Quan som petits

Encara més incertesa dins d’aquesta excepcionalitat en què som. I una glòria molt més que incerta. Perquè, mira, si després de tantes persones apallissades l’1 d’octubre passat, i de tantes manifestacions i d’empresonats, si després de tot això ara sortiu dient que no estàveu a punt per implementar la República amb un Estat disposat a recórrer a la violència, ¿per què la declaràveu? ¿Què us pensàveu? Marxa enrere, ara, i sense terminis a més. Penso en la fantasia que tant necessitem quan som petits, quan som nous en aquest món i ho volem tot transfigurar sense ni tan sols saber com ni quina manera hi hem vingut a parar, amb tants de tocs de fantasia i de misteri. I la por que tenim quan som petits, tots els nens tenen por, por de la fosca, por del desconegut -persones o bèsties-, por de perdre’s, de perdre’ns, d’esgarriar-nos…; por de no sabem ben bé què, signe de tota mena de quitxalla! No sé si hi ha gaire diferència entre l’enteniment que tenim a 3 anys i el que arribem a tenir passada la vintena, i la quarantena, i la seixantena. Si és que mai en tenim gens.

No crec pas que ens els acabin

Si fa bo, només en aquesta època de l’any vaig a banyar. Avui hi he anat. Platja solitària i magnífica temperatura de l’aigua. Després, ja a casa, quarts de 2, seguiment dels plenaris. El dia és arribat. Menjo alguna cosa i així, al Parlament, a les 3 i 4 minuts comença la votació. Vot secret, del tot lògic, i sense C’s, ni PSC, ni PP, que abandonen la sala. A les 3 i 20 comença el recompte que dura exactament 6 minuts. El NO obté 10 vots, el blanc, 2, i el Sí, 70. De manera que exactament a les 3 i 26 queda declarada la República de Catalunya. Per cert, 44 minuts abans que al Senat espanyol s’aprovin les mesures de l’article 155 -el majoritari “a por ellos”- perquè el govern del PP les posi en pràctica segurament a partir d’aquest mateix vespre. Quan convé seguem cadenes i la raó d’estat que argüeixen és del tot antidemocràtica i, fins i tot, anticonstitucional -tant que se n’omplen la boca!- i involucionista. 214 SÍ, 47 NO, 1 abstenció. I ara, esclar, ve el més complicat, determinació, molta determinació i fermesa. I aguantar i resistir i tot al suport als Mossos. Només així acabarem essent reconeguts. I, si durant un temps ens hem d’estar fora d’aquesta UE, doncs ens hi estarem. No crec pas que ens els acabin. Ja no som autonomia, som República. Visca!

Una monarquia catalana

Monàrquic. No em fa res de reconèixer-ho. Monàrquic, això sí, d’una monarquia no borbònica. Monàrquic d’una monarquia com la britànica, o com la neerlandesa, o com la danesa. Països que tant diem admirar i que tantes vegades prenem com a models. Aquest país nostre, aquesta nació, fou una monarquia, tinguérem els comtes i tinguérem els reis mentre durà aquella confederació catalanoaragonesa. Fa 600 anys i ja ni ens en recordem o potser és que ens fa fins i tot vergonya recordar-ho i tenir-ho present. Sinó que, esclar, ets més aviat mal vist si mai expresses que és això el que voldries, una monarquia catalana, tot i tenir del tot clar que una cosa així és del tot inviable en una Catalunya com la d’ara mateix. I és per això que, al plebiscit o referèndum de l’1 d’octubre, votaré, amb cert pesar, per la República, segur. Reaccionari, en el sentit de reaccionar, conservador a l’estil anglès, liberal dins d’aquest conservadorisme, del tot creient però no gaire practicant, anticomunista i antisocialista i també amb una certa essència oculta de la maçoneria, escric exactament per vici i sense la més mínima voluntat ni pretensió de fer-ne cap ofici ni de formar part de cap cenacle. Aquí, que no m’hi busquin.

Principat

Diada 2016. Bona Diada. M’encanten les minories i aquest anar sempre d’alguna manera contracorrent. Jo també, com alguns altres, sóc molt més de Principat que no pas de República. M’agrada infinitament més la paraula Principat, més bonica i majestàtica, distingida i original (d’origen, no ens n’hauríem d’allunyar mai, de l’origen). Mot agut i contundent, a més, i no pas esdrúixol i amb aquest acabament tan neutre i tan feble. República és un mot adotzenat, (com el de cava en relació amb el de xampany, per entendre’ns), com de pobres igualitaris, en definitiva. Agafaré el tren, tot i així, i baixaré a Barcelona a fer un volt pel tram 39, ben a prop de l’Arc de Triomf i de l’estació corresponent. Per aquesta raó el vaig triar, aquest tram. I ser-hi un minut abans d’1/4 de 6. Anar i tornar. Això és el que faré. Pel Principat. I sense uniforme.

I del Barça, el que en dic és que massa gent tenyida de ros, hi vaig veure. Poc original tot plegat. Tenyits. Com cansats i fastiguejats de ser ells mateixos i a la recerca d’una nova aparença, pura aparença, que no els duu enlloc més que a la derrota si deixen de ser ells. Una més que merescuda cura d’humilitat, em va semblar.

 

Aquella seva aurèola republicana i progressista

I Sòria, ja de regrés. Observació de peripatètics a Mariano Granados i al Rosel i San Blas. L’Albereda de Cervantes. Santo Domingo i la Concatedral (diòcesi compartida amb El Burgo de Osma que ha quedat enrere). I el Duero encara. I Machado, esclar. Parlem precisament de Machado (1875-1939) davant mateix de l’institut on exercí de catedràtic de francès durant anys. Campos de Castilla i les versions musicades de Serrat. No ens podia veure gaire, Machado, sobretot quan signava articles amb el pseudònim d’Abel Martín o Juan de Mairena. Sota aquella seva aurèola republicana i progressista, s’hi amagaren expressions com ara “d’aquells que diuen ser gallecs, bascos, catalans…abans que espanyols, desconfieu-ne sempre. Acostumen a ser espanyols incomplets, insuficients, dels quals cap profit no cal esperar-ne”. O aquella altra que diu que “els catalans no ens han pas ajudat a portar la República, però seran ells els qui se l’emportaran. Perquè, en efecte, contra aquesta República, on no manquen homes de bona fe, milita Catalunya. I crec, amb don Miguel de Unamuno, que l’Estatut és, pel que fa a Hisenda, un veritable atracament i, pel que fa a l’ensenyament, alguna cosa encara més intolerable. El que cal és que els nens no parlin cap altra llengua més que no sigui la castellana, llengua imperial de la seva pàtria. Crec, tot i així, que fa falta encara una reacció a favor d’Espanya, que no concedeixi a Catalunya sinó allò que és just: una moderada autonomia i res més”. Que gros que em sembla, tot plegat. Aquest progressisme (fals com sempre) encara ara vigent. En fi, ruïnes de Numància abans de tornar cap a casa a la recerca d’un poc de normalitat i d’assossec.

En llengua no castellana

14 d’abril, aquella República, d’acord. Però segurament el període més lluït de la història fou el de la nostra monarquia. Aquell casal de Barcelona. Com a mínim fins que arribà l’error del Compromís de Casp. És clar que vés a saber, avui, on para tot allò i què se n’ha fet. Pols. A l’escola, no ens ho ensenyaren. I avui el que em fa l’efecte d’això que ara no vulguin el president Mas d’interlocutor és que no passa de ser una mera venjança pel fet de no haver assistit personalment, la setmana passada, a defensar el famós traspàs de competències per convocar referèndums. No has vingut, no has volgut fer de sac de boxa per rebre en públic tots els cops de puny i de porta, molt bé, doncs ara no volem parlar amb tu. Aquesta rebequeria i aquest nivell. Va fer la mar de bé de no anar-hi. No entenen res i no fan tampoc res per entendre-ho. Es clar que tant és. Tant és perquè tot està ja parlat i no hi ha manera d’entendre’ns. La nostra és la veu d’un poble que s’adreça a Espanya en llengua no castellana. I és aquest el problema de fons. N’hi ha d’altres, però aquest és el problema de fons i el que de cap manera no accepten ni entenen. Per a Espanya, diàleg no vol dir res més que Espanya, i més Espanya, i encara més Espanya, la de dretes o la que diu ser d’esquerres, però en defintiva la castellana, només faltaria. I no ho veuen que no és el President, ni Oriol Junqueras, ni ningú en concret. No ho veuen, que el que hi ha és l’irreversible estat d’ànim col·lectiu d’una immensa majoria que el que vol és llevar àncores d’una vegada i salpar d’aquest internat ofegador, immòbil i aprofitat que es diu Espanya, l’única i castellana. Pels segles dels segles.

Ara fa 82 anys

Tenim més tradició monàrquica que no pas republicana. Catalunya ha estat independent un únic any, durant la Guerra de Successió de principis del XVIII, al llarg de tota la història, quan ens mostràrem partidaris com a rei de l’arxiduc Carles d’Àustria enfront del Borbons que acabaren annexionant-nos a Espanya. Un únic any. Després ja sabem que Carles d’Àustria preferí accedir al Sacre Imperi i no continuar com a rei de Catalunya. Sí, tenim més tradició monàrquica que no pas republicana. Potser ni tan sols cal recordar els segles més esplendorosos, formant part de la Corona d’Aragó, d’aquells nostres reis del casal de Barcelona que s’extingí, o el feren extingir, arran de la mort de Martí I el 1410. De república, en canvi, res de res. Tan sols 24 hores. O 72, a tot estirar. Ara fa just 82 anys de tot allò. La resta, tricolor espanyola, aquell desastre que acabà com acabà.

És plagi tot allò que no és tradició“.