La lectura de debò

Que tothom acabi sabent llegir. Aquest seria l’objectiu més bàsic i important. I, si pogués ser, que alguns també acabessin trobant-hi gust i plaer. Aprendre a llegir, a saber interpretar i relacionar i valorar un text i les parts de què es compon. Segurament és per això mateix que el conte sembla el gènere ideal per introduir, a poc a poc, els alumnes -tan diversos- en la literatura. Els contes són breus i en general es poden llegir en poca estona. Aquesta brevetat, a més, permet poder anar controlant tots els fils que el componen, cosa que resulta molt més difícil i, d’entrada, més complicat amb les novel·les i ja no diguem amb la poesia. Conte, novel·la en miniatura que també se serveix de la narració, de la descripció i del diàleg i narra, igualment, fets protagonitzats per personatges i que ocorren en escenaris més o menys ficticis i amb referents que poden acostar-se també més o menys a llocs de la realitat. Tot és ficció, però. Ficció d’alguna manera emparentada, val a dir-ho, amb la poesia perquè, igual que aquesta, tendeix a la síntesi i molt sovint recorre als símbols. Transmetre gust i plaer, seducció i commoció. D’això es tractaria precisament malgrat la truculència dels embats d’escoles noves i succedanis d’ara mateix, literatura bandejada. I d’un poc més de silenci a les aules. Les persones que llegeixen callen i pensen, potser, en aquell quadern de notes de Txèkhov que contenia l’anècdota de l’individu que, a Montecarlo, va al Casino, hi guanya un milió, torna a casa seu, i se suïcida. Un relat de futur i encara no escrit. Un conte sempre conta dues històries, va dir Ricardo Piglia. La cosa previsible i convencional seria jugar-perdre-suïcidar-se. I en aquesta nota, encara no conte, el que hi ha és la intriga plantejada com a paradoxa. La història del joc i la història del suïcidi com a afers desvinculats en què una no té pas perquè ser conseqüència de l’altra. La vida és complicada i hi ha coses que em fa tot l’efecte que ja no ensenyem. La lectura de debò, per exemple.

Fuig, home, fuig

No sé si encara es publica, aquella revista Archipiélago, però ahir, després del dinar esplèndid i deliciós de can Culleretes i un cop ja tornat a casa, en vaig obrir l’exemplar corresponent a la tardor del 1994. M’hi vaig trobar Leopoldo M. Panero sobrevolant Deleuze. Un article curt sobre la lògica del sentit i la paradoxa que suposa tot plegat. Un sentit que et trasllada sempre a una altre sentit igual que un concepte et trasllada cap a un altre concepte divers, i així ad infinitum. Per exemple, aquella ovella d’Alícia al País de les Meravelles (Carroll) el sentit de la qual és un cérvol, metàfora de la fugida. Fuig, home, fuig, diem en català, què dius ara!, on vas a parar!

Com aquesta altra cosa de Lacan que només en francès té sentit: Il y a l’homme, et puis il y a l’ommelette. El sentit de tants debats, paraula de moda. Tot és convertit en un debat o altre, ad infinitum. Potser és que ningú no sap res de res de cap on anem ni, potser tampoc, d’on venim. El sentit de les coses com a clivella, escletxa, esquerda, l’oblit de la idea, aquesta fixació, neuròtics obsessius.

I, a l’altra banda, els diaris, periòdics del dia a dia, que segons Mallarmé i tal com Panero recordava, suposen la paraula buida, buida com la moneda amb l’encuny esborrat que els homes ens anem passant els uns als altres, en silenci, gairebé sotamà, que no sigui dit. L’abisme del sentit, i tant. I el cos, del qual no sabem el veritable poder ni de quines coses pot arribar a ser capaç (Spinoza). No cal sinó tensar-lo un poc (el cos) com si fos la pell d’un tambor, afegia Deleuze, perquè comenci la Gran Política. Un crit al límit de la pàgina. Un crit potser d’esgarrifança. I ara deso Panero i aquest Archipiélago i me’n vaig. Tinc un debat sobre la multipropietat privada. Quina colla d’imbècils! Paradoxa ad infinitum.