Aquest puto fil

Dies de silenci, encongit i compungit, tot recordant aquella vegada que ella va venir a veure’m a Leganés, on m’estava, perquè hi feia aquella mili que  no tenia manera d’entendre. La història venia de l’adolescència però a partir d’aleshores va durar a penes quatre anys més i hi ha dos fills que hem estimat i estimem cadascú en el seu àmbit. Ara potser ja no, però la veritat és que he estat el que se’n diu un cap verd, una equivocació rere l’altra. I és així que hem anat passant al llarg del temps, un poc cadascú per la seva banda, fins que, un cop ja refetes les trajectòries vitals, al final la relació ha estat de respecte i d’amabilitat recíprocs. I ara haig de callar, de pregar i de restar en silenci. La malaltia sobtada que l’empeny vers al límit de tot, just pocs mesos després d’haver-se jubilat de la feina que li ha ocupat quaranta anys de la seva vida, m’hi empeny i em fa córrer a abraçar-me amb els fills que ja fa dies que no es mouen del costat de la mare. I el fet de no saber què dir ni què fer-hi, amb aquest puto fil del qual tota cosa, i tots plegats, pengem.

¿Saps què és un Ziiii?

No la simplicitat, ans la senzillesa és allò que guia el personatge del jardiner a la pel·lícula “Dialogue avec mon Jardinier”, de Jean Becker (2007). Senzillesa de cor, estranya i plena de sentit comú, a la vegada. El discórrer suau i tranquil dels 109 minuts que dura el film, l’experiència d’aquest plaer. La muller i no la meva muller, o la dona i no la meva dona. A la vida fem el que toca fer. ¿Que vols un cafè? No, gràcies, m’estimo més el te. Ho sento, però es que no tinc te. Bé, aleshores sí, un cafè. Aquesta mena de diàleg i l’amistat redescoberta. La pròxima vegada el pintor tindrà te. El pintor que mai havia aconseguit expressar allò que veia fins aquell dia que li va faltar l’amic. Abans tot era negres sobre blancs, un cosa bromosa que no deixava veure res, tret de la mentida i de la impostura… A partir d’ara, ja no. A partir d’ara, la senzillesa dels objectes pintats. El cordill, el ganivet, el casc, el ciclomotor nou. Aquesta quotidianitat sincera i senzilla. I no pas la grolleria dels suposats “connaisseurs”, la ridícula sofisticació dels visitants de les galeries d’art i dels platós de ràdio i de televisió amb tants de tertulians que tot ho saben i amb aquella manera seva de ser filisteus, tan vanitosos, fantasmes i trepes arrogants, aquest fastigueig. Per això és tan fantàstic aquell: ¿saps què és un Ziiii? Arriba un moment que et falta l’amic i aleshores aquesta absència és l’art, el teu art, l’expressió que et surt del més profund, la mica de silenci que és l’herència més formosa d’aquella amistat que ja no hi és. Això sí: mira de dur sempre al damunt un ganivet i un tros de cordill, mesura per mesura. Poden arribar-te a ser de molta utilitat. Sobretot ara, que et volen del tot precintat enfront de la senzillesa del SÍ més profund i rotund i convençut.

Encendre el llum

Com que, després de tot el brogit i de tota la cridòria i de tots els càntics -a 10 dies encara per a l’1-O-, el que veig que em convé és aquell poc de silenci imprescindible, em poso a llegir que són quarts de sis de la tarda. Entra prou claror per la finestra. Contes de W.F. Harwey. M’absorbeixen del tot les petites històries que componen el llibre. Per exemple aquesta, Calda d’Agost, en què un pintor de no gaire èxit surt al carrer després d’haver dibuixat una figura humana que no havia vist mai, però que havia somniat mentre se’l jutjava per assassinat. Surt al carrer i, sense saber ben bé per què, s’endú el dibuix enrotllat a la butxaca. Fa molta calor. Camina i camina fins que arriba just davant d’un portal on hi ha una mena de pati i un rètol amb la llegenda Atkinson. Monuments fúnebres. Treballs en marbre. Anglès i italià, i hi veu, d’esquena, un escultor de làpides, gras, molt gras, gruixut fins i tot, amb qui comença un diàleg ben amable. Amable, però sorprenent i torbador. L’escultor de làpides és l’home que el pintor havia dibuixat i del qual duia el retrat a la butxaca. Conversa amable i distesa, ja dic, fins que l’escultor li diu que just ara dóna per acabada la feina que estava enllestint. És una làpida amb la inscripció IN MEMORIAM  James Clarence Withencroft. Nat el 8-1-1860. Mort inesperadament el 20-8-19… A la meitat de la vida som a la mort. I glaç a les venes del pintor. El nom inscrit a la làpida és el seu. La data de naixement és la seva i la data de la mort és justament la del dia d’avui. I bé, no es tracta pas ara d’explicar-ne el desenllaç, que en tot cas és un desenllaç que té a veure amb el tema de les premonicions i dels atzars. El que volia dir és que aquesta tarda m’ha tornat a passar allò que tantes altres vegades ja m’havia passat. Et poses a llegir quan la tarda ja comença a caure, vas llegint, no t’adones que la claror va minvant i, de sobte, només que facis el més petit instant de pausa, veus que la claror s’ha definitivament acabat. És totalment fosc i en tornar la vista al llibre ja no t’hi veus, la pàgina ja no té sentit. I sempre penses que això és com el final d’una vida. Naturalment, aquest pensament dura només un instant, perquè el que fas és, senzillament, encendre el llum i continuar llegint. Potser d’aquí menys d’una hora ja no existiràs. Silenci.

Signe rere signe

La breu i coneguda conclusió del sonet de J.V.Foix: m’exalta el nou i m’enamora el vell. L’exaltació, el rampell que ens fa córrer, que ens apressa, en temps de Foix fou l’automòbil. Avui és la nova tecnologia, a la qual ja és impossible renunciar, sense la qual moltes vegades ja no sabríem què fer ni segurament entendre’ns a nosaltres mateixos. Hom diu, àdhuc, que la nova tecnologia és la llibertat, tot i que a mi no m’ho sembla. Molt bé. Però hi ha també l’altre anhel, l’anhel de repòs, l’anhel de lentitud, allò que hi ha entre la nova tecnologia, d’una banda, i la literatura i l’antic museu i les madones borroses, la lentitud i la calma que l’amor reclama, de l’altra. I llegir. Llegir és molt important, llegir és fonamental, -“Quan vaig haver acabat aquest llibre, el vaig tornar a començar, i a mesura que el rellegia, se m’aclarien tot de coses que abans no havia entès. I en haver-lo acabat per segona vegada, el vaig tornar a llegir, i encara vaig entendre millor què hi deia. I així fins a cinc o sis vegades”, segons els Rumors sobre Rumors de Ponç Puigdevall parlant de Jordi Coca i L’Emperador– perquè a diferència de la velocitat amb què ocorren les coses, la velocitat a què les fem anar, la velocitat amb què són escrites i divulgades, llegir, en canvi, ho fem a la mateixa velocitat que a l’època de Plató i d’Aristòtil, quan tan poca gent en sabia, de llegir. Continuem desxifrant signe rere signe, amb calma i amb paciència, sense adonar-nos del pas de les hores i, així, ens situem en una actitud similar a la que teníem quan la circulació de les coses no era tan ràpida. Cal ser trepidant, de vegades, cal el brogit i el frenesí, segons com. No podem renunciar als avenços de la tècnica, naturalment, però no hauríem de renunciar tampoc a la calma i a la lentitud de les estones de lectura, a l’aliment de l’esperit. Al silenci. Sobretot quan apareixen dies de pausa en la feina que fem.

No aniré enlloc

Doncs no, no aniré enlloc demà a la tarda. Ni als Jardinets de Gràcia ni res. Totes les pregàries de què sóc capaç, enmig de tanta ràbia, i angoixa, i tristesa de l’última setmana viscuda, han estat ja elevades. Silenci ara. I discreció, molta més discreció. Perquè estic fart, a més, de les mentides interessades i de tanta brutícia que cada dia ens fan arribar no cal dir des d’on. M’hauria agradat, també, sentir alguna veu, de les que tenen poder de decisió, parlant de tancar i clausurar les mesquites salafistes i fer fora del país els imams corresponents, demostració veritable del no tenir por. Però no. Res de tot això no he sentit dir. I, en canvi, el que hi ha és aquest terreny tan baix de la política d’un estat equivocat i a punt de la fallida. No, no aniré enlloc demà a la tarda. Com si a tota aquesta colla de terroristes sensànima els importés o els afectés gaire el clam no tinc por per molt multitudinari que sigui! Tant se’ls en dóna tot, a ells. I, d’altra banda, seguint paraules d’Hiperió, si almenys no fos tan descoratjador llançar-se enmig d’aquesta turbamulta i quedar-ne, aleshores, anul·lat! Anul·lat, sí, anul·lats. Perquè vés a saber, en aquest sentit, si no podria també ser que hi hagués cap falsa bandera darrere els crims de les Rambles i de Cambrils.

Flors de foc

Missatge d’en Santi, (que per molts anys, per cert, justament en aquesta diada on som): has de veure Hana-Bi, aquest vespre. Flors de Foc, de Takeshi Kitano, grandiós, any 1997. I reconec que al principi em costà i vaig haver d’insistir-hi amb paciència, el muntatge és el·líptic i amb una aparença del tot desendreçada. Però després sí, després t’arriba l’aroma de la flor i la ferotge abraçada del foc. I el silenci. Quan no tens res a dir val més que callis i observis. Observa. La pèrdua d’una filla de cinc anys, l’amic i company en cadira de rodes a causa d’aquell accident o incident, la dona que tant t’estimes, amb malaltia terminal. Observa. Les mirades del silenci i els somriures. Aquest clam desesperat per la vida i, tot i així, la més que brutal voluntat de suïcidi. No serveix de res que reguis flors mortes ni, tampoc, que descarreguis l’arma damunt d’aquell cadàver. Hana-Bi, per cert, encara hi és, a la programació de TCM.

A mi també m’agrada molt el mot elit

¿Què passa si no llegim? Aparentment no res, però ja veus on som. ¿Què ens espera? ¿Que serà del llenguatge, de la música de les paraules i de tot allò que fins ara ens ha distingit com a espècie? Revolta del soroll sense sentit, dels discursos mal fets, i mal pronunciats, i de tot el mal que ens envolta. Costà milions de morts, a Europa mateix, i ara sembla que ja hi tornem a ser. Populisme, enganys del populisme, i d’aquest “empoderament” que no és ni al diccionari, fragilitat neològica del mot i del seu aparent significat. Superilles sense responsables perquè diuen que tot es decideix des de les bases, les bases i les assemblees del no-res. Ja veus on som. I després: la biblioteca més important és la memòria, hauria de ser la memòria, recorda-ho. Recorda-ho tot i que ara ja no resulta gens clar que amb tanta electrònica moderna, amb aquestes tècniques d’informació (tan interessades, d’altra banda, d’interessos espuris), amb tots aquests arxius electrònics i digitals les memòries dels quals superen més d’un milió de vegades les memòries literàries humanes o les gramàtiques i els lèxics que contenen, amb tot això, no queda gens clar que continuem llegint. Revolta del soroll i de la remor, com si el silenci ja no calgués ni fes cap falta. El silenci, que ara ens surt més car que el mateix preu de l’or.

Sí, Steiner un cop més com a crossa. Amb mi, no hi hauries de perdre ni un minut més. Però escolta: si et saps res de memòria i de cor, no hi haurà mai ningú que t’ho pugui prendre. Es queda dintre teu, i creix, i es transforma a mesura que també tu creixes i et transformes. Tots aquells textos i poemes apresos i recitats el temps aquell de l’institut canvien a mesura que tu també canvies amb l’edat i amb les circumstàncies. I els mots que contenen, mots invariables, els arribes a entendre de manera diversa. Digues-ne, si vols, elitisme de la paraula. El que passa és que, com a Steiner -potser fins i tot ho he après d’ell-, a mi també m’agrada molt el mot elit, que tan sols significa que hi ha coses que són millors que unes altres. Tenir llibres a casa, posem per cas. La teva pròpia col·lecció de llibres, llibres que no tens pas en préstec de cap biblioteca per excelsa que sigui. La Bíblia, Homer, el Dant, Montaigne, Pascal, Shakespeare, Flaubert, Baudelaire, Proust, Pla…tants i tants d’altres. El passat fet present. I elit perquè, si són teus, hi haurà aquells moments que ja no et caldrà sortir de casa i podràs llegir-los acompanyat d’una altra cosa que resulta també essencial: amb un llapis a la mà. I de tant en tant també en veu alta.