Sense fer manetes

Anem al cine aquesta tarda, eh!, dèiem abans. Va, sí, anem-hi. I ho dèiem sense saber del tot quina o quines (aquells programes dobles del passat en què la suposadament dolenta acostumava a ser la bona) pel·lícules hi feien. Ja temps de tot això. Molts dels contemporanis d’ara mateix no en tenen ni idea. Però la qüestió era anar al cine i, si el què vèiem no ens deia res, sempre hi havia l’opció de fer manetes amb les noies de la colla que seien al costat. No passava res, o potser sí. Tot ha anat, però, tirant avall. Després vingué que ja es deixà d’anar al cine i el que es feia era anar a veure una pel·lícula determinada, una cada cop. Aquell temps passat al Verdi, per exemple. Tantes hores. Fins que ara mateix ja ni això. L’any passat només hi vaig anar per veure expressament Paterson (al Renoir Floridablanca precisament el 28 de desembre, dia dels Innocents). I en tot el que portem d’aquest 2017 tan sols per veure Incerta Glòria, hi he anat i, encara, per no dur la contrària a la filla petita). En fi, de pel·lícules no paro de veure’n, però ja sense sortir de casa i, naturalment, sense fer manetes. Potser no sóc l’únic i no sé si això deu comportar cap mena de crisi al sector de les sales de projecció, o d’exhibició. O a tot el sector mateix del cinema. Tot i que, ben mirat i suposant que sigui així, vés a saber si la crisi no l’hem de buscar en nosaltres mateixos, éssers humans fent d’espectadors.

Anuncis

No adoptaré cap mascota

S’acaba aquest 2016. Convenció del calendari. Record de persones properes que se n’han anat (acs) i també d’algunes de ben joves i plenes de vida amb qui ahir compartírem la fabulosa estona del Maravillas i de la Javanesa. I els fills. I res de grossos propòsits. Hi ha una sola cosa que tinc del tot clara: no adoptaré cap mascota. De cap manera. Entre d’altres raons perquè res no t’assegura que, al capdavall, no t’acabi passant el que li passà a Paterson, el xofer d’autobusos i malgrat tot també poeta perspicaç observador del que passa quan no passa res, a qui aquell gos que tenia a casa, potser ressentit de tanta rutina humana i de tanta quotidianitat, destrossà i féu miques el quadern de notes on tenia desats tot ple de pensaments i de poemes escrits a partir de l’observació de la vida corrent, històries realistes sense acció. ¿Què li expliques, de tot això, a una mascota? I, per acabar d’una vegada, aquest cap d’any estaria la mar de bé que recordessis, tot seguint la petjada de Guillem Simó, que l’actitud moralment més ferma és aquella que resisteix indemne el xantatge dels qui reclamen solidaritat. (9-1-92). I prou. Ja està. Amén.

Si seguim aquest camí

Del desig de veure Paterson a l’atzar que justament ahir TCM emetia un Jarmusch del 1991 que encara no havia vist. La Nit a la Terra (Night on Earth). Panorama nocturn de 5 ciutats del món, Los Angeles, Nova York, París, Roma, Helsinki. Taxistes d’aquestes ciutats i els personatges que transporten. Món nocturn. Solitaris i perdedors. Els diàlegs i els silencis, comèdia de l’absurd, soledat urbana de les matinades del món. Des que el sol es pon a L.A. fins a la primera llum del dia a Helsinki. Sorpresa, tendresa, ironia de la bona, divertiment i, per arrodonir-ho, el glaç final de la ciutat nòrdica, éssers més ebris de tristesa que no pas d’alcohol. Sensació de soledat del planeta.

Però això va ser La Nit a la Terra. Una ficció naturalment. Imaginació. Ara: el que no és ficció ni producte de cap imaginació és que ni ahir, ni avui, ni en cap altre moment, encara que ho hagi semblat, no hem sortit a defensar la Carme, ni l’Artur, ni en Quico, ni la Irene, ni la Joana. A veure si ens entenen d’una vegada. El vespre d’ahir, i aquest dematí, qui hem sortit a defensar, si més no un servidor, és la Molt Honorable Presidenta del Parlament de Catalunya. No és perquè es diu Carme Forcadell que l’han feta anar a declarar. És perquè ara mateix ocupa el càrrec que ocupa, aquesta jerarquia. No està bé de rebaixar-ho tot al nom de pila de cadascú. O se’ns farà de nit si seguim aquest camí.

El gaudi de les coses petites

Crítiques de Paterson, la pel·lícula de Jim Jarmusch, que em fan venir unes ganes tremendes d’anar al cine a veure-la. Sobre la monotonia i les coses petites de cada dia, detalls sense importància. La feina -llegeixo- i els moments d’estranya elegància d’aquells que duen una vida monòtona però que, a l’endemig de tants dies idèntics els uns als altres, pensen i escriuen coses, històries sense acció moltes vegades extretes de fragments de lectures fetes a l’atzar o de l’observació de la vida al llarg de les hores que passa al volant de l’autobús, sempre el mateix recorregut, que és el cas i l’ofici de qui protagonitza la història. Pensar i escriure (o pintar si més t’ho estimes). I no només per fer hores i passar l’estona. No com aquells altres que quan llegeixen ho fan, diuen, per matar el temps, com si tal cosa fos possible. El gaudi de les coses petites, i sobretot breus, de cada dia més que no pas la recerca de les grosses que tampoc no et duen enlloc. Ni de novel·les de les quals, a banda que no n’ets capaç, Josep Pla ja ens deixà dit que són, en general i tret de comptades excepcions, la literatura infantil de les persones grans. Ni, tampoc, cap aspiració de publicar res. No sé ara si per humilitat o bé per vanitat. Així que, ja ho veus, ara mateix el propòsit que tinc és el de veure Paterson tant aviat com pugui. Tot aprofitant per dir-te, això sí, que no podré mai fer meves aquelles conviccions que van fer possible que no t’adonessis que tu i jo érem, per damunt de tot, un cos vora un altre cos. I que, lluny d’assumir-les, les maleiré sempre. ¿Què et sembla millor, estimar o ser estimada? Totes dues coses, d’acord. Però, si haguessis de triar, ¿què triaries?