On hi ha cendra

El tractat de Walser segons el qual, si bufem, la cendra -matèria en aparença tan poc interessant- no mostra ni la més petita oposició a dispersar-se a l’instant. Sobretot perquè la cendra és humilitat i la intranscendéncia i la irrellevància en ella mateixa i, encara, el millor de tot és que creu fermament que no serveix per a res. ¿Es pot ser més inconsistent, dèbil i anodí que la cendra? No ho crec pas. ¿Hi has res que sigui tan pacient i resignat com ella? Ho dubto. La cendra no sap què és el caràcter i està més allunyada de qualsevol tipus de fusta que l’aflicció ho està de l’entusiasme. On hi ha cendra en realitat no hi ha res en absolut. Posa el peu damunt la cendra i amb prou feines notaràs que hagis trepitjat res. Cendra, agulla, llapis i llumí. Walser i el propi martiri, explica Sebald a “Le Promeneur Solitaire”, estris tots ells -cendra, agulla, llapis, llumí- que li fan falta -a Walser- per escenificar l’autosacrifici i tot el que resta quan el foc ja s’ha extingit.

Totes aquestes aromes

Passejades. I totes aquestes aromes diverses. Al port, per exemple, tothom pendent de la feina que fa i que té. Cap aparença de cap altra preocupació. Ni de la sessió d’investidura d’avui mateix. Xarxes cosides i amanides per a la pesca quotidiana, posem per cas. Tot de diverses aromes. I amb tota la calma i tota la paciència. Persones anònimes i individuals, tantes com n’hi ha. I que n’ets, de dolça, pluja d’aquest gairebé estiu, suau i més aviat càlida. I al pensament tantes faltes antigues, infidelitats, odi, despit, falsedat, insídia, maldat i molts d’altres episodis intensos i desafortunats d’aromes tan pèrfides. Passió desfermada, desitjos salvatges i el mal causat a persones ben diverses, tantes injustícies comeses. Tot se’m desplega aquí davant mateix, sorprès, sí, davant d’incomptables febleses i de la manca d’amor i d’amabilitat feta sentir als del teu entorn mateix. Presoner tancat entre cel i terra. Passejada reflexiva, silenci ben lluny del mercat d’aquest dissabte i el perdó que demano a tothom a qui he fet mal. M’assec una estona, ara, amb la mar immensa i quieta aquí davant mateix i els Tres Turons, límpids i clars, just a l’altra banda del paisatge. Tot això fins que em ve novament al cap aquella noia preciosa, amb tota la frescor de la joventut i aquells ulls tan dolços, purs i plens de bondat. ¿Què se’n deu haver fet? ¿Per a què vols, ara, doncs, aquest ram de flors? Flors damunt la infelicitat i aquest ram que em cau de les mans. I res, que ja m’alço i tiro cap a casa d’on ja no em mouré. I és que s’ha anat fent tard al llarg d’aquesta passejada en companyia de La Passejada, tan bella i tan precisa, de Robert Walser el 1917.

Oli en un llum

Doncs mira, dic a un amic (nouvingut de fa uns quants anys) enmig de la conversa que tenim, si al final resulta que ets útil a la dotzena de persones que unes quantes hores a la setmana assisteixen a la representació del que se suposen coneixements teus sobre la llengua i el país, si tot això és debò i ets realment útil als altres, oli en un llum. I alguna cosa de cert deu haver-hi si ara, a l’inici d’aquest parèntesi nadalenc, m’expliques que t’ofereixen vi, xampany, whisky i torrons a canvi tan sols del compromís teu amb aquestes persones que t’envolten i el país on vius i ets. Al capdavall, ja ho veus, tampoc no demanem tant. Aquell poc de compromís. Per molts anys.

De vegades, som com un botó que penja i ningú no es pren la molèstia de cosir. (R.W.)

Tot és molt estrany

M’encanten aquests dies que ni tan sols surto al carrer. Ahir mateix, per exemple. Tinc poques hores a la setmana ocupades i amb responsabilitat de cara als altres. De manera que puc perfectament ocupar-me de mi mateix. Cine i lectura, sobretot. Fer d’ajudant de Walser, posem per cas, que és el que he fet aquestes darreres setmanes. Quin gran llibre, L’Ajudant, per cert. Sempre m’ha costat comprendre tot allò que és nou i estrany. Tinc, això, sí, bona memòria. En general, la gent em considera més intel·ligent que no sóc, tot i que de vegades passa el contrari. Tot és molt, molt estrany. Fixa’t si és estrany que, a mi, el que m’hauria realment agradat és ser capità de barco. O patró. El que passa és que ho he descobert massa tard. Igual que també he descobert massa tard que segurament només les dones saben empipar-se de veritat.

El dia, i la setmana, els vaig acabar amb L’Home Elefant. The Elephant Man. David Lynch, 1980. Hopkins, Hurt, Anne Bancroft, tan atractiva com fent de mare al Graduat, sinó que aquí el seu paper és del tot benèfic. Quins 125 minuts de meravella. I la paraula sublim que s’imposa a través del temps fins que res no mor encara que tots acabem morint. Fugim del mirall, de vegades, però en aquesta pel·lícula sempre s’hi juga, amb el mirall. I aquest cop resulta que la bellesa és a l’interior. I no pas a l’exterior, ni a la façana.

Lluny del brogit

Dia radiant i esplendorós. Si més no, fins ara a migdia. Després, ja ho veurem. Dia de la sobredosi anual de bonisme i de sentir-nos tots tan bones persones i solidaris. L’expansió televisiva de tot això. Dia d’enllestir lectures. Pacient espera del recolliment del capvespre. Privacitat. I tanta gent fent deport pel carrer, corrent o en bicicleta, tant se val. La qüestió és suar i cremar no sé què. ¿Cal fer-ne tant, de deport? I l’article, tan precís i encertat, de José Carlos Llop, sobre tantes i tantes impostures. Tothom, de sobte, sembla familiar de Mandela (de Madiba, perdó), diu, fins al punt de no saber ja si totes aquestes locutores o periodistes de la televisió eren nebodes seves, o si àdhuc s’hi havien allitat. O si, de sobte, el finat havia estat el patró de tots els polítics de la terra. I el seu ídol. Sisplau. Quanta impostura, sí. I també el record de Vila-Matas en relació al Jakob von Gunten, de Walser. Ser el no-res que t’ensenyen a l’escola. I al servei sempre del poder. “¿Saps què remugo, jo? Paraules, estimat Jakob. Jo sempre vaig remugant i repetint paraules. És una cosa saludable. Fugiu d’aquí, tu i el teu avorriment. D’avorriment, només en trobaràs en les persones que sempre esperen algun fet excitant que vingui de fora a trobar-los. On hi ha mal humor, on hi ha nostàlgia, allà hi ha avorriment…”. Com més va més convençut estic que en el fet de recórrer en silenci i amb modèstia el propi camí és on hi ha la felicitat més segura que hom pot esperar. Lluny del brogit mundà d’aquesta batucada infernal d’ara mateix. Si pots, és clar.

Explotació de la fotesa

Que triomfi un programa com El Foraster em sembla que ja ho diu tot del gran nivell general d’aquest país. Gracietes fàcils, explotació de la fotesa, màxima audiència. Sensació de bagatel·la, tot plegat. El poble. Però el poble hauria de ser tota una altra cosa. Walser, amb qui fa dies que em passejo, ja ho deia, parlant del seu, de poble, el juliol del 44, a l’Appenzell. Petites multituds més o menys comunitàries amb aparença de bona gent. Bruts, caganers, barruts (sic). Sense un bon mestre, no hi ha manera de guiar-lo cap a res de bo. Això: sense un bon mestre, sense bons mestres. Però no ho diem, ni fem res, i així anem tirant. Cap a l’estultícia generalitzada.

Més lluny que amb la impertinència

Com que més no em poden entristir aquestes imatges de suposats futbolistes de luxe, pobrets, rebent de franc automòbils també de luxe que no crec que els facin cap falta -tant de marqueting, tanta publicitat i tanta conya-, miro de refugiar-me com a consol en la lucidesa de Walser. Tan sols un percentatge de persones curiosament petit sap gaudir (de) la vellesa. I això que pot arribar a ser tan satisfactòria! S’ha comprovat que el món aspira sempre a tornar a les coses senzilles, elementals. Per instint sa, hom es resisteix que allò excepcional, allò estrany, es faci dominant. La inquieta cobdícia envers l’altre sexe s’ha extingit i hom ja només aspira al consol de la naturalesa i a les coses belles i concretes que són a l’abast de tothom que de veritat les anheli. Per fi ha desaparegut la vanitat i hom s’esplaia en la gran calma de la bellesa igual que al dessota del sol suau de l’anticicló fantàstic d’aquests dies. Sí, convé mantenir una absoluta reserva, una màxima discreció. Sovint amb això s’arriba més lluny que no amb la impertinència.