Desistir de desistiment

Coses que un dia vam aprendre i que, després, tantes vegades hem fet com si res. Com si res no haguéssim après. Una consideració intuïtiva envers els amics i una tolerància (si se’n pot dir així) tant envers les persones vulgars com envers aquells (n’hi ha molts, un servidor mateix!) que opinen sense reflexionar. També el fet important de no mostrar mai ni tan sols una aparença de còlera o de qualsevol altra passió d’aquesta mena; al contrari: l’intent d’haver estat estat sempre a la vegada impassible i ple d’amabilitat. Igualment, el fet de lloar sense paraules exagerades i, suposant que sigui cert, el fet de saber molt sense fer-ne ostentació. I l’experiència referent a quan cal realment insistir i quan cal desistir. Desistir de desistiment. Les coses d’ara mateix, com ara la confessió de la consellera (a l’exili) Clara Ponsatí: No estàvem prou preparats per donar continuïtat política a l’1-O. ¿I doncs, consellera?  ¿Que potser ha fet falta més temps, o més calma, o més ordre, o més fermesa, o més reflexió, o més coherència? És cert que fins ara ens hi hem mirat molt, però també ho és que no hi hem vist gaire, que no les hem vist gaire a venir. I res de to això no treu, esclar, que la resignació és un suïcidi quotidià (Balzac).