La lectura de debò

Que tothom acabi sabent llegir. Aquest seria l’objectiu més bàsic i important. I, si pogués ser, que alguns també acabessin trobant-hi gust i plaer. Aprendre a llegir, a saber interpretar i relacionar i valorar un text i les parts de què es compon. Segurament és per això mateix que el conte sembla el gènere ideal per introduir, a poc a poc, els alumnes -tan diversos- en la literatura. Els contes són breus i en general es poden llegir en poca estona. Aquesta brevetat, a més, permet poder anar controlant tots els fils que el componen, cosa que resulta molt més difícil i, d’entrada, més complicat amb les novel·les i ja no diguem amb la poesia. Conte, novel·la en miniatura que també se serveix de la narració, de la descripció i del diàleg i narra, igualment, fets protagonitzats per personatges i que ocorren en escenaris més o menys ficticis i amb referents que poden acostar-se també més o menys a llocs de la realitat. Tot és ficció, però. Ficció d’alguna manera emparentada, val a dir-ho, amb la poesia perquè, igual que aquesta, tendeix a la síntesi i molt sovint recorre als símbols. Transmetre gust i plaer, seducció i commoció. D’això es tractaria precisament malgrat la truculència dels embats d’escoles noves i succedanis d’ara mateix, literatura bandejada. I d’un poc més de silenci a les aules. Les persones que llegeixen callen i pensen, potser, en aquell quadern de notes de Txèkhov que contenia l’anècdota de l’individu que, a Montecarlo, va al Casino, hi guanya un milió, torna a casa seu, i se suïcida. Un relat de futur i encara no escrit. Un conte sempre conta dues històries, va dir Ricardo Piglia. La cosa previsible i convencional seria jugar-perdre-suïcidar-se. I en aquesta nota, encara no conte, el que hi ha és la intriga plantejada com a paradoxa. La història del joc i la història del suïcidi com a afers desvinculats en què una no té pas perquè ser conseqüència de l’altra. La vida és complicada i hi ha coses que em fa tot l’efecte que ja no ensenyem. La lectura de debò, per exemple.

¿Què és un lector?

Aquesta pregunta -¿què és un lector?- és, en definitiva, la pregunta de la literatura. És la pregunta que la constitueix, no n’és externa i és la seva mateixa condició d’existència. I la resposta -en benefici de tots nosaltres, lectors imperfectes però reals- és un relat sempre inquietant, singular, distint…I no per això deixa de ser cert que hi ha lectors malvats, criminals podríem fins i tot dir-ne, aquella mena de lectors que usen els textos en benefici propi i en fan un ús desviat i potser també depravat. Lectors que llegeixen malament tan sols en el sentit moral; lectura malvada, rancuniosa, ús pèrfid de la lletra i de la paraula. De vegades la mateixa crítica literària m’hi fa pensar. Com si hom llegís aquest llibre contra un altre lector i no pas a favor. Lectura enemiga. I no em desdic pas, de cap manera, que el llibre és un objecte transaccional, una superfície on es desplacen les interpretacions, tantes vegades diverses…I la imatge de les pàgines de l’últim lector, d’aquell que s’ha passat la vida llegint i s’ha cremat els ulls sota la claror de la làmpara. Borges: jo sóc ara un lector de pàgines que els meus ulls ja no veuen. Tot i així, no deixa de ser veritat que no sempre llegeix més bé aquell que té més bona vista.

En fi, tot això anterior és extret, esclar, de Ricardo Piglia (acs) i del seu El Último Lector. Amb tot el fervor, ho dic. I també amb el record de lectures d’altres coses seves, immenses, fetes al llarg del temps, com Plata Quemada, Nombre Falso, Crítica y Ficción, i també aquelles Formas Breves, tan plenes d’il·luminacions.

Escriure no és difícil. Dietari

Segueixo (avui haig de dir “seguia”, l’autor es va morir aquest passat dia de Reis del 2017) els dietaris que de tant en tant publica Ricado Piglia a la premsa. De la seva literatura, de vegades “negra”, una de les darreres coses és L’Últim lector. El gran plaer de la lectura i la distància que et proporciona per allunyar-te de la realitat i, així, entendre-la una mica. Hi ha Borges, Kafka, Flaubert, Maupassant, Tolstoi, Chandler i Marlowe -quin gran tipus! En el fons, som allò que hem llegit, allò que llegim. Tolstoi, al final, quan decideix abandonar-ho tot, demana a un sabater que li ensenyi de fer sabates: un parell de botes són més útils que Anna Karènina, es veu que deia. És clar que una tal afirmació no deixa de ser una manera més de fer literatura! Igual que també és fer literatura afirmar que escriure no és difícil i que el que és difícil és no escriure. I, efectivament, el mateix Piglia reconeix que avui, per primera vegada a la història, hi ha més escriptors que no pas lectors de literatura.

Caprici de bunyols de Quaresma, ahir. Vaig sortir a compar-ne enmig de la pluja i devia menjar-ne massa. Matí de rebombori total.

Veig que aquesta vegada ningú no parla d’enviar ajut humanitari al Japó. Aquest cop no hi ha “progres” que vagin a fer-se fotografiar enmig del desastre.