La terminal del cervell

11 anys fa ja des que vaig començar, empès per amics d’aleshores, a fer públics en aquests espais anomenats blogs els pensaments i les coses que m’anaven i m’han anat passant pel cap, dèries personals sobretot. Coses principalment sobre l’ensenyament i la literatura, també sobre la llengua, irrenunciable signe d’identitat, lectures fetes i recomanades, el deliri de la política i el desig i les ganes que aquest país esdevingui lliure d’una vegada. Coses així. Més aviat breus, partidari com sóc de la brevetat absoluta. Mai, però, no he deixat de banda la ploma, la ploma estilogràfica. Abans de teclejar a l’ordinador, des de sempre primer les coses escrites damunt del paper en blanc de la llibreta i notar com tot va lliscant, i la suavitat i el fet de sentir-te elegant. I la tinta, blava, color blau cel, exactament. És la mà, la terminal del cervell. Ho acabo de llegir i em sembla del tot cert. Amb ploma, i damunt del paper, les idees queden més clares i més ben exposades i el qui hi has escrit resulta molt més fàcil de retenir. El fet de teclejar, si de cas, ja vindrà després. O no. I ho dic perquè em sembla que fins aquí hem arribat. Gairebé segur. El futur, el desconec. I el desig cert és, això sí, que s’ho passin tan bé com puguin. M’estimo més llegir un bon llibre que no pas escriure’n, si més intentar-ho, un de dolent. Per aquí ja vaig passar-hi. I la sensació final és que em sembla que puc acceptar qualsevol cosa excepte si es tracta d’una ordre. Les ordres em superen del tot. Sobretot les que des de fa tant de temps ens fan arribar des de ja sabem on. No em desafujo, no em desentenc, de res, sempre partidari de fer el que em dóna la gana sense perjudicar ningú, esclar. I de no fer mai allò que no tinc gens de ganes de fer. I, si no en tenen cap, ara per Reis demanin que els duguin una estilogràfica i facin-la servir de seguida. La vida els millorarà, ja ho veuran i ja m’ho sabran dir. I, en fi, que tinguin un bon i esplèndid, i el màxim de pletòric possible, 2018.

El carter és un clic

Dia de Reis. Res a la bústia d’entrada. M’hi fa pensar Bellow quan parla d’aquell diminut úter de llautó en què el món ens regalava de tant en tant un altre lliurament de la nostra vida. Ja no hi ha cartes en aquell úter. Tan sols factures i propaganda electoral. I tampoc això no caldria. L’ofici de carter en perill. El carter és ara un clic a la bústia d’entrada o aquest lleu senyal acústic o vibràtil dels dispositius cel·lulars. Cap mèrit pacient, en general. Pressa i immediatesa com a signes d’aquest nostre temps.

I ara es veu que limitaran per llei els pagaments en efectiu. I sembla que el límit serà 1.000€. És a dir, 2 bitllets de 500. O 5 de 200. Fa temps que no veig bitllets així. Cap caixer no te’n serveix mai. No sé si queda ningú immune avui dia, ni si podem parlar gaire de llibertat. De por i d’incertesa, sí que se’n pot parlar. La por, aquesta gran adversària de la intel·ligència. Carbó.