La fantasia de l’amant

Diria que no és possible la gelosia si no estàs enamorat. I que l’enamorament és un patiment. Ja hi hem passat i sabem perfectament de què es tracta. Pensava ara en l’Albertina de Proust, molt més hàbil quan deia la veritat que no pas quan l’amagava. Segurament perquè la gelosia que treballa sobre suposicions com a mínim troba el consol de la fantasia i, també, la possibilitat d’una negació. Ara: la que treballa sobre fets reals, sobre coses que t’expliquen que han passat de veritat i amb tots els detalls, però sense que la noia protagonista que t’ho explica experimenti cap disgust ni fingeixi cap penediment -senzillament t’ho explica per establir la veritat i per narrar-se ella mateixa i mostrar-se, així, tal com és-, aquesta gelosia que dic és horrible, terrible. Tot et va en contra quan això ocorre. Exactament igual que a l’amant d’Albertina. Tot en contra. Perquè per a ella tot allò, aquelles històries amb altres homes, no representa sinó història passada, una part d’ella mateixa que no pot amagar i de la qual no pot tampoc renegar, exactament igual que cap de nosaltres no podem negar l’existència de les mans ni del peus nostres, ni aquelles males notes que sempre trèiem en l’assignatura de matemàtiques. És la fantasia de l’amant la que culpa Albertina, però ella ara ja ni tan sols es jutja i, d’aquell passat, ja no n’obté cap satisfacció. Són coses que simplement són, o han estat, i res més. ¿O és que potser retrauries, a la méteo, aquelles tempestes ja llunyanes de l’any passat? De manera que mira-t’ho com vulguis, però enamorar-se significa també tota aquesta mena de dubtes i de patiments. I potser d’humiliacions. I escolta: si de veritat t’agrada aquella persona, el que has de fer és aprendre a callar; no cal explicar-ho tot. Hi ha sinceritats que maten.

Llegeixo aquesta frase: “Desapareguts els déus, àngels i dimonis comparteixen el mateix destí. Rafael Argullol comentant avui, brillant com sempre, El Dimoni Assegut (i malenconiós, tal com diu el títol de l’article), de Mikhail Vrubel.

La història i l’historiador

Abans de llegir una història, facin el favor d’estudiar la vida de l’historiador. Tantes coses i algunes tan difícils d’entendre. Ho dèiem l’altre dia asseguts plàcidament a la marquesina de l’Ateneu del poble. La imatge d’aquella noia, per exemple. Una noia jove i d’admirable bellesa que s’estrella, però, sota les besades lascives d’un octogenari que, a més, es mou tot dret en un d’aquells tricicles per a disminuïts. Difícil d’entendre. O el somriure constant dels dirigents polítics a la que apareixen en públic. ¿Què deu ser el que els fa tanta gràcia? Ben al contrari de la imatge de prudència, energia, equanimitat i audàcia amb què haurien de fer-ho i que és allò de què avui justament parla Rafael Argullol de manera tan interessant com, de fet, resulta el seu article de cada diumenge. I, encara, aquesta moda que ja fa massa temps que dura de fer-se fotos dels peus i, encabat, publicar-les perquè tothom te’ls vegi. Sempre són lletjos, els peus, tant és que sigui amb ungles pintades, o no, d’un color qualsevol, i de fet no es pot pas dir que aquest límit inferior del cos humà, els peus, presenti una forma gaire digna, ni bella, ni amable. En fi, la història i l’historiador, dèiem.

Cul de mal seient

Tantes porcions de nosaltres que són dins dels llibres que llegim! Hi és la nostra vida, en aquests llibres. I la manera d’entendre’ns. No sempre és igual, però. No sempre, posats davant la pantalla, escrivim, per exemple, allò que voldríem. Hi ha modes d’expressió per als quals ens sentim, em sento, negats. Personatges que m’atrauen però que em fan sentir incapaç de fer-ne cap relat, ni curt ni llarg. Negat per a la ficció aquests dies de Miquel Àngel Riera en qui segur que no tot és ficció sinó més aviat record, reconstrucció. Puc llegir-ne, de ficció, però no pas escriure’n. Massa vegades, vivint la realitat, em semblo jo mateix una ficció, un invent. ¿I aleshores, què? Aleshores la brevetat allunyada de tota trama. I hi ha també aquell punt d’angoixa, gairebé de frisança, si allò que voldria dir m’exigeix massa lentitud. Tot són presses i les coses les voldria tenir acabades pràcticament abans d’haver-les començades. Cul de mal seient just ara, un cop acabat de llegir l’article d’Argullol sobre Mondrian. La llum rescata l’essència de les coses i no tot el que m’envolta em desperta la curiositat. Desig, somnis, cavil·lacions. No sé si res més.

Potser caldrà tornar-hi

Europa convertida en safareig d’interessos tan sols del comerç i dels avantatges de curta volada. Res de sòlid. La novena de Ludwig van…de La Taronja Mecànica, himne enmig del desfet de temps. En algun lloc del camí s´ha perdut l’ànima, Europa d’esquena a la pròpia tradició cultural. Dant, Shakespeare, Mozart, Leonardo, Bach, Cézanne. I tants d’altres. Tan sols comerç i mercats. Mediocritat dels dirigents i manca d’exigència ciutadana, fil primíssim de què tota cosa penja. No crec que sentim aquests dies gaires discursos en relació al saber i a la tradició. L’edificació d’Europa a partir de la cultura. Sense la cultura, ¿què és Europa? Espai buit, fals, gairebé un cementiri. És a la cultura que Europa, la idea d’Europa, ho deu tot. I sense, esdevindrà pura arqueologia i la ignorància haurà acabat definitivament de triomfar. Recordo un text d’Argullol. ¿Quan s’obrirà una llibreria al lloc ocupat fins ara per un restaurant de fast-food que hagi hagut de tancar per manca de clients? Hi hagué ja el moment que els mercaders foren foragitats del temple. Potser caldrà tornar-hi. Votaré tot i així. És clar que votaré.

La trampa no és mai bella

Tot allò que en diem, amb tota pompositat, idees noves hauríem pogut ja trobar-ho als llibres vells. Si els haguéssim llegit, si els llegíssim (Chesterton). Venim d’on venim i ara ens escandalitza per exemple que s’hagin desviat, sembla, diners públics, diners destinats a la construcció de túnels ferroviaris, cap a butxaques privades. Cèntims públics i cèntims privats. Empreses que no guanyen els concursos de concessió d’obres que com a revenja i rebequeria denuncien les que sí que els van guanyar. I a la inversa el resultat hauria estat segurament el mateix. Auditories amunt i avall. Ni un pam de net. Mai. Ni ara ni abans. És aquesta la crisi, el col·lapse que cíclicament produeix tanta trampa. La trampa no és mai bella. Segueixo amb atenció l’entrevista que l’Ara féu l’altre dia a Rafael Argullol, professor i esteta, imatge impecable i discurs atractiu. Tenim una idea del que és la vida molt vinculada a la rapinya. Des de sempre i com més va més. Mentalitat de nou-rics i falsa necessitat de fast-food, de voler-ho tot aconseguir de manera immediata, sense paciència, sense ni ordre ni concert. I tant és que es tracti de sexe com d’economia i afany de guanys desmesurats. Tot ràpid i sense projectes a llarg termini i menystenint el saber i la cultura, la bonhomia i la generositat. I així successivament fins al pròxim col·lapse quan encara no hem sortit del d’ara mateix. Cap interès, cap, en una societat com aquesta, tan poc amable, tan poc endreçada, tan instigada a la rapinya des del mateix poder de manera que l’últim apagui el llum i tanqui la porta. Com Argullol, jo tampoc no vull una Catalunya així, no deixaria de ser una Espanya bis, uixxx. I ara que no soni a tòpic ni a demagògia barata, al contrari. Però sí: neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Aquest repte. És d’això, del que es tracta.

L’arrel de la llibertat

Em costa de creure que pugui haver-hi cap comunitat lliure sense armes crítiques que assegurin el manteniment de la llibertat (Argullol). Sis reformes educatives, ja, des de la instauració d’aquesta “democràcia” a l’espanyola. I l’amenaça propera d’una setena. I mentrestant el que hi ha és una ciutadania poc menys que analfabeta. No és possible mantenir cap democràcia ni cap llibertat en aquestes condicions. Sense el saber res no és sostenible, i tant que alguns se n’omplen la boca, de la parauleta. La vida pública d’uns representants polítics, aquesta vergonya general i amb molt poques excepcions, i la vida privada d’uns ciutadans sense cap capacitat crítica i, per tant, no lliures sinó súbdits. És en aquestes dues coses que rau la culpa i la responsabilitat. Perquè després hi ha l’escola, és clar. Però segurament fóra un miracle tenir una escola excel·lent tenint com tenim -i parlo d’Espanya, que és qui elabora aquesta mena de lleis i de reformes- el Govern i el Parlament que hi ha. ¿Com parlen, quin lleguatge utilitzen, quantes llengües saben, els actuals regidors de la cosa pública? ¿Quin model poden o gosen representar? Si moltes vegades, massa, fa la sensació que no saben què diuen quan parlen! Tota arbitrarietat és possible quan hom no sap el que diu. I en això són còmplices governants (manaires, més aviat), legisladors i magistrats (Argullol, encara). ¿Quins estímuls representen aquesta mena de personatges perquè els aspirants a ciutadans que tenim ara a l’escola s’inclinin cap al rigor de l’esforç, la reflexió, la lliure elecció de les coses, l’amor al saber? El saber és l’arrel de la llibertat. I l’educació és una educació per a la llibertat o no és res. Els models que haurien de servir d’exemple no acompanyen. No acompanyen gens i més aviat desarmen. I cap reforma educativa no ha contribuït fins ara a cap millora del coneixement i, per tant, a cap millora de l’autèntica llibertat. Democràcia en mans d’ignorants. Ells, els qui manen, tampoc no aprovarien els exàmens que ens situen a cua del món civilitzat. Déu nos en guard, d’aquesta setena que sembla que s’acosta si abans no fotem el camp d’una vegada.

Nit de Nadal, aquesta nit que ve. Jo sóc de Missa del Gall i del precepte del ressopó. Quin gran relat, el del Naixement. Bon Nadal!