Laberints

Els laberints ho són perquè, al cap i a la fi, algú algunes vegades n’ha acabat sortint. Pel que sigui i com sigui. Penso en els laberints de Max Aub quan diu que, si mai ningú no n’hagués sortit, no hi hauria manera d’haver arribat a saber que els laberints existeixen i que, en canvi, no passa el mateix amb la mort i la certesa plena que en tenim. ¿Qui n’ha tornat, però? ¿Llàtzer? ¿I què va explicar-ne? Res. Allò no passà de ser un conte. Però de Creta, i del laberint de Minos, sí que en va sortir algú. Teseu, el Minotaure, la fantàstica història d’aquell fil d’Ariadna enamorada.

Camí de sortida, doncs. Perquè la cosa més espantosa seria llevar-nos un dematí d’aquests i creure’ns que ja tot està perdut, que ja no hi ha manera de continuar endavant, que hem perdut el fil i que només queda el remei d’estirar-nos al marge d’aquest camí i veure com tots els altres passen fent-se un fart de riure.

Anuncis

Vendre és vendre’s

Personalment, la sensació és que tot el que envolta Sant Jordi s’ha anat a poc a poc desvirtuant, adotzenant i perdent esplendor i exquisidesa. La venda és el que importa, la venda de tot, roses -vés a saber de quina qualitat- i llibres i més coses encara, i gairebé a l’engròs. Molt més comerç que no pas amor i estimació, i això que representa que n’és la diada. Per quedar bé i que no sigui dit. Vendre i vendre. Però vendre és, segurament, vendre’s, afirmava Max Aub. I potser no anava mancat de raó. De vegades val més mirar de no explicar allò que no té cap explicació, no ho sé. Tot s’ha anat tornant més aviat lleig. També la quantitat de pocavergonyes i dels qui diuen ser catòlics, però que ho són tan sols de nom i no pas de fets, i la munió d’imbècils que ens envolten i que més d’una i de dues vegades hem fins i tot votat. L’angúnia i la lletjor profunda de tota aquesta mena de gent que viuen com Déu, i perdó de l’expressió. I afegeixin–t’hi, encara, aquells que no volen saber res de res, que tant se’ls en dóna tot, i també el munt de turistes que fan la sensació de trobar sempre allò que buscaven i, a més a més, a canvi del preu somiat i desitjat. Potser sí que sempre acabem essent allò que semblem. Perquè l’aranya, hores d’ara, segurament no passa de ser una tan simple metàfora que ja ningú no deu entendre.

El ronc com a queixa de l’ànima

Les voltes que arribem a fer mentre dormim, deia Max Aub (1903-1972, aquell mestre del relat breu, conceptista i barroc, ple de jocs de paraules; passo estones, de tant en tant, amb aquest Aforismos en el Laberinto, Edhasa, 2003, que em sembla grandiós i m’encanta de llegir i d’anar traduint). I el cas és que és cert que fem voltes i gairebé rodolem mentre dormim. Ens ajaiem de costat, de bocaterrosa i fins i tot d’esquena i així, panxa enlaire, diem que descansem. No resulta estrany, doncs, que en una tal posició ronquem. El ronc com a queixa de l’ànima. El ronc que apareix enmig de l’obscura llum nocturna a causa de la irreverència que comporta aquestes postures que adoptem. I és ben bé que l’ésser humà, pel sol fet de ser-ho, no és res. Depèn de la llengua, del lloc on ha nascut i s’ha criat, dels cèntims que té o no té, de l’oïda, de la intel·ligència, de la memòria, de la voluntat, de la grandària que presenta la seva figura, dels papers -sobretot-, de les armes de què disposa, o no… Ben diferent de la resta d’animals, doncs, l’ésser humà és un animal pròdig de tot allò que no té i amb una imaginació que el porta per camins impossibles i aleshores s’hi perd, sense sortida, i així fins que es mor creient encara que les coses són com ell es pensa que són. I el moll de l’os, el quid de la qüestió, el més profund és a l’epidermis, a la finor o la duresa de la pell que envolta el cos. Naturalment sempre queda el remei de parlar malament dels altres. Com d’aquella terra de llops de què també parlà el mateix Max Aub. Ple de tot l’humanisme, de la ironia i del sentit de l’humor que fan falta per viure aproximadament bé.

Laberint

¿En sortirem mai, d’aquest laberint? -¿Quin laberint? -Aquest on un dia vam ser ficats i on encara ara som. -No, mai, deia Max Aub (1903-1972). ¿O és que potser et penses que és possible sortir d’un laberint que es diu Espanya? Quines coses! Com si tot estigués ja escrit i a partir d’aquí el fet de viure no tingués ni el més mínim sentit. Ell, que en una de les seves sentències es demanava precisament de quina manera poden viure els qui es pensen que tot està ja escrit. El que ha de venir no està encara escrit i, de fet, el que també pensava és que la llibertat sense la força engendra esclaus. I, encara i a més, que tot està per fer: facis el que facis, això que fas ara mateix no ho ha fet mai ningú. I, escolta, del laberint, algú altre en deu haver sortit algun cop. Si no, ¿com podríem saber que existeix? Tantes coses dites que no són pas, però, totes les que tenia pensat dir. No són homes el qui, tot i tenir veu, no la fan sentir i senzillament callen i, per tant, atorguen. Aquest laberint. Uff! Un poc més de claror, per l’amor de Déu. La claror del poema perfecte, per exemple. Sí, perquè el poema perfecte és tocar pell humana (M.A.R.).

Terra de llops

Espanya ha estat sempre un país retardatari, deia Max Aub als seus Aforismes del Laberint, i tradicionalista, catòlic i romà a tota prova, si més no de paraula, dur de clepsa, fanàtic, pobre; d’acord que amb els seus avantatges humans: acollidor, decent, humà, tota una sèrie de virtuts personals que no tenen res a veure amb la política que s’hi fa tot i no estar-hi renyides; i tant és que sigui a la dreta com a l’esquerra, això sí. I no hi ha cap dubte que l’home és llop envers la resta d’homes. Res de nou sota la capa del sol. Potser el que no sabíem és que Espanya és terra de llops per excel·lència. ¿O és que tal vegada t’estimes més que em deixi endur pel nacionalisme? Hahah!