En vindran de millors

A dues hores escasses. Difícil de pensar en qualsevol altra cosa. No sé què dirà, el President. Ni com ho dirà. Sé només el desig de fa tant i tant de temps. Potser farà falta un poc més de paciència, podria ser. I aguantar i aguantar les pors i els temors, jutges i fiscals i policies, úniques raons d’aquest govern d’Espanya sempre allunyat de la paraula i del raonament que no sigui la pura i simple amenaça. I cal que demà i aquests dies que vénen el Govern nostre continuï essent-hi. Perquè després, d’aquí no gaire, aquests bancs i aquestes empreses, que ara han canviat d’adreça fiscal, tornaran. Tots tornaran, no els sortirà a compte renunciar-hi. I aquest dematí d’avui de cap manera no haurà estat l’últim dematí de pau i tranquil·litat que haurem viscut. En vindran de millors, de molt millors.

La memòria del lector maliciós

Un llibre que t’agradi, una llibreta, un llapis i una ploma de tinta blava. Aquests estris. El llapis per subratllar i anotar als marges de les pàgines del llibre i la ploma per escriure a la llibreta tot allò que et sembla que t’ha de servir de recordatori. Coses fixades al paper i, si pot ser, també a la memòria. Més de 40 anys, hores d’ara, prenent notes després d’aquell primer detonant que fou Hermann Hesse, encara no sé ben bé per què. Coses que m’he anat fent meves sense cap altra pretensió que no hagi estat la del plaer i la música de les paraules. Perquè, després, escriure és tota una altra qüestió. Escriure, vull dir, sense cap afany de transcendència, tan sols aquest vici. Hi ha, per cert, en aquest sentit, en el sentit de tots aquells que sí que pretenen notorietat, audiència i com més lectors millor, l’anotació de Flaiano, regla general, que diu que, quan escriguis un article, un relat, un text qualsevol, el que has de fer és deixar passar com a mínim un parell de dies abans de donar-lo per enllestit i definitiu (al capdavall, ¿què hi ha, de definitiu, a la vida?) i d’enviar-lo a qui sigui que l’hagis d’enviar. Un parell de dies. Recorda que no hi ha res que et desmoralitzi més i que més et llevi el suposat plaer d’escriure que el fet de veure impresa, a nom teu, una cosa inexacta i imprecisa. Un poc més de paciència, doncs, és el que et cal; i cap pressa. Només així aconseguiràs plasmar més bé i de manera més exacta i precisa tot allò que pretens expressar i fer que com a mínim resulti llegible. Recorda, i tu ho saps de sobres, que un relat dolent, un de sol, n’anul·la deu de bons i que la memòria del lector maliciós (hi ha lectors maliciosos, sí!) és més forta davant d’exercicis mediocres, o directament dolents, que no pas davant dels bons. Aquests li semblen indispensables, però no per aquesta raó reconeix més mèrit a qui els ha escrit. Els altres, aquests que et dic fets amb pressa i poca paciència, i que per tant no passen de mediocres, no fan sinó satisfer la seva (la d’aquests lectors maliciosos) necessitat de destrucció.

I alerta amb els negocis de totes aquestes empreses multinacionals que tot ho controlen. Món de sàdics i masoquistes. Ben bé com si l’única cosa que haguessis de fer fos decidir de quin dels dos bàndols formes part.

Els preludis

Individu sempre a la recerca de no sé ben bé què. Feta la declaració de la renda. Subjugació de tants diners que se’n van i no tornen. Que diguin el que vulguin. I el desordre i el desfet de temps exprés, sí, exprés, que han muntat al Prat. Paciència, diu el delegat Millo, caragirat. D’altra banda, i encara bo, queden els preludis, d’acord. Beethoven i Bizet –Les Pêcheurs de Perles encara, i que durin. I Debussy. Aquelles fronteres que assolí la cultura europea quan no hi havia cap més cosa que no fos Europa i la resta del món era incivil o colonial -allò que aquí encara ara som- o exòtic. Avui que Europa està com està, no sé si prop de la fi, quina desesperació, quina emoció, la d’aquesta música que arribà a l’extrem de la gràcia i també al de la malenconia enmig d’aquesta nit ara ja en silenci i sense lladrucs de gossos ni el ressò de l’estrèpit infernal dels grups que fan veure que canten mentre sembla que ja tornen cap al retir de casa seva! Al capdavall de la Riera, se sent la mar gairebé com el so d’un tren a la llunyania i, des del balcó, la lluna que avui encara no es deixa veure.

Que pactin, que pactin

Pactar per la unitat d’Espanya, demana Albert Rivera. Sinó que Espanya, segons diuen ells, sempre ha estat una fins i tot en temps d’aquelles tan nombroses possessions seves arreu del món, aquell imperi ara ja fet miques, el mateix Portugal ibèric inclòs. Aparença de gegant, però amb peus de fang i mancat de fonament, tan sols el dret infaust de conquesta i de negació a tot, que sembla fort i incommovible i tanmateix té aquella part que segur que és vulnerable. Talment com aquella al·lusió explicada al llibre de Daniel (Dn 2, 31-45) en què una estàtua, amb cap d’or, braços i pit de plata, ventre i llom de bronze i cames de ferro, al capdavall s’ensorrà perquè una pedra, una simple pedra, va rebotre contra els seus peus, que resulta que eren de fang. Paciència, doncs, un poc més de paciència, més paciència que Job si convé, que es mantingué, com sabem, fidel a la seva fe i als seus principis tot i les desgràcies que li arribaren i de totes les maledicències i persecucions i tergiversacions dels qui vivien al seu entorn i aconseguí, així, no només recuperar tot el que havia perdut sinó augmentar de manera considerable tot allò que ja havia posseït. I tingué encara 7 fills i 3 filles. I, posats a fer, segueixo ja al peu de la lletra l’epíleg d’aquest llibre: A la filla gran li va posar Colometa (ja ho veus!), a la segona l’anomenà Flor de Canyella, i a la petita, Ombra dels Ulls. En tot el país no hi havia noies més boniques que elles tres, i el seu pare els va atorgar la mateixa part d’herència que als seus germans…Bé.Segurament és que la felicitat arriba quan ja no te l’esperes. O potser és que hom és feliç quan no se n’adona. O també, potser, és que hom s’adona que ha estat feliç justament quan la felicitat s’allunya. Que pactin, que pactin.

La moda de les pèrdues

Sobretot que el fet de llegir no ens faci perdre el fet d’escriure. Aquest desig. Les modes. La moda de les pèrdues. De sobte, sembla que es posi de moda dir i fer saber que ja no llegim tant com solíem. Ens hem de guanyar la vida, d’acord. I anem justos de temps i un servidor que no s’ho acaba de creure. La teva vida, la vida de tots plegats, és als llibres i a les paraules i les imatges que desprenen de nosaltres mateixos. Fora dels llibres el que hi ha és la intempèrie i la degradació. Som també com ens veuen els altres i la cosa segurament hauria de ser al revés: que el fet d’escriure no ens faci perdre el bell costum (vici si vols) de llegir. ¿Com vols entendre, si no, el present que ens toca viure? Diràs, potser, que de les coses ja apreses i de l’experiència que tens (sempre incompleta) de la humana manera de ser. Potser. No tinc temps, dius. Però, ¿i el plaer de la calma i de la paciència? ¿Que potser no avançaria el món amb més calma i amb més paciència? ¿On vas tan de pressa si no vas enlloc? Veure-les venir i després, si per cas, actuar. Un poc més d’impassibilitat, d’ataràxia. I el fet és que no hi ha edat que hi valgui i que la relectura és més important que la mateixa lectura. El Petit Príncep, posem per cas, és ara un llibret molt més bo que no pas les primeres vegades que el vas llegir fa ja tants i tants anys. No sóc cap herba -havia respost suaument la flor. Ah! Perdona… -No em fan gens de por els tigres, però no suporto els corrents d’aire.

O jo què sé, els mateixos moralistes francesos, Pascal, La Rochefoucauld, La Bruyère, i també Joubert i fins i tot Chamfort i Renard, són segurament ara més actuals que mai i parlen de tu i de nosaltres fins al punt de fer-te entendre i acceptar que tot depèn de l’educació i l’ensenyament que rebem en cada etapa de la nostra formació. Una formació que no s’acaba mai. I també dels models, depèn, d’uns models que tantes vegades resulten falsos i amb peus de fang. I de la premsa, es clar, sobretot de certa premsa de tertúlia de massa interessos espuris i de massa tergiversacions anorreadores i que no s’estan de declarar ideal això o allò altre. Entabanadors de mena que pretenen passar per científics, pobrets, però la ciència per ella mateixa només pot ser preceptiva i no pas exemplar. La ciència és regla i no model, assegurà Joubert, Joseph Joubert. Vull dir que no és pas veritat que no tinguis temps de llegir. Digues, si per cas, que ja no et dóna la gana. I que per tu faràs.

Cap escletxa

La Marina Porras, àngel de la guarda, em fa arribar l’enllaç d’un text d’Ignacio Peyró, Fer-ho a poc a poc. Suposo que tot ve arran de la conversa sobre la paciència i la lentitud, i sobre el fet necessari d’escriure a mà i de la cal·ligrafia. Recordatori d’una màxima: només es llegeix amb plaer allò que fou escrit amb esforç i sempre partint de llibretes, bolígrafs, llapis i plomes. I gomes d’esborrar, clar. Costa molt fer les coses ben fetes i és equivocada aquesta dèria dels nostres dies que qualsevol desig s’hagi de complir immediatament. Mai no hauríem de rompre el vincle entre les coses lentes i les coses ben fetes. Molta cura i molta atenció. La vida tendeix a ser imperfecta, confosa, massa vegades inintel·ligible. De manera que el mínim que podem fer, el mínim que se’ns demana, és que fem el favor d’arrodonir sempre les os i que no ens en quedi mai ni una sola d’oberta. Cap escletxa, àngel de la guarda. Merci.

En tot això, pensava

En les paraules de la tercera Carta de Rilke, pensava ahir quan aparegué l’atac a les temples de Charlie Hebdo. Caldria que aquí hi haguessin roses, Jacobsen. A banda que, com més tornis a allò que ja has assaborit amb gust i plaer, més serà el prodigi, la màgia i l’agraïment. I més capaç de creure en la vida. Com menys llegeixis coses de crítica literària o estètica, més bé aniràs. Aquestes coses no són sinó hàbils jocs de paraules de les quals avui surt una opinió i demà la contrària. Soledats infinites de les obres d’art. És una qüestió d’amor, tan sols, copsar-les, celebra-les i ser-hi just. Dóna’t sempre la raó a tu mateix en relació a la crítica. I pensa que tot consisteix a estar embarassat i, encabat, donar a llum. El part d’una nova claror. I no hi ha mesura en el temps. Un any no compta i deu anys no són res. L’artista veritable no calcula, no compta, no fa números. El que fa és madurar com l’arbre que no empaita els seus sucs i que es manté ferm enmig de les torbonades de primavera, confiat. Confiat perquè l’estiu ve, l’estiu acaba venint tan sols per als pacients, per als que viuen tranquils, despreocupats. Tot és paciència. I més enllà, el que hi ha és un món que no és prou humà perquè només és viril i tan sols estima com a mascle i no com a ésser humà. I Rilke era pobre, molt pobre, i els seus llibres, tan bon punt havien aparegut, deixaven de pertànyer-li i no els podia comprar per regalar-los a aquelles persones que els poguessin estimar. No tenia prou diners. I, en fi, en tot això pensava ahir quan aparegué l’atac a les temples dels còmics i dibuixants del bon humor i de la ironia. Quin contrast tan absurd i malvat. ¿Què deuen saber-ne, i què els deu importar, de la vida i de l’amor i de la llibertat i de donar a llum, els ultrats islamistes que viuen només per disparar contra Occident i matar-nos, eliminar-nos?