Allò imperdonable

L’ateisme representa la posició d’aquell que nega l’existència de Déu o d’una realitat transcendent a l’home. A l’antiga Grècia ja hi havia hagut sofistes (Protàgores) que havien negat l’existència dels déus, i Epicur sostenia que l’home havia d’actuar com si els déus no existissin. M’encanta Epicur, m’encanta llegir-lo. Al llarg de l’Edat Mitjana, fonamentalment cristiano-teocèntrica, no es van registrar a penes fenòmens d’ateisme (en canvi, de misogínia, sí. El gran Bernat Metge, que fa que, a Lo Somni, Tirèsias pronunciï aquella tremenda invectiva contra les dones, la poma, la poma, i que dubta i no s’acaba de creure que l’ànima humana pugui viure sense el cos i sigui immortal, per exemple).

Al segle XIX són ateus els filòsofs de l’esquerra hegeliana (Feuerbach, Marx) i els seguidors del positivisme (Comte), els quals neguen l’existència d’un ser immaterial i etern.

I és veritat que diem que si hi ha bellesa, si hi ha èxtasi davant la contemplació de l’art, si hi ha el geni cantant, el geni ballador, el geni pintor i escriptor, és que hi ha Déu. Però aleshores també ha de ser veritat el contrari: si hi ha tragèdia, si hi ha catàstrofe, si hi ha patiment, si hi ha el mal, deu ser potser que Déu no existeix. I em sembla que no val aleshores, estimada, dir que el que passa és que ens vam menjar la poma. No, escolta, a mi el que probablement m’interessa és aquell ateisme que es pot considerar un fenomen positiu en coincidir amb l’abandó d’una concepció massa filosòfica i, per tant, inadequada, de Déu (aquesta mena de Déu “tapaforats”) i deixar espai, en canvi, al Déu de la fe i de l’esperança revelat lliurement per Jesús. I és per això que aleshores l’ateisme seria el veritable rostre del “món fet adult”, en el qual el cristià veuria un estímul per recuperar l’originalitat dels valors de la fe i de l’esperança, no enteses ben bé com a virtuts teologals.

Tanmateix, la consideració de l’ateisme dins del pensament filosòfic no és una qüestió simple. Hi ha ambigüitat (n’hi ha en Comte, per exemple) i, potser, tal com diu Deleuze, l’Ètica d’Spinoza pot ser entesa com una ètica del gaudi, el discurs d’un ateu. Fins i tot la filosofia hindú (principalment el budisme) podria arribar a valorar-se com una vertadera religió radicalment atea.

I què queda al final? No ho sé ben bé. El dubte segurament. I potser no, potser no que no sóc ateu. No, segur que no en sóc. Al capdavall, l’imperdonable és pensar que Déu no pot perdonar-nos.

Anuncis

Guia V-M

Escapada a París. Anar i tornar el mateix dia. D’Orly a Saint Michel, cafè de la Plaça, Vaugirard, Scott Fitgerald, l’alberg de Baroja que ja no hi és i l’inici d’ El Árbol de la Ciencia el 1910. Els Jardins i el Palau (Senat) del Luxemburg i la Plaça Saint Sulpice, Vila-Matas i els seus dietaris, Saint-Germain, café de Flore que potser ja no té avui cap importància, i aquella mena de clan que hi hagué. La brasserie Lipp a l’altra banda del boulevard. Rue Saint-Benoît i París no s’acaba mai, guia Vila-Matas un cop més. Barri Llatí i Montparnasse. A La Sorbona, professors i estudiants parlaven en llatí encara el segle XIX. Somnis d’idiomes oblidats. I la Rue Vaneau i els seus voltants, finalment. No hi podia faltar. Doctor Passavento. André Gide al número 1 bis; l’ambaixada de Síria, aquesta guerra incomprensible o potser no tant, al 20; Saint-Exupéry i la mansió Chanaleilles, al 24. Abans d’ahir vaig parlar justament d’El Petit Príncep, petita gran meravella. L’autor hi visqué l’any 1931. La farmàcia de les aspirines franceses de V-M, Dupeyroux, al número 31. I l’hotel de Suède, on estaria bé fer-hi nit si no fos que aquesta és tan sols una escapada d’unes quantes hores. Vila-Matas s’hi hostatjà, en aquest hotel que dic. Si més no, així ho deixà escrit. Sí, carrer excepcional, aquesta rue Vaneau. Gide, ja ha quedat dit, però també Julien Green hi visqueren, dos dels dietaristes més importants de la literatura francesa. I l’amistat de Marx i Engels, que també nasqué en aquest mateix carrer l’octubre del 1843, i es pot dir, per tant, que el comunisme hi va veure la seva primera llum. Ja ho veus, doncs, si n’hi ha de coses a la rue Vaneau. La guia V-M de París. I encara el número 42 que apareix citat en una carta que Joseph Roth escrigué des de l’hotel Foyot, que ja no existeix, del carrer Tournon. És un immoble luxós avui. I els jardins de Matignon, la residència del 1r ministre. I no he fet aquesta escapada tan sols a causa d’aquest itinerari. Hi ha una altra raó, que considero aquest cop massa personal i intransferible. Quiche Lorraine al bar de la cantonada. Pluja fina sota el cel de París, rive gauche, al llarg de les 7 hores de passejada i contemplació.