La vanitat de no semblar vanitosos

Vanitat i vanitat. Tot és per vanitat. Des de sempre. Mira, si no, l’Eclesiastès:

Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet,

tot és efímer, tot és en va.

¿Què en treu l’home

de tots els treballs

amb què s’afanya sota el sol?

Pròleg: No hi ha res de nou sota el sol

Una generació se’n va,

i una altra ve,

però la terra es manté sempre…

Els rius corren cap al mar,

i el mar no s’omple mai;

però els rius no cessen

d’anar sempre al mateix lloc.

I és que la vanitat, també als Quaderns de Flaubert, és tot el que hi ha al fons de totes les accions humanes. Ens hem de fer veure, només faltaria! Ens hem de fer notar i que es parli de nosaltres! Cada vegada que, al llarg de la vida, fem o pensem o diem o actuem d’una manera o altra, quan més tard analitzem aquestes coses i aquests actes, el cert és que sempre hi ha al fons dels cors o de les ments nostres aquesta vella follia. Siguem francs d’una vegada. I pot molt ben ser també que aquesta reflexió sigui veritable, però segurament també ha estat la vanitat que ens l’ha fet escriure. La vanitat de no semblar vanitosos. Aquesta podria ser la idea que fes que l’eliminem, molt bé. És mentida la glòria que perseguim. ¿Per què tanta glòria? Una raça d’imbècils és el que som. Igual que aquella mena d’homes que es troben una noia lletja i se n’enamoren. O al revés. Sobretot per deixar ben entre parèntesi l’acusació de masclista que avui rebria Flaubert.

El temps no passa. I no s’immuta. Som nosaltres que passem a través seu. Temps era temps, diem.

Anuncis

Tantes dependències

La bellesa no pot resumir-se i un enze no passa de ser una ment poc exigent i ja sabem que qui s’acontenta amb poca cosa és que deu ser molt poca cosa. Fer de dependent. Vés a saber si no estem fets per ignorar que no som lliures. (Tantes dependències). Als Quaderns de Valéry, en què fa dies que torno a entretenir-me, i parlant de Bergson, llegeixo que la Creació no la va presenciar ningú. I tampoc l’evolució de les espècies. Imatges fantàstiques de tot plegat. Perquè, ¿com t’ho fas per representar-te un estat de les coses abans de totes les coses? És massa fàcil dir que no hi havia res. Una nit, un silenci. Però tot això són dades positives. Les tenebres necessiten ulls i també memòria de la llum, de la claror. Silenci que és l’espera del brogit. ¿Com t’ho fas per definir el no-res? ¿O per saber què queda quan no queda res? I així fins que m’adono que apareix a la pantalla la ressenya esplèndida de Marina Porras, una més, sobre Erskine Caldwell (nom, per cert, que no havia sentit mai). Cap avall no hi ha sostre. I pensa que, només amb el perfum, no n’hi ha prou per combatre la suor. Tantes dependències.

Naïf exhaustiu

Sortir al carrer sense ganes. Només perquè t’has quedat sense cigarretes i sense gairebé res a la nevera. Nevera, quin mot. I després, esclar, tornar amarat de suor, una suor segurament també d’angúnia a causa de la presència pública de tants éssers primitius o, si més no, d’aparença primitiva. No m’agraden els primitius -aquests que s’hi fan passar- en èpoques no primitives, o aparentment no primitives. Aquest naïf exhaustiu. Digues-ne impotència artificial si vols. Tanta i tanta simulació. I tanta closca mig pelada. I no cal pas que expliquis res més. Al capdavall, ¿per què explicar res si la veritat és que no et passa res? Monuments. Catedrals. Quaderns de Valéry. Dutxes d’aigua freda.

Quina bona olor

La força de les olors, escrivia Valéry al seu Quadern 88 anys enrere. Imagina’t la cosa com devia ser. Animalitat en què l’olfacte és el sentit capital. Olfacció, sentit de l’elecció, fer bona olor, fer mala olor, et put l’alè, fil conductor alimentici, sexual, social. Dutxa i desodorant i aquell toc de perfum que ho fa tot encara més amorós i seductor. Seduir, commoure, convèncer. Es tracta d’això. Segurament en tots els ordres de la vida i mentre encara hi siguem. I l’instint, l’instint que és a la memòria allò que el capital és al treball i a tot allò que aportes i produeixes. No pot ser de cap manera que, a l’empresa, li costis més del que hi aportes. La memòria -cos del pensament, avenir del passat- i el record, ahir, del vespre tan esplèndid de Sant Cugat. I vós, ¿qui sou? Se’n digueren de molt i molt grosses. Quina bona olor! Estaria la mar de bé no perdre’n ni l’hàbit ni el costum.

Singularitat

Generacions i generacions educades en una, en el fons, ben estranya noció de l’amor. Una noció que, deixant a banda que en aparença ha anat allunyant-se de la reproducció, consisteix en aquella idea que un sol ésser determinat, un de sol, pot satisfer-ne un altre. Institucionalització de la singularitat. Tu sola! Tu sol! Objecte únic. Només tu. Màxima potència de l’elecció, necessitat d’un únic individu -no fungible i no reemplaçable. I després, encara, la conveniència purament sexual, de primer estudiada i més endavant augmentada per tot d’artificis estètics, psíquics i de vanitat màxims. La mera cosa sexual condueix fins i tot al sacrifici, rareses, necessitat de gustos depravats, deformacions de la sensibilitat i de l’excitabilitat…En fi, coses potser apreses als Quaderns de Valéry que, en tot cas, oblidà que tot el que puja baixa i que segurament res no és per sempre i que potser sí que no seria possible “estimar” allò que arribéssim a conèixer de manera completa i exactament fins a l’últim racó de tots els racons. I, francament, el que acaba sempre arribant és aquell instant de la vida que el que et plau és el fet d’entendre’t amb l’altre, la comprensió, la companyia, fer-te amic de veritat d’aquella o aquelles persones que en el passat et vas pensar haver estimat. I així continuar potser essent dèbil, però junts i plegats.

Negocis

Com si no ho sabéssim de sempre, que l’ocasió fa el lladre! Com si no n’anessin plens els llibres d’història! Res no és d’ara i el progrés que coneixem ha estat tan sols científic i tecnològic. No és pas que sigui poca cosa, al contrari. No hi ha, però, diferències gaire substancials entre l’ésser humà d’avui i el del passat, per remot que sigui aquest passat. Ara és més llarg el temps que dura la vida, en general. I no hi fa res el grau de formació de cadascú. L’ocasió continua fent el lladre, i hi ha alguna neurona o altra que sempre ens fluixeja, vicis i temptacions. I avui potser més que mai. Els negocis, la importància dels negocis, negació de l’oci i de la distensió. Tinc aquí davant l’entrada de Flaubert als Quaderns seus, tot ple d’apunts i reflexions, que justament en parla. El poder dels negocis. Com si no hi hagués res que pugui suportar aquest poder i que no hi cedeixi. Inobjectable. Tan inobjectable com el fet que l’elogi més gros que encara avui, després de tota la història passada, podem adreçar a qui es dedica al regiment de la cosa pública, de la qual com més va més depèn la privada, és justament aquest: Quin gran home de negocis! O dona, només faltaria.

Olfacte

Els Quaderns (1894-1945), de Valéry. Quina gran cosa, també. Divagant encara entorn de la memòria, del record, de l’oblit, el que fa ell és escriure que la memòria és el cos del pensament. Que el pensament no existeix si no és expressat; i que, expressat, està fet d’elements de memòria. Que expressar el pensament és compondre’l amb aquests elements. Que allò actual no és sinó una combinació del que és anterior. I que com més petits són els elements, més gran és la impressió de novetat. Potser sí que és complicat, però què hi farem. Memòria i olors. Aquest luxe. Capitalitat del sentit de l’olfacte. Primordial, alimentici, sexual, –social. L’instint que és a memòria allò que capital és a feina, a treball. Cosa que, un cop més, em fa pensar que només els esclaus treballen sense cobrar. És el diner, justament, que posa a prova la moralitat humana. Olfacte.