l’altre, és impossible, i que per més intensament que hom estimi, per molt íntimament que estigui relacionat amb l’altra persona, sempre ens és d’alguna manera estranya. Marit i muller, i tota mena de parelles, si aconsegueixen durar, en el millor dels casos, s’estimen. Però, ¿es coneixen realment? Em fa l’efecte que accedir al pensament de l’altre no és possible, no se’ns permet saber què pensa l’altre. I és aleshores que ens refugiem en el silenci i ens construïm un món propi que procurem mantenir ocult a tothom, fins i tot a les persones que més estimem, sabent o suposant que segurament no l’entendrien. És a dir, finalment, tot això no ha estat res més que l’embolic que m’he fet en pensar si realment, si de veritat, coneixem les persones que estimem. I també en pensar la línia tan prima que separa l’amor de l’odi. De fet, és potser per això que em vaig tornant cada cop més silenciós. I callo. I deixo dir. Malgrat, fins i tot, les amenaces d’ara mateix. Que vagin dient. Que vagin fent.