Tot el que ja sabem

Llegir coses del tot estranyes al món d’avui, al món que ens toca viure. Llegir i fer mentre, a poc a poc, prenc consciència d’anar-me retirant camí del silenci i de la discreció total. I sense deixar de pensar, però, que la lectura, sobretot la dels llibres més bons i recòndits, és exactament una conversa amb éssers més savis i més interessants que els que podem tenir ocasió de conèixer al voltant nostre tal com ja Proust digué a Sobre la Lectura, aquest petit opuscle de 83 pàgines.

Després, en un dia com el d’avui que ja s’acaba, el record de tots aquells que deien que el soufflé va de baixa. Dissabte que ve, 11 de novembre, sant Martí per cert, jornada de pomes farcides a casa nostra (el relleno de tota la vida), Diada Nacional per a la Llibertat, carrer de la Marina, des de Travessera fins al mar, tot ha de ser ple a vessar.

I també aquesta cosa de “catalanistes no independentistes”. Quin oxímoron, Espadaler i companyia! Catalanista només ho és aquell que vol la llibertat de Catalunya. Perquè, si no, és espanyol. I que consti que no passa res: ser espanyol, o voler ser-ho, és una opció com qualsevol altra. La mar de respectable. Si no fos…tot el que ja sabem.

La fantasia de l’amant

Diria que no és possible la gelosia si no estàs enamorat. I que l’enamorament és un patiment. Ja hi hem passat i sabem perfectament de què es tracta. Pensava ara en l’Albertina de Proust, molt més hàbil quan deia la veritat que no pas quan l’amagava. Segurament perquè la gelosia que treballa sobre suposicions com a mínim troba el consol de la fantasia i, també, la possibilitat d’una negació. Ara: la que treballa sobre fets reals, sobre coses que t’expliquen que han passat de veritat i amb tots els detalls, però sense que la noia protagonista que t’ho explica experimenti cap disgust ni fingeixi cap penediment -senzillament t’ho explica per establir la veritat i per narrar-se ella mateixa i mostrar-se, així, tal com és-, aquesta gelosia que dic és horrible, terrible. Tot et va en contra quan això ocorre. Exactament igual que a l’amant d’Albertina. Tot en contra. Perquè per a ella tot allò, aquelles històries amb altres homes, no representa sinó història passada, una part d’ella mateixa que no pot amagar i de la qual no pot tampoc renegar, exactament igual que cap de nosaltres no podem negar l’existència de les mans ni del peus nostres, ni aquelles males notes que sempre trèiem en l’assignatura de matemàtiques. És la fantasia de l’amant la que culpa Albertina, però ella ara ja ni tan sols es jutja i, d’aquell passat, ja no n’obté cap satisfacció. Són coses que simplement són, o han estat, i res més. ¿O és que potser retrauries, a la méteo, aquelles tempestes ja llunyanes de l’any passat? De manera que mira-t’ho com vulguis, però enamorar-se significa també tota aquesta mena de dubtes i de patiments. I potser d’humiliacions. I escolta: si de veritat t’agrada aquella persona, el que has de fer és aprendre a callar; no cal explicar-ho tot. Hi ha sinceritats que maten.

Llegeixo aquesta frase: “Desapareguts els déus, àngels i dimonis comparteixen el mateix destí. Rafael Argullol comentant avui, brillant com sempre, El Dimoni Assegut (i malenconiós, tal com diu el títol de l’article), de Mikhail Vrubel.

Pessigolles a la memòria

El món, ahir, l’únic món que tinc a l’abast, aquest món que no és sinó el que es mou a l’entorn de les passes que faig i del que em suggereix el llibre que llegeixo o la pel·lícula que veig, aquest món que dic girà ahir al voltant de la taula que l’amable mestressa de Casa Agustí ens tenia preparada. Sublim l’empedrat i sublims els calamars. No tant, però, com el ressò de la conversa que és el que en definitiva em queda a la memòria. En Joan del carrer Jovellanos, el carrer d’allà al costat mateix, en Joan, el de Ciutat Vella, referent anònim d’una manera, la nostra, d’entendre el món, la vida i aquest país i la seva història i cultura de binocles no capgirats. Quin luxe i quin mèrit, el seu i el de tots que l’acompanyen i fan possible el manteniment de la il·lusió. M’ofereix A la Recerca dels Avantpassats. Manual de Genealogia. Armand de Fluvià i Escorsa, publicació de Curial, segona edició, 2015. Un Curial, sí, aquesta herència de Max Cahner de qui ja, per cert -quin país-, no es parla. Una de les herències, si més no. La Genealogia com una ciència i, d’altra banda, tan emocionant com anar de cacera, llegeixo que diu l’autor. I el cas és que m’ofereix també el número 294 de la Revista de Catalunya, acabat d’aparèixer i que conté, entre d’altres coses, la transcripció de la conferència que el premi Nobel, Claude Simon, pronuncià a l’Institut Francès de Barcelona el 7 de maig del 1986, titulada El Peix Catedral, segons traducció d’Amadeu Cuito i que tota ella gira entorn de la descripció literària segons el referent suprem de Marcel Proust i la seva Recerca…Lliçó magistral de 18 pàgines comptant-hi la petita introducció que hi fa el director Quim Torra. Una lectura que em sembla imprescindible per a qui s’estimi de veritat la literatura. I, en fi, la lògica de tot plegat ens portà després a can Boadas on ens serviren un dels còctels del dia, un Rimbaud excel·lent i ben amargant la composició del qual ara no recordo, disculpin. No cal dir, per tant, que més tard, ja de nit i tornat a casa, el dia acabà bé, la mar de bé, i amb tot el revoltim i l’agraïment, Joan, del magma de mots i d’emocions que no deixen de fer-me pessigolles a la memòria.

Tan sols un cop a la vida

L’imprevist i tot allò amb què no comptem, però que de vegades ocorre. Per accident o pel simple desgast del fet mateix d’existir. De fet, imprevist no vol pas dir que no sigui segur que algun cop, un de sol, ocorrerà. La mort, per exemple, es presenta tan sols un cop a la vida. I amb això en té ben bé prou. Hi ha, esclar, el dolor de quan se’ns en van les persones estimades i, d’altra banda, no té cap importància que n’hi hagi que es pensin que ells no es moriran mai, que això de la mort és per a tots els altres  però no pas per a ells. N’hi ha, de persones així i per a elles faran.

Omar Sharif, impressionant, perseguia l’amor a través de la poesia i d’aquella Lara mentre no deixava que els comunistes del comú, que imposaren tot allò de si això és teu vol dir que també és meu, se’l mengessin viu. No se’n sortí del tot a causa del cobriment de cor que al final se l’endugué. Doctor Zhivago de David Lean, un cop més ahir. Després, immediatament després, la pàgina 24 d’Illa Flaubert (Destino, 1990) on Miquel Àngel Riera, el nostre grandiós Proust en petit i de qui tants professors d’institut ignoren avui fins i tot el nom, escrigué, en ús de l’excelsa prosa seva, que la mort no existeix, que no existeix per ella mateixa, que senzillament ocorre que ens morim i que també les coses es moren. I que la mort no és, doncs, per inexistent, una realitat de la qual hom pugui intentar allunyar-se. Senzillament el que succeeix és que la mort, precisament pel fet de no existir, és quelcom consubstancial a l’ésser humà, una mena de gest seu, una distinta manera de ser a la qual s’accedeix sense necessitat de cap altra col·laboració que la ben decisiva del temps.

Del temps, que és immutable, i de la grandiosa dimensió de la seva riquesa. Mort inclosa.

Memorable

Mirar enrere i descriure porcions de vida tal com van ser. Sinó que ni això no és segur. Més aviat deuen ser porcions de vida tal com les recorda qui les ha viscudes. Rememorar no és allò que has experimentat, sinó segurament la forma com aquests records es teixeixen a la teva consciència. Consciència i memòria no volguda, involuntària (Proust). Benjamin diu que el dia dissol allò que la nit va obrar. I ahir la nit va obrar una realització televisiva infame, volgudament infame i miserable. Insalubre. Porcions de vida no mostrades, alterades, furtades, ignorades. Mediaset, no barregis deport i política, per l’amor de Déu. En aquesta vida no tot és modèlic, però tot és exemplar. I memorable. Tan memorable, que el dia encara no ho ha dissolt. I el de menys és aquesta copa que no sé com encara el Barça s’avé a disputar.

Sobre la gent de món

Anotacions en relació a Palomède de Guermantes, baró de Charlus. Ésser cultivat, de gustos refinats, invertit, antidreyfusista -“tot aquest afer Dreyfus no té més que un inconvenient: que ha destruït la societat (no dic pas la bona societat, fa molt de temps que la societat ja no mereix aquest epítet elogiós) per l’influx de senyors i de senyores que formen part de Lliga de la Pàtria Francesa, antijueva, què sé jo, com si una opinió política donés dret a una qualificació social…”-, un ésser que pateix, digne de tota pietat. Però amb el dit sempre a la nafra. Com quan explica, per exemple, la història d’aquell home que es pensava que tenia en una ampolla la princesa de la Xina. Era una bogeria, esclar. El van guarir. Però així que va deixar de ser boig, es va tornar ximple. Hi ha mals dels quals no hem de mirar de guarir, perquè són justament els que ens protegeixen  contra mals encara més greus. I miri, a mi fa molt de temps que la gent de món ha deixat d’interessar-me, i només tinc ja una passió, la de mirar de compensar les faltes de la meva vida fent que una ànima encara verge i capaç de ser inflamada per la virtut les pugui aprofitar. I un consell si m’ho permet: no freqüenti el gran món, faci el favor. He patit molt veient-lo en aquella reunió ridícula…Em dirà que bé que hi era, jo també, però per a mi no es tracta d’una reunió mundana, sinó d’una visita de família, i quina família! Faci’m cas si li plau. Més trad, quan sigui un home que hagi reeixit, si li diverteix de BAIXAR una estona al gran món, potser no hi haurà ja cap inconvenient…Acabo, compte també amb aquest Argentcourt, de bona naixença però mal educat, diplomàtic més que mediocre, marit detestable i faldiller, un d’aquells homes, en fi, incapaços de comprendre res, però molt capaços de destruir coses veritablement grandioses. ¿Sap quina cosa és el no-res?

Mòbils com el mar

La calma que cal per llegir Proust. Calma i aïllament. I cap pressa. Plaer del llenguatge i la sintaxi en estat pur. I la disposició de tornar enrere tantes vegades com faci falta. I el mestratge de la traducció de Josep M. Pinto i fer memòria de l’opinió que tenim els uns dels altres, les relacions d’amistat, de família, que no tenen res de fix sinó en aparença, i són tan eternament mòbils com el mar. I és justament d’aquí que vénen tants rumors de divorci entre esposos que semblaven tan perfectament units i que, just després, parlen afectuosament l’un de l’altre; tantes infàmies dites per un amic sobre un amic de qui el crèiem inseparable i amb qui el trobarem reconciliat abans no haguem tingut temps de refer-nos de la sorpresa; tants capgiraments d’aliances en tan poc temps, també entre els pobles. Memòria de l’opinió envers els altres i no hi fa res anar endarrerit, o pensar-t’ho. 50 pàgines, encara, per acabar El Cantó de Guermantes I. No hi fa res. No hi ha pressa.