Desorientació

Desorientació més aviat total. I encara sort que trobo aquest pensament de Plató (Teètet 175) que diu que el que fa falta és que aquell, o aquells, que fa discursos sobre els éssers humans examini també, com des d’un punt enlairat, aquelles coses que s’esdevenen sobre la terra, com ara ramades, exèrcits, treballs del camp, matrimonis, divorcis -sí, divorcis, que d’això es tracta ara mateix-, naixements, morts, enrenou de tribunals -que d’alguna cosa ens deu sonar-, indrets deserts, diverses poblacions bàrbares, festes, planys, reunions públiques, que examini, deia, la barreja de tot això i la conjunció ordenada que es deriva dels elements contraris. Contemplem, mentrestant, i per si de cas, les coses que s’han anat esdevenint anteriorment fins arribar al punt on ara mateix som. Aquest punt de desorientació personal que deia just fa un instant. A veure què acaben dient, suposo que d’aquí una estona breu, els jutges d’aquesta justícia que ens és tan aliena envers els membres de la mesa del Parlament.

No crec pas que ens els acabin

Si fa bo, només en aquesta època de l’any vaig a banyar. Avui hi he anat. Platja solitària i magnífica temperatura de l’aigua. Després, ja a casa, quarts de 2, seguiment dels plenaris. El dia és arribat. Menjo alguna cosa i així, al Parlament, a les 3 i 4 minuts comença la votació. Vot secret, del tot lògic, i sense C’s, ni PSC, ni PP, que abandonen la sala. A les 3 i 20 comença el recompte que dura exactament 6 minuts. El NO obté 10 vots, el blanc, 2, i el Sí, 70. De manera que exactament a les 3 i 26 queda declarada la República de Catalunya. Per cert, 44 minuts abans que al Senat espanyol s’aprovin les mesures de l’article 155 -el majoritari “a por ellos”- perquè el govern del PP les posi en pràctica segurament a partir d’aquest mateix vespre. Quan convé seguem cadenes i la raó d’estat que argüeixen és del tot antidemocràtica i, fins i tot, anticonstitucional -tant que se n’omplen la boca!- i involucionista. 214 SÍ, 47 NO, 1 abstenció. I ara, esclar, ve el més complicat, determinació, molta determinació i fermesa. I aguantar i resistir i tot al suport als Mossos. Només així acabarem essent reconeguts. I, si durant un temps ens hem d’estar fora d’aquesta UE, doncs ens hi estarem. No crec pas que ens els acabin. Ja no som autonomia, som República. Visca!

Tot el que és imprevisible

M’hauria semblat fins i tot lògic i normal que la presidenta Forcadell rebés la presidenta del Parlament basc, Bakartxo Tejeria, i s’hi entrevistés. Relacions institucionals, molt bé. Rebre Otegi, però, és tota una altra cosa i no entenc a sant de què es produeix aquesta visita ni amb quin objectiu. Francament m’incomoda i, en tot cas, la basquitis em molesta. No em sembla cap model i el que diu la història és que el País Basc és un problema intern de Castella, intern. Ben diferent del nostre, que ho és d’ocupació externa, des de fora. Ens coneixem poc, segurament. I potser mai no arribem a conèixer-nos del tot. I, de fet, no només des del punt de vista polític i de tot el que això significa, que d’acord que és molt. També com a individus. Perquè, a la que de sobte alguna cosa impensada irromp a la nostra vida, de seguida es presenten sentiments i pulsions que no hauríem cregut mai possibles en nosaltres. Enveja, gelosies, ambicions, càlculs, odi, violència (potser només interna, però tant és), covardia. Vull dir que sí que puc desconfiar de la fidelitat de la memòria i de la immobilitat del passat. ¿Però també del caràcter? Però si el caràcter és allò que ens van ensenyar que mai no canvia en nosaltres i que és inalterable! Doncs es veu que sí, es veu que ni del caràcter no podem estar segurs. La calma i la tranquil·litat pot convertir-se en agitació, de “tolerants” podem passar a fanàtics, d’angelets a dimonis… Exposats sempre a tot el que és imprevisible. No deixarem mai de sorprendre’ns. I potser és així que Forcadell rep Otegi. Potser.

La taca enigmàtica

Obro El Desert del Tàrtars (Buzzati) i em trobo la pàgina 113 d’aquesta edició d’Empúries que tinc des del 13 de desembre del 2009, data d’aquella consulta celebrada a Arenys de Mar, i en subratllo aquest paràgraf: “…En Tronk no respongué. Perduts en la nit interminable van romandre tots dos repenjats al parapet amb els ulls fixos allà on començava la planura dels Tàrtars. La taca enigmàtica semblava immòbil, com si estigués dormint, i de mica en mica en Giovanni tornava a pensar que en realitat no hi havia res, només un penyal negre que semblava una monja, i que els seus ulls s’havien enganyat, era un poc de cansament, res més, una al·lucinació estúpida. Ara també sentia una ombra de tèrbola amargura com quan les hores greus del destí ens passen a prop sense tocar-nos i el seu renou es perd en la llunyania mentre nosaltres restem sols, entre remolins de fulles seques, per doldre’ns de la terrible però gran ocasió perduda”. La traducció, fantàstica, és de Rosa M. Pujol i Mercè Senabre. I res, que som tan sols a 8 dies de la constitució del Parlament.

Ulls aliens

Nivell alt, altíssim, el mostrat pel President aquest dematí a continuació d’haver signat el Decret 129/2014 de 27 de setembre pel qual ens acaba de convocar a les urnes del 9-N. De forma i de contingut. Gran President. Dia històric. Ben divers tot plegat de l’espectacle lamentable d’ahir al Parlament. Res no s’hi hauria perdut, amb un poc més d’humilitat i de versemblança per part de tothom. Contrast d’aquesta dualitat humana, que no només és molt de renyar. Corrents paral·lels en què tots els fenòmens de la vida s’engendren. Night comes from other eyes. Foscor que prové sempre dels ulls aliens.

¿Per què caram?

¿Per què caram, per quins set sous i a sant de què ara resulta que el President Pujol ha de retre comptes i explicacions al Parlament? ¿I com és que ERC, IC i la CUP se sumen en aquest acte i en signen la compareixença? No ho entenc. Entre d’altres raons perquè, que de moment se sàpiga, es tracta de diners privats, d’una herència familiar. ¿Des de quan un Parlament s’ha de ficar en afers privats i més encara quan es tracta d’algú que fa més de 10 anys que no ostenta càrrecs públics a banda de la presidència honorífica del seu partit? Aquest és encara un país molt petit. D’aspiracions immenses, però molt petit i migrat. I desmemoriat i ressentit. Demostració que no ens cal Espanya per destruir-nos. En tenim prou amb nosaltres mateixos. ¿De veritat que un mite pot caure a causa d’una herència privada desada a Andorra? ¿De veritat que qui ara ens creiem és aquesta Victoria Alvarez amb aquest seu aire de venjatiu putot de revetlla, santificada i encimbellada a tot quant altar aquests dies per tot l’unionisme espanyolista? Quina vergonya de país, sisplau. És ben bé que els catalans, així en general, no en som gaire, de bones persones. I potser no, que no ens mereixem gran cosa. Per no dir que no ens mereixem res.

Que gros!

Que gros, que després d’haver bloquejat el Parlament la cosa hagi acabat sortint de franc. Audiència antisistema i anti més coses, és clar. No sé què hauria passat si el setge o el bloqueig s’hagués produït davant del Parlament espanyol. Suposo que hi haurà recurs contra aquesta sentència. Així ho espero i així ho desitjo, vaja.

Que gros, també, Iceta. I no tant ell, que Déu n’hi do, sinó més aviat aquesta mena de pregunta que se li ha acudit. La pregunta del súbdit, aquest nyap. Com un càstig diví, Iceta em fa sempre l’efecte de l’home que transporta, amb ell, tot el seu passat, el retorn d'”allò mateix” com a base de tot. De manera que, enmig de tants disbarats, potser sí que encara som a temps (falten 120 dies), tal com proposa Partal, de fer-ne tan sols una, de pregunta. Una que faciliti la resposta inequívoca sobre la independència. Sí o no. Perquè és aquesta la qüestió i no cap altra.