El racó de cridar

Entre molts d’altres, Salter parla de Flaubert a L’Art de la Ficció. Sobre Llegir i Escriure (L’Altra Ed, febrer 2017). Diu que per escriure Madame Bovary, que s’acabaria convertint en la gran icona de la novel·la realista, li van caldre quatre anys i mig. Flaubert era solter i o es va casar mai. Tota la vida la va viure a l’acollidora casa familiar, amb un jardí immens que donava al Sena, que tenia a Croisset, a tocar de Rouen. Vivia amb la mare i amb una neboda més jove. Amb prou feines viatjava, només a París de tant en tant per esbravar-se o per veure amistats. Va tenir una amant, Louise Colet, poeta, però vivia en una altra localitat i, per tant, ell podia destinar tota l’energia a la feina d’escriure ben bé des de primera hora de la tarda fins ben entrada la matinada. “Una pàgina a la setmana o una cada quatre dies o tretze en tres mesos”. Madame Bovary té 300 pàgines, però n’hi ha 4.500 d’esborranys. “Una bona frase en prosa hauria de ser com un bon vers en poesia, inalterable, igual de rítmic, igual de sonor”. repassava les frases i els paràgrafs llegint-los en veu alta en el que ell anomenava el seu gueuloir -el racó de cridar- per avaluar-ne el ritme i la fluïdesa. L’estil. L’estil ho és tot. L’objectivitat i l’estil, i sempre l’elecció precisa de la paraula adequada. La parla és un atribut humà natural i en la majoria dels casos sorgeix amb facilitat, però escriure no és el mateix. Escriure és més difícil. I demana una passió de la qual, com més va, més m’adono que ja no disposo. Ni amb racó de cridar ni sense.

Jutgem el passat, va

Sí, sí, va, d’acord. Jutgem el passat. Jutgem-lo. No el canviarem, però. I no crec tampoc que tal cosa ens faci millors. Els àngels no tenen sexe i ara els despullats s’esquincen les vestidures. Un país nou. Com si nosaltres fóssim diferents i diversos. No he vist ni sentit parlar de cap marxa ni de cap concentració contra les decapitacions públiques d’aquest Estat Islàmic de la barbàrie. Cap novetat. I el Quixot és sens dubte un dels cims de la Literatura, l’equivalent del Hamlet i del dubte de ser o no ser. I la quixotesca Madame Bovary que mor de tant com s’escoltà ella mateixa. Revolta contra el temperament espanyol, que al llarg de tantes èpoques ha fet de la mort un objecte de culte. Al Quixot, tal com diu Bloom, malgrat l’aparent follia de les seves tresques cavalleresques, es manté íntegre allò que Shakespeare anomenava el selfsame, és a dir, la coherència i la identitat individuals. Identitat, sí.

Sa Figuera Verda

El diccionari no és que sigui necessari, no, és que resulta imprescindible. Eixampla el món i també el radi d’acció. Ahir no sabia el significat d’ullastre (raça silvestre, espontània, de l’olivera), ni el d’eixermar (netejar un camp, un jardí, d’esbarzers o de mates). Tampoc, ho confesso, no havia sentit mai que la gent espipella per dir que la gent va d’un llibre d’un autor al llibre d’un altre. Picotegem els llibres com els ocells o les gallines que se serveixen del bec per menjar. Espipellar. Faig cas, com gairebé sempre, dels consells de Jordi Llovet. He encetat El rastre blau de les formigues (Ponç Pons, menorquí, professor, poeta) i és un plaer. Les Madame Bovary d’avui estan malaltes de televisió. I la globalització uniformadora i grisa del kitsch, el lleig, el formigó, els renous, l’estupidesa. A la torre de Babel algun imbècil ja escriví: “Menorquí, sí. Català, no!”. I és que el buit pesa molt. Un tros de bòtil (botella grossa) tirat entre les mates, un tall al peu. Molt pocs han llegit sencera la Divina Comèdia, pocs han passat de l’Infern i per açò, ningú anomena dantesca una bella imatge o una visió celestial. Pens en Pavese: “Piove senza rumore sul prato del mare“. Les dictadures torturen, les democràcies anestesien. I somiar, això sí, dies de música sense data ni nom. No la conec, però quin lloc tan bonic deu ser Sa Figuera Verda. Que passin lents aquests dies.

La por de ser estimat

Febrer 2004. La incapacitat d’estimar qui t’estima. O de deixar-te estimar per qui t’estima. Frustració de sentiments. Llegia Julian Barnes, el febrer del 2004. El lloro de Flaubert. Llibre impressionant. El capítol 11 és La versió de Louise Colet. Barnes hi explica el que ella, Louise, pensava de la seva relació amb l’autor de Madame Bovary. Vaig sentir, i sento encara, que el retrat de Flaubert em retratava també a mi. La por envers qui t’estima. Una por corrent i una por poc corrent. “Em tenia por -diu Colet- de la mateixa manera que els homes solen tenir por de les seves amants o de les seves dones: perquè els entenen. Alguns homes són molt poc adults: volen que les seves dones els entenguin i amb aquesta finalitat els expliquen tots els seus secrets; però després, quan se senten cabalment compresos, odien les seves dones pel sol fet que els entenen”. “Des del segon punt de vista, el de la por poc corrent -el més important- em tenia por perquè es temia ell mateix. I no pel simple temor que jo envaís el seu estudi i la seva soledat, no; era perquè sentia pànic que jo envaís el seu cor. Era cruel perquè volia fer-me allunyar d’ell; però volia fer-me’n allunyar perquè temia arribar a estimar-me del tot. Li explicaré el que crec en el fons del meu cor: que per a Gustau, i d’una manera que ell només sabia a mitges, jo representava la vida, i refusar-me era especialment violent perquè li causava la més profunda de les vergonyes…Jo no comprenia la raó per la qual ell no es permetia estimar ni deixar-se estimar…Jo vaig discutir, em vaig barallar, però ell volia creure que la felicitat és impossible; aquesta creença li proporcionava cert estrany consol…”

Hi ha més coses, encara, en aquestes pàgines del llibre meravellós. Però ho deixo aquí. És, la meva, una història d’amors frustrats. D’amors que he frustrat jo mateix. Després de la seducció, tot m’ha estat sempre concedit. I sempre, fins ara, hi ha hagut aquell moment en què he deixat d’acceptar tot allò que se’m concedia. Al cap de 5 dies d’aquella lectura, férem un viatge a París i el silenci continuà. Ella ja tenia la decisió presa. El 12 d’abril vaig ser definitivament foragitat.