Silenci cru

Fumegen veus, candeles palpitants / entre balcons i teules. Fulla seca / al bat del vent, l’esperit s’arriava / sense fressa, com vela a la barana. / Parrups, miols de gat, amortallaven / el plany sense viàtic del difunt / -enrogallada agonia de líquens / en un desfici inhòspit de claror. / Silenci cru, l’alè de matinada / esborrava mirades i esgarips. (Francesc Pasqual i Moster, En el tombant més allunyat dels dies. El Cep i la Nansa, edicions. Gener 2018)

Anuncis

Camins de la imaginació

Viatjant mentalment amb Sterne i, com ell, sense cap informació valuosa per oferir ni tampoc cap valuosa filosofia per impartir. Res a dir ja sobre quadres ni esglésies, sobre la misèria o la prosperitat de la vida rural observada ni la de les conurbacions més grosses. Camins de la imaginació, tan sols. Emocions del cor i de l’ànima. L’Alsàcia d’aquí tres setmanes, per exemple. No es podrà fer, però seria capaç de prescindir de totes les catedrals, àdhuc de la d’Estrasburg. Com Sterne, em deixaria atraure més per la noia amb bossa verda a l’espatlla que ell descriu. No cal escandalitzar-se gens perquè apareguin etapes de la vida en què et sembli més interessant i atractiu una noia així que no pas una catedral. Camí de l’exterior cap a l’interior. I molt més profund l’interès pel silenci que per la paraula. Aquella galeria de retrats que repasso: el frare, la dama, el cavaller que ven patés, la noia dependenta de la llibreria, o La Fleur amb les seves calcetes noves. I riure i plorar tot passant d’una emoció a la contrària. I els brins de poesia com aquest que ara copio:

Vaig acostar-me amb posat greu a la finestra amb la casaca negra i polsosa i, mirant pel vidres, vaig veure tot de gent amb vestits grocs, blaus i verds corrent a la palestra del plaer. Els vells, amb les llances rompudes i amb els cascos que havien perdut la visera; els joves, amb brillants armadures que lluïen com l’or, guarnits amb tots els alegres plomalls de l’orient; tots, tots hi justaven, com cavallers encantats dels torneigs dels temps antics, per la fama i per l’amor.

I que tot sigui per la filosofia del plaer, la filosofia que sosté que és tan important comportar-se bé en les coses grans com en les petites, que fa més desitjable la fruïció, fins i tot la dels altres, que no pas el patiment. Vive la joie…Vive l’amour! et vive la bagatelle!

Dies aquests, en definitiva, que fan que més m’estimi pensar en aquell benvinguts sigueu, detalls amables de la vida, que em feu el camí més planer! I tot plegat en espera dels Riesling de Ribeauvillé i de Riquewihr.

Goig i tristesa

L’amor i el regeneracionisme, en primer lloc. I, després, la qüestió de la singularitat en relació amb el concepte de massa, visió del món comú de la comunitat. L’Hiperió de Hölderlin, però no només la meravella de la prosa poètica de l’Hiperió (segons edició de Columna amb introducció, traducció i notes del professor Jordi Llovet), sinó tota la seva poesia. Els herois han perdut la seva anomenada i els savis, els deixebles predilectes. I en relació a la regeneració del món “hi ha una cosa que només puc dir-te a tu, Bel·larmí, només a una ànima pura i lliure com la teva. No vull ser tan generós com ho és el sol amb els raigs; no vull llençar les meves perles a la masses estúpides…Quina estranya barreja de felicitat i melancolia, quan es fa tan evident que estem condemnats per sempre més a una existència gens comuna”. I la llàstima és que la novel·la no acaba mai de resoldre aquesta distància entre la singularitat d’Hiperió, l’eremita de Grècia, i el comú, la massa o la xusma o fins i tot “el poble”. Tot ben bé com un lloc de pas entre el silenci dels déus i les enraonies dels homes.

Hölderlin (1770-1843) fou també el poeta predilecte de Nietzsche, el qual no s’estava de dir que amb prou feines si aquest nom deia res a la majoria del poble alemany. De substanciosa concisió, parlava, d’assossec i de maduresa. I de llenguatge poderosament cenyit, suau, tranquil. El bon estil apareix quan la Bellesa obté la victòria damunt la Monstruositat. Perquè és ben evident que n’hi ha, d’estils corruptes tal com queda del tot demostrat cada vegada que el desig de mostrar, davant d’una cosa determinada, més sentiment del que de veritat es posseeix: aleshores tot se’n va en orris, i tant és que parlem de llenguatge com de qualsevol de les altres arts, tant és.

Vivim el temps que ens pertoca, esclar. I els temps de la història potser ho han estat sempre, de malaltissos. Al llibre primer d’Hiperió, a Bel·larmí, hi ha aquesta frase amb què tot comença: El terra estimat de la pàtria torna a omplir-me de goig i de tristesa. El mateix goig sublim i la mateixa tristesa de tota la poesia continguda als Himnes i a les Elegies i a La Mort d’Empèdocles i als Poemes de l’Entenebriment i a les Versions de Hölderlin (Carles Riba). I els poemes que signà com a Scardanelli, alter ego, l’Esperit del Temps, abans de caure el 1802 en la follia esquizofrènica sota la qual viuria encara més de 40 anys. I acabem, acabem amb aquesta traducció de Feliu Formosa com a punt i seguit.

APLAUDIMENT DELS HOMES

¿No és sagrat el meu cor, ple de vida més bella,
d’ençà que estimo? ¿Per què de mi fèieu més cas
quan era més altiu i més ferotge,
més ric de mots i més buit?

Ah! Plau a la multitud allò que és útil al mercat,
i el serf dedica honors tan sols al violent;
creuen en el diví
únicament els qui ho són ells mateixos.

Calsapeu en plena forma

Cap a una trentena de persones assistiren ahir, a l’Ateneu, a la presentació, la primera de totes les programades, del poemari de Joan Calsapeu, El Tel de les Coses, que com ja s’ha dit acaba de publicar Viena Edicions. Potser no són gaires, una trentena, però segons com, i ben mirat, són moltes. Es tracta de poesia, de poesia en majúscules i, així i tot, més de vint exemplars d’aquest llibre esplèndid, n’arribà a signar l’autor. Ara, el que convindria, si aquest fos un país tan sols un poc normal, fóra que els crítics de referència que hi ha s’hi fixessin i en cantessin les excel·lències i les expandissin. Llengua en estat pur i molt més, tot un homenatge. La recerca de l’espai que correspon a cada mot i la contundència de la sàvia ironia i el bon humor, luxúria inclosa. Un plaer dels més grossos. Calsapeu en plena forma. I la lliçó d’aquest tel de les coses que m’apar que és la llengua. La llengua que ens cal encara desentelar per acabar de creure-hi del tot, en la llengua i en el país. I ara hi ha aquest llibre que et mostra un dels camins possibles. Camins, encara, sí.

El nostre Pavese

I ja cap al tard del dia, aquest altre fragment, aquest cop de J.C.Llop, enamorat de Gabriel Ferrater, que no s’ensenya a les escoles i amb prou feines en algun institut escadusser. La casa que ens era més propera, diu a la pàgina 114 de Reyes de Alejandría, era la poesia de Ferrater, el nostre Pavese. La mirada intel·ligent sobre la literatura, l’ombra feliç de la poesia anglosaxona, el complicat amor de les noies, en plural i potser per això mateix més complicat, i una debilitat final posada en Pavese i aliada amb la decisió irrenunciable de Ferrater. Aquells anys que vaig viure a Barcelona, la seva presència era encara molt potent i notable. Feia dos anys que s’havia suïcidat i continuava essent el tòtem de la tribu, no pas només dels poetes. En Foix era viu -veí nostre a Sarrià, amb les seves corbates tan cridaneres com els títols dels seus poemes-, també Gil de Biedma era viu, i Espriu, i Vinyoli -tan ferraterià-, i hi havia Gimferrer, que s’havia estrenat en català amb un llibre tan impecable com Els Miralls -un llibre que sempre m’ha agradat més que els seus precedents en castellà, d’altra banda molt més lloats-, però la presència de Ferrater, rere la bossa de plàstic, o no, i amb les ulleres de sol que li donaven aquell cert aire de vespa, era ineludible i marcava els límits, amb tanta lluminositat com contundència, del territori. Un territori poètic que també era moral. Les Dones i els Dies, el diari d’un amant vitalista i la seva visió del món, però també la intel·ligència i unes formes de la sensibilitat que ben aviat desapareixerien. O que tan sols romandrien, algunes, en l’obra de Vinyoli, i d’altres, encara, en el poeta català que més m’agrada entre els contemporanis meus, Francesc Parcerisas. I parlo de poetes, no pas de copistes, ni d’epigonals, que tant floririen després. I acabo ja amb el concepte de poeta com a pellroja ajupit amb l’orella a terra, escoltant el batec de la terra, el batec del món i tota la poesia d’Occident que procedeix d’aquell amor cortès dels trobadors i dels joglars que la recitaven o cantaven.

¿Simplisme?

El poder canvia de mans, però mai de classe. I els qui, des de baix de tot, han aconseguit o aconsegueixen arribar-hi i tastar-lo acaben sempre per adaptar-s’hi. I obliden el seu origen i el lloc d’on vénen. I també discursos i arengues, obliden. No sé si es podria parlar de cap excepció. No se me n’acut cap ara mateix. ¿Simplisme? Potser sí. La poesia sempre és política, però la política poques vegades resulta poètica, afirma Ponç Pons.

A la Riba d’aquest Blau

La poesia és també un possible camí. O potser la poesia continguda en alguns versos iniciàtics. Versos que no rimen ni res, versos que no fa cap falta que rimin. A la riba d’aquell blau, de Whitman, per exemple. Aquell blau que per a ell era el Blau Ontario i que nosaltres podem prendre pel blau d’aquesta nostra mar. Canta’m el poema, va dir, canta’m l’himne de la victòria, / I entoma les marxes de la Llibertat, les marxes més poderoses, / I canta’m, abans que te’n vagis, el cant de les angoixes de la Democràcia. […] Una Nació s’anuncia ella mateixa, / Pel meu compte creo allò per què seré estimat, / No rebutjo ningú, ho accepto tot, llavors ho reprodueixo tot a la meva manera…/ Som el que som, el nostre naixement és l’única resposta possible a totes les objeccions, / Nosaltres ens brandem com es branden les armes, / Nosaltres som poderosos i tremends, / Nosaltres som executius, nosaltres som suficients en la nostra pròpia varietat, / Per a nosaltres i en nosaltres, som els més preciosos, / Per a nosaltres res no és pervers tret de nosaltres mateixos. / I si ens perdem, no és perquè cap vencedor ens hagi destruït, / És per la nostra pròpia culpa que descendim a la nit eterna.
¿Et pensaves que no hi podia haver res més que una única entitat suprema? / Hi pot haver un nombre infinit d’entitats supremes -una cosa no contrapesa l’altra…/ Tot és accessible a tot, / Tot és per als individus, tot és per a tu, / No hi ha cap condició prohibida, / I tot ve del cos, només la salut ens posa en comunicació amb l’univers. / Tu produeix grans Persones, la resta vindrà tot sol.
I així continua i continua. Whitman i Amèrica. Cap a 1870. I mentrestant aquí, 144 anys després, a la Riba d’aquest nostre Blau.