Quan som petits

Encara més incertesa dins d’aquesta excepcionalitat en què som. I una glòria molt més que incerta. Perquè, mira, si després de tantes persones apallissades l’1 d’octubre passat, i de tantes manifestacions i d’empresonats, si després de tot això ara sortiu dient que no estàveu a punt per implementar la República amb un Estat disposat a recórrer a la violència, ¿per què la declaràveu? ¿Què us pensàveu? Marxa enrere, ara, i sense terminis a més. Penso en la fantasia que tant necessitem quan som petits, quan som nous en aquest món i ho volem tot transfigurar sense ni tan sols saber com ni quina manera hi hem vingut a parar, amb tants de tocs de fantasia i de misteri. I la por que tenim quan som petits, tots els nens tenen por, por de la fosca, por del desconegut -persones o bèsties-, por de perdre’s, de perdre’ns, d’esgarriar-nos…; por de no sabem ben bé què, signe de tota mena de quitxalla! No sé si hi ha gaire diferència entre l’enteniment que tenim a 3 anys i el que arribem a tenir passada la vintena, i la quarantena, i la seixantena. Si és que mai en tenim gens.

Postís i poc creïble

Segur que la immensa majoria dels més de 7 milions d’habitants que hi ha a Catalunya no són del Barça. I potser ni tan sols els agrada el futbol, pa i circ dels nostres dies. La CCMA diria que disposa d’un canal de televisió que es diu Esports 3 que, en tot cas, hauria de ser el mitjà responsable de retransmetre actes com el d’ahir mateix, el de la celebració de les copes del Barça. ¿A sant de què, doncs, la corporació decideix servir-se de TV3 tot suspenent-ne la programació habitual? Però és que, després, hi ha l’horari. Les 10 de la nit, dilluns. Horari que podem qualificar de qualsevol manera excepte de civilitzat. I, encara, per si no n’hi hagués prou, l’espectacle de jugadors dotats de micro. Jugadors que són boníssims amb una pilota als peus, però que resulten de vergonya aliena a la que els sents parlar. Models i exemples de tanta quitxalla. Algú, per cert, els hauria de dir que fessin el favor d’estalviar-se aquest Visca el Barça i Visca Catalunya amb què acaben cadascuna de les seves intervencions. Tan postís i tan poc creïble. I mira que jo encara en sóc, del Barça en aquesta diada d’avui que diria que és la de Maria Auxiliadora.

40 llibres l’any

Em demano si aquesta suposada i considerada millor mestra del món, Nancy Atwell, servirà de mirall perquè algun dels seus alumnes actuals -aquests alumnes que llegeixen tant, 40 llibres l’any, i llegeixen a més a més allò que ells mateixos trien, vés a saber amb quin criteri- acabin sentint-se cridats a dedicar-se també a l’ensenyança. Seguint els passos de la mestra, clar, i mirant de superar-la. Mestres i deixebles. Em demano si la senyora Atwell en tindrà, de deixebles, entre tota la quitxalla que ella ha atès i atén. Potser són encara massa joves. Seguir un camí, seguir un model. 40 llibres l’any. ¿Però quina mena de llibres? ¿Quins models? La lectura és molt poc habitual més enllà dels 18 anys. Si més no, fins ara sempre ha estat així. Global Teacher Price. ¿De veritat que hi ha tan sols una millor mestra al món? ¿Segur que no hi ha més Nancys Atwells? Visca la indiscreció personalitzada, i la banalització! L’ofici més bonic del món ha de ser dotat de molta més retribució i de molt més prestigi, però també de molta més discreció. Em sembla que no fa cap falta que hi hagi premis d’aquesta mena, aquests festivals. El mestre mostra un camí i el seu model de vida, la seva manera d’estar-se al món i entendre’l. Els deixebles, si és que n’arriba a tenir, el segueixen i miren d’arribar a ser encara més bons i d’anar més enllà de tot el que han rebut. I així successivament. El més important és que aquesta cadena de transmissió no s’arribi a rompre mai.

Tal dia com avui

Que lluny que sento els dies que encara amb els nens, quan eren nens encara, celebràvem aquesta diada d’avui, la diada dels Màgics, els únics que seguiren l’Estel. Que lluny. No sé si ara ho fem del tot bé això i deu haver-hi de tot, és clar. Però ahir a quarts de 12 de la nit encara hi havia quitxalla per carrer, quitxalla nerviosa amb els seus papàs i mamàs que retiraven potser massa tard. Potser. Recordo quan, encabada la Cavalcada, tothom enfilava ja cap a casa a preparar la mica de ressopó per als Monarques i abans de les 10 ja érem al llit. Amb nervis i excitació, però al llit. I l’esclat de l’endemà. Tal dia com avui.

Cocteau: sigui quin sigui el motiu pel qual et critiquen, exagera’l, exagera’l sempre. I les 17 síl·labes dels haikus, 17 síl·labes (5+7+5) que no segueixen exactament la mètrica catalana. Mai no han estat al meu abast. La grandesa evocada per la insignificància. Penso en aquest d’Espriu: “Això que contes / m’és nou. Ets savi, arna / de calendari”. O en aquest altre, del mateix autor: “Us estrenàveu / de captaires, les claques / us aplaudien”.