No t’hi pensis

Catalunya fracturada. Una expressió que delata. Quina gràcia. Perquè es veu que abans no, que abans no n’estava, de fracturada. Ni durant, posem per cas, la dictadura de Primo de Rivera, ni durant la del franquisme, aquest franquisme que encara habita l’ànima de tants i tants. No, es veu que aleshores no hi havia fractura a Catalunya. Que gros. Va, home, va. L’única cosa que passava era que una immensa majoria -i d’acord que una majoria que no ha fet sinó créixer i créixer- senzillament callava, ajupia el cap i es deixava fer atemorida. I, com que ara això s’ha acabat, ara sí, fractura de no sé quina normalitat democràtica. De manera que, sisplau, no t’hi pensis, davant de tot això,

No t’hi pensis, fes-ho, / fes-ho amb la ceguesa / i l’art vell de la natura, la sortida / diària del sol, els roents / claus de Crist, fes-ho / amb les mans subjectes / a la lenta caiguda de l’acte / humà, repenjant-te en l’únic / bastó segur, la calç.

Després, alegra-te’n, després / d’alegrar-te’n recull / de terra, com si fos una finíssima / agulla de llum / esmaperduda, un altre / propòsit, i comença / de bell nou, i torna a néixer. (De Les Imminències de Màrius Sampere, No t’hi pensis)

Entre l’un i l’altra

Dematí excepcional que passo tot sencer pendent de la televisió. Les tertúlies m’avorreixen i em molesta que una de les presentadores digui *Àrtur, però les imatges de la gentada, dels batlles que hi assisteixen, de líders de ben diverses ideologies i les lúcides i clares paraules posteriors del President, després de declarar davant dels magistrats del TSJC, m’emocionen i aplaudeixo. Durant les pauses publicitàries, però, no puc evitar de repassar la sensació nocturna d’ahir mateix. Una cosa no té res a veure amb l’altra, d’acord, i ja se sap que no suporto patinets i bicicletes rodant com aquell qui res per les voreres de pobles i ciutats. Ahir, però, fou del tot diferent. A hores petites de la matinada apareix de sobte aquell ésser amb patinet enmig del no res i sense cap mena de trànsit que el destorbi. Tota la riera per a ell. Segueixo el seu lliscar enfervorit i del tot lliure cap a vés a saber on. La imatge que desprèn i la sensació de vertigen que transmet fins i tot m’il·lumina i em trasbalsa. Algú enmig del forat d’aquelles hores petites patinejant per l’asfalt sense trànsit i sense falles. Al capdavall hi ha la mar. La mar fosca d’aquelles d’hores. ¿Què deu pensar?, penso. ¿Cap on deu voler anar? ¿Què deu voler obtenir? Entre l’àngel i la bèstia. Naveguem entre l’un l’altra, tal com vaig sentir que explicava el poeta Màrius Sampere al programa Savis. Potser perquè també la bèstia és de vegades angelical.