Neguit i fervor

Ironia, sarcasme, paròdia, sàtira. Totes aquestes coses que tanta falta fan. I el fervor sobre el qual escriu Muñoz Molina referint-se a l’obra d’Adam Zagajewski. I la bellesa i la inspiració que només prové de l’esforç i la dedicació a la feina que fas. Cert que segurament sense fervor no hi ha res que valgui la pena. La saviesa és, però, tota una altra cosa a la qual potser no s’hi arriba mai i menys encara de jove. No. A la saviesa no s’hi arriba mai de jove. De jove el que hi ha, per exemple, és l’aprenentatge per a la plenitud de la pràctica amorosa. Aquest neguit constant. Aprendre que tot el que puja, encabat, baixa. L’oscil·lació. Oscil·lem , després, del molt al poc, i del poc al no-res definitiu, quan la mort només pot matar-nos, aquesta mort que no podem mai experimentar perquè només podem veure que són els altres els qui es moren i perquè la mort no és realment un succés de la vida. Recordo aquest savi fragment de David Lodge,  arribat ell ja a la saviesa, en aquest llibre seu que es diu La vida en sordina. “Aquella nit no intentàrem fer l’amor, però sí que ens acaronàrem fins a sucumbir còmodament a la son, jo amb la mà entre l’escalfor de les seves cuixes. Penso que un dia o altre la nostra vida sexual quedarà reduïda a tan sols això, suposo, si arribem a viure prou. I caldria acceptar aquesta idea com a infinitament preferible a l’absència de cap contacte en absolut. Confio, però, que tot plegat trigui molt encara a arribar”. Tant de bo. M’adono que és una sort haver abandonat ja definitivament la joventut, però no pas encara les ganes de viure ni el neguit. El neguit i el fervor que mouen el món.