Passi el que passi

M’interessa molt Roland Barthes (1915-1980) i tota la seva obra. Sé i recordo que avui fa 38 anys que una furgoneta el va atropellar, a París, quan anava cap al College de France, rue des Écoles, i que es va morir a causa d’aquest fet. N’hauria parlat segurament. Però, esclar, avui és Diumenge de Rams (de palmes i de palmons) i ben poques persones ho tenen encara present. I és que, a més, és el dia de la retenció del President Puigdemont a Neumünster (Schleswig-Holstein). Potser hauríem d’aturar-ho tot. I sortir d’una vegada, sortir no només d’aquest Regne d’Espanya sinó també d’aquesta Europa si tot això continua d’aquesta manera. Investim-lo. Investim Puigdemont com a President. Passi el que passi. Quin neguit! Quin malestar!

Rarots i extravagants

Mira que n’arribem a ser, de rarots i extravagants. I indecisos. Representa que sabem el que volem, però no hi ha manera. I ara, a sobre, n’hi ha que surten amb aquest cuentu de la presidència coral. A veure si ens passarà el mateix que a La Comtessa Descalça, pobreta, fantàstica Ava Gardner que va haver de comprovar com el marit, l’amor de la seva vida -ella si més no així ho sentia-, era ni més ni menys que impotent. I, al damunt, gelós. I, al capdavall, el seu mateix botxí.

Hi ha, d’altra banda, l’article de V-M sobre Barthes. Parlem i parlem. Enraonem. Ens en fem un fart. Però gairebé sense esser-ne conscients, sense saber res de la nostra paraula, ignorant-la, i potser fins i tot, més d’una vegada, contradient-la, traint-la. I així no resulten estranys els moments que ens estem amb qui més estimem mentre pensem en una altra cosa. En qualsevol altra cosa. Humanitat.