Pros i contres arreu

Expressions de certs països i certes llengües que serveixen més per prometre que no pas per complir. De vegades es tracta de minúcies, d’acord. Però no sempre. I és que hi ha també les mirades, aquelles mirades que de manera tan subtil es combinen entre la fantasia i el seny, l’absurd i la formalitat, tot ben barrejat, de tal manera que totes les llengües de Babel deixades anar alhora no serien capaces de poder expressar-les amb paraules (aquestes mirades). Per exemple, la d’aquest mateix dematí amb la noia que de vegades em fa neteges de cutis, tan agradables d’altra banda. Pros i contres arreu. La proporció de coses bones i dolentes és igual, segurament, vagis on vagis. Potser el sol remei és saber-les i conèixer-les, única manera de no caure enmig dels prejudicis que mig món té envers l’altre mig.

¿Conviccions profundes?

¿Quin mal hi ha en el fet que una persona canviï de partit, una o més vegades, o que sovint fins i tot es contradigui? ¿Quin mal hi ha? Estic d’acord amb Pessoa quan, ara fa 100 anys -exactament el 5 d’abril del 1915- afirmava que si hi ha un fet estrany i inexplicable és que una persona amb intel·ligència i sensibilitat es mantingui sempre ferma en la mateixa opinió i sempre coherent amb ella mateixa. També en el nostre cos es dóna la continuada transformació de tot. I igualment, doncs, en el nostre cervell. És segurament una anormalitat molt grossa pretendre pensar avui el mateix que pensaves ahir, tenint en compte que no tan sols el cervell d’avui ja no és el d’ahir, sinó que tampoc el dia d’avui no és el d’ahir. Ser coherent és una malaltia, potser un atavisme i tot. La coherència, la convicció, la certesa, són, a més a més, demostracions evidents -i quants cops disculpades- de manca d’educació. És una veritable manca de cortesia i d’urbanitat envers els altres ser sempre el mateix davant seu. Mostrar-te sempre igual. I fastiguejar-los i disgustar-los amb la teva -i nostra- manca de varietat. ¿Conviccions profundes, dius? D’aquestes, només en tenen les persones superficials. I només quan una humanitat lliure dels prejudicis de sinceritat i de coherència hagi acostumat les seves sensacions a viure independentment, només aleshores, es podrà aconseguir aquell poc de bellesa, d’elegància i de serenitat a la vida. Creu-me, ens fa molta falta. I m’és ben igual si et penses que em contradic. Jo estimo els fills, n’estic segur. Sinó que això no és cap opinió. És un sentiment, el sentiment, que perdura i perdura.