Desorientació

Desorientació més aviat total. I encara sort que trobo aquest pensament de Plató (Teètet 175) que diu que el que fa falta és que aquell, o aquells, que fa discursos sobre els éssers humans examini també, com des d’un punt enlairat, aquelles coses que s’esdevenen sobre la terra, com ara ramades, exèrcits, treballs del camp, matrimonis, divorcis -sí, divorcis, que d’això es tracta ara mateix-, naixements, morts, enrenou de tribunals -que d’alguna cosa ens deu sonar-, indrets deserts, diverses poblacions bàrbares, festes, planys, reunions públiques, que examini, deia, la barreja de tot això i la conjunció ordenada que es deriva dels elements contraris. Contemplem, mentrestant, i per si de cas, les coses que s’han anat esdevenint anteriorment fins arribar al punt on ara mateix som. Aquest punt de desorientació personal que deia just fa un instant. A veure què acaben dient, suposo que d’aquí una estona breu, els jutges d’aquesta justícia que ens és tan aliena envers els membres de la mesa del Parlament.

Personal, intransferible

Els records. La persona que sap, la persona que, per tant, viu, és la persona que recorda. Em sembla que és de Plató, la cita. I recordo també aquesta altra d’Emerson en un dels seus Assaigs: “No hi ha història, només biografia”. No sóc historiador ni biògraf, però m’encanten aquestes idees. Les nostres vides i les nostres experiències, certament influïdes per les circumstàncies que ens toca viure, són tanmateix intransferibles. Projectes i records. Com els d’aquests aquests versos a l’acte 3, escena 1, de Mesura per Mesura, de Shakespeare: “En tu no hi ha joventut, ni senectut; / però, igual que en una migdiada, / somnies en totes dues”. I el doctor Johnson, Samuel Johnson, segurament el crític i savi més brillant i valuós de les lletres anglosaxones, que en féu aquest comentari gloriós: “Imaginació exquisida. Quan som joves, ocupem el nostre temps a fer plans i projectes per als anys posteriors, i ens passem completament per alt les gratificacions que tenim davant nostre; quan som ancians, passem el llanguiment de l’edat en el record dels nostres plaers o fets juvenils; de manera que la nostra vida, que mai no hem ocupat plenament en el moment present, s’assembla als somnis de la migdiada, quan els fets del matí es barregen amb els projectes per a l’horabaixa.”

I encara, per acabar, una anotació de Bloom a aquest mateix comentari: “Fem projectes o recordem. Res més. Allò que Johnson es negà a dir, però que resulta implícit, és que renunciem al present perquè inconscientment sabem que hem de morir en un moment present”. Present per venir de la personal biografia intransferible.

Merlí Bergeron

El serial deurà tenir un gran èxit. És pràcticament segur. Després de tan sols un capítol, però, em sembla que ja puc dir que em sento literalment als antípodes del que crec que hauria de ser un professor que diu que quan entra a l’aula li passen tots els mals. I encara més si es tracta d’un professor de Filosofia, substitut o interí, amb ganes de tenir bocabadats i de convertir en deixebles els seus alumnes. Començant, esclar, per l’infernal tuteig de companyonia còmplice i amistançada. I això que entenc perfectament que digui que s’estima més ser en presència dels alumnes que no pas en la de segons quins professors. Em semblà massa fàcil tot plegat. De vegades fins i tot nivell d’esquetx i encara gràcies. El serial deurà tenir un gran èxit, però no sé pas si així s’aconseguirà interessar de veritat les noves generacions en l’estudi, en la reflexió i en la filosofia i les Humanitats en general. Em recordà aquell Club del Poetes Morts, francament. Tots aquells disbarats. Camina i reflexiona, home peripatètic! Ni un sol cop he advertit, al llarg d’aquest primer capítol, el mot “Lectura”. Ni tampoc cap llibre no hi he vist aparèixer. Res. No anirem pas bé si ens pensem que a l’escola i a l’institut els nois/es hi van a passar-s’ho bé. L’estudi pot arribar a ser un gran plaer, però per arribar a gaudir-lo cal primer molt d’esforç i molta disciplina. I Merlí Bergeron, nom de mag, no veig pas que vagi gaire encaminat a transmetre-ho ni a predicar-ho. Pensem, reflexionem, capgirem la realitat! Molt bé, però ¿a partir de què i amb quines eines? ¿Llegiran Plató i la resta de clàssics? ¿I Nietzsche? En fi.

Raó, justícia

Temps en què hauríem de llegir molt més Pascal i els seus Pensaments imprescindibles. I tenir-los sempre presents. Com per exemple aquell moment que diu que Montaigne estava equivocat. Els costums no són ni raonables ni justos. Un costum, diu, només s’ha d’observar perquè és un costum. El que passa és que allò que anomenem poble el segueix per l’única raó que creu que és just. Si no, no l’observaria; per més costum que fos. Ningú no vol sotmetre’s a res que no sigui la raó i la justícia. Caram! El costum, sense la raó ni la justícia, passaria per tirania. Caram! I esclar que aquest imperi de la raó i la justícia no és pas gens més tirànic que el del gaudi i el passar-s’ho bé. Costums, principis naturals de l’home. I lleis establertes que ens incomoden. Som en aquest punt. I Pascal s’imaginava Plató i Aristòtil amb aquelles peces de roba tan grosses i tan pedants. Ells, que eren gent com cal i com tots els altres i que reien amb els seus amics. I que, quan es divertien i s’ho passaven bé fent les seves Lleis i la seva Política i els seus Diàlegs, ho devien fer tot jugant. I que aquesta devia ser la part menys filosòfica i menys seriosa de la seva vida. Perquè la més més filosòfica segur que fou, com tothom, el fet de viure simplement i tranquil·la. Escriure de política, al capdavall, és com tractar de regular un hospital de folls. Folls que es creuen reis i, àdhuc, emperadors. Sempre és prudent mirar que facin el mínim mal possible.

Perquè siguis més lliure

Actualitzacions. Ser lliure significa, també, una forma d’alçar i bastir un ser personal, un individu, des de la claror que cadascú hagi sabut projectar sobre les paraules i el llenguatge en què ha nascut. Aquelles lliçons d’Emilio Lledó, filòsof i professor de Filosofia grega que vaig tenir fa ja tants i tants anys a la UB, antiga Central. Recordo com si fos ara la lectura de la República de Plató, que férem, guiats per ell, la tarda dels dissabtes -hi havia classe, aleshores, els dissabtes a la tarda. La llibertat de la ment com la més important de les llibertats, suposant que n’hi hagi més d’una (de llibertat). Ser lliure. El procés de la llibertat interior i el llenguatge com a element imprescindible per assolir-la. I tantes persones que viuen amb a penes 200 paraules. Un bagatge de llibertat reduït a un lèxic 200 paraules. Persones poc lliures. Aleshores em demanaven sovint per què feia aprendre textos canònics de cor i de memòria i després esperava que els recitessin amb veu alta i ben erectes davant de la resta de companys. I per què quan arribava l’hora de les proves escrites una de les qüestions era sempre la transcripció exacta i precisa dels mateixos textos recitats de paraula. De què serveix tot això, em demanaven. Doncs perquè siguis més lliure, serveix. Perquè incorporis més paraules del llenguatge en què has nascut a les teves possibilitats de ser lliure, serveix. Pot passar, de vegades, que tinguis la sensació de saber una cosa i no trobis les paraules que calen per explicar-la. No ho dubtis: tot allò que no ets capaç d’explicar mitjançant les paraules del codi lingüístic, en realitat, vol dir que no ho saps. Sabem només allò que som capaços de transmetre amb les paraules del llenguatge. Paraula clara, veu poderosa i vibrant. Allò que diem, però sobretot com ho diem. Qui parla de manera confusa potser és que no té gens clar allò que es pensa que vol dir. Molta més Retòrica, molta més Oratòria. Sense això, la resta, àdhuc tu, no passa de mera conjectura. I potser ni a conjectura no arriba.

Decència

Els afectes no disposen de gramàtica tal com sí que en disposa la filologia. Aquest fet, però, els dóna llibertat. Penso en una gramàtica dels afectes perquè l’amor no es converteixi en odi ni l’amistat en enemistat. Amistar-se, proposta d’un nou verb. El principi de les relacions afectives que tinguem comença, hauria de començar, per la relació afectiva amb nosaltres mateixos. I això t’obliga a millorar, a lluitar perquè quan et miris al mirall la imatge que hi contemplis no faci que t’avergonyeixis de tu mateix. I la decència, la decència com a esquelet d’una societat sana. Som lluny, ara, d’aquesta decència i fins i tot el mot ha caigut en desús, com si no hi fos. ¿Qui parla avui de decència? El tuf és insuportable i, malgrat tot, no hem d’acceptar batalles perdudes. De cap manera. Emilio Lledó. El Silenci de l’Escriptura i La Memòria del Logos, per exemple. Entre moltes d’altres coses. I també el record d’aquelles tardes de dissabte quan als barracons de la UB a Pedralbes ens llegia i aclaria La República de Plató i aquells grecs que ho explicaren ja gairebé tot.  Tot el reconeixement. Merci, mestre.

Amb cos i ànima

Amb cos i ànima, diem. Plató, presenta, al seu Fedre, la nostra condició carnal com a gran obstacle per a la vida espiritual. Potser per això la pobresa, i no només la material, és tan crua i ens afecta tant. El cos entorpeix la visió. “Cada plaer i cada pena, com un clau, claven l’ànima al cos i la hi deixen fixada”. I aleshores allò que en diem virtut consisteix, és clar, a desvincular l’ànima del cos. És a dir, aquesta mena d’heroisme que sempre m’ha semblat tan lluny del meu abast. Mai no he sabut com fer-ho, això que el cos vagi per un costat i l’ànima per un altre. El desig com a seny, el desig com a disbauxa. Desig al cap i a la fi. Tot allò que mou el món. Malgrat el penediment de tantes accions equivocades. Condició carnal. Sempre és després que ens adonem dels errors.