Capvespre de Jaca

Capvespre de Jaca. Bonic, però irrespirable. Gentada i molt, molt de brogit al carrer. No sembla Divendres Sant. Tot i així, 1 hora de recolliment durant la visita del Museu Diocesà, el claustre i d’altres dependències plenes de frescos romànics i gòtics procedents de les esglésies de les comarques i localitats del voltant. Urries, Ruesta, Bagües, Osía (reconstrucció de l’absis). Igualment, la col·lecció majestuosa de Cristos i Marededéus  romànics, d’aquells episodis de la Història que el nen Jesús no era representat com a nen sinó gairebé com un adult retallat i repenjat a la falda de la mare que li fa de seient i de suport. La mare en funcions de butaca. Mentrestant, l’ofici, catedral adjacent plena a vessar, hora de la comunió. Després, tapes i pastissos al carrer Major. ¿Qui és capaç d’anar-se’n de Jaca sense haver entrat en una o altra pastisseria?  Esplèndida Jacetània. Ens n’anem just abans que comenci la processó. Hores d’ara, una gran majoria se la pren com un espectacle més.

Anuncis

Més o menys enganyat

Contemplo des d’aquest observatori, i com cada diumenge, grupets de persones, ara ja no gaire endiumenjades, que entren i surten de les pastisseries. Tortells i dolços diversos. Ben fet. Endolcir porcions de vida. Diner i felicitat. El diner no fa la felicitat, diem. Cert i, al mateix temps, fals. Cert, perquè la felicitat absoluta no existeix. Fals, perquè el diner sí que pot contribuir a facilitar les coses, i no només el plaer de les pastisseries. El diner pot també solucionar tota aquesta sèrie d’innombrables problemes i desgràcies quotidians que embarguen una part important de la humanitat -i això sol ja seria prou-, permetre complir certes coses desitjades, capricis o com vulguem dir-ne, i reduir al mínim allò que és del tot irrealitzable. Potser no cal ser ric, segur que no cal, però no entenc el desdeny pel diner, pel fet de tenir-ne, o aspirar-hi. Malgrat que hi ha tres coses que el diner no pot aconseguir, salut, cultura i amor -justament aquestes tres, t’ho miris com t’ho miris-, em sembla un error dels més grossos i fatals, desdenyar-lo. Perquè mira, amb una mica de diners sí que pots dissimular o compensar aquestes mancances. No et retornaran la salut, però et poden permetre de fer no tan dolorosa la malaltia que pateixes. No et faran més culte, però et poden permetre d’envoltar-te de tots, o gairebé, els signes exteriors de la cultura, món de l’aparença. I, en tot cas, el diner tampoc no et facilitarà l’amor d’estimar i ser estimat, però sí que et pot proporcionar el plaer dels sentits i la simulació de l’efecte amorós. I així, en definitiva, aquest anar vivint, fins al final, més o menys enganyat i entabanat.