Tot són traves

Aquesta mena de realisme tan idiota, aquest dogma, no sé com dir-ho, de la infal·libilitat del sufragi universal que segurament deu haver ja pres el lloc del del mateix Papa de Roma. Deport i força física, salut del cos (en aparença si més no), els drets dels que són més, només faltaria, el respecte envers la multitud manipulada. Tot això que ocupa el lloc del nom de les persones de veritat, del dret diví avui totalment ignorat i deixat de banda, de la supremacia de l’Enginy i del Talent. Tedi i avorriment. Potser caldria que la mística tornés a ocupar alguna mena de lloc preeminent tal com, de fet, ha succeït durant totes les èpoques fosques de la història. Aquell poc de llum i de claror i d’esperança que tanta falta fa, alguna base, algun punt, que faci de suport de l’entusiasme de ser vius i que avui sembla del tot ignorat. Perquè si no, ja ho veus, n’hi ha que aquest entusiasme el busquen en els plaers tan sols de la carn, d’altres en religions antigues, o no tan antigues, i segurament hi ha també la majoria que el que decideixen és això d’adorar tota aquesta mena d’ídols que van pel món amb peus de fang. Estultícia, ximpleries. Temps d’igualitarisme. Segurament no hi ha res de més enze i beneit que aquesta suposada i mentidera igualtat. Tot són traves. I oblit del que signifiquen els deures i el mèrit que implica complir-los. I el plaer que tot plegat comporta. Flaubert, Flaubert, un poc més de Flaubert.

Anuncis