Vida sense veure-hi

Hi ha aquest anunci de l’ONCE en què apareix un noi amb unes ulleres de sol d’aquelles tan fosques i amb rictus somrient que fa saber les gairebé incomptables possibilitats que et toqui la loteria si participes al sorteig que anuncia. És cec, aquest noi. Les ulleres de sol li tapen els ulls, però sabem segur que no hi veu. Potser és des que va néixer que no hi veu. Quina cosa terrible. La boca, el nas, els músculs facials presenten en ell una expressió particular i inequívoca. I som els altres que ens n’adonem i no pas ell, que els desconeix i li són incontrolables. ¿Com deu ser la vida sense veure-hi? ¿I sense tants mots que donem per descomptats, mirar, la mirada, mirall, la claror, la mateixa foscor? No és cap consol que l’expressió dels cecs sigui lliure i la més natural que pugui haver-hi, cap espill no els permet de modificar ni un sol tret de la seva expressió. I res a veure amb la gent quan dormim. La gent que hi veiem, vull dir. Encara que primer el rostre s’organitzi a través de la mirada i encabat tot es difumini quan aquesta mirada, vençuda per la son, desapareix.

Una bona tralla

Tot el que passava era que havia tingut la mala sort d’atraure l’atenció d’algú que ja no em deixaria en pau. Me’n ben adonava. És el que passa amb determinades persones amb qui canvies tan sols una mirada. Persones que de sobte es poden tornar agressives sense cap raó ni motiu -no hi ha hagut mai cap maltracte-, o bé posar-se a parlar amb tu com aquell qui res. I el fet és que és molt difícil treure-te-les del damunt. Potser per aquest mateix motiu, des de llavors, m’he esforçat sempre a abaixar el cap quan vaig pel carrer. Necessito una bona tralla, sí. Quant de temps, per cert, sense sentir aquest mot,”tralla”, tan gràfic i efectiu d’altra banda. El cas és que no s’ha de comptar mai amb ningú perquè et respongui les teves preguntes. I menys, encara, que les encerti, les respostes que esperes. Recordo que, al cinema, sovint tancava els ulls. Les veus i la música d’una pel·lícula m’eren més suggeridores que la mateixa imatge. Remolí de fulles mortes. Em demano, al capdavall, si aquella dona no és la mateixa que havia conegut, de petit, al forn que hi havia al costat mateix de casa meva. Però, ¿i jo?, ¿qui sóc jo? Segurament un simple impostor. I encara gràcies.