Com si el fet d’opinar fos gaire important

De vegades, de fet com més va més, sembla que hàgim vingut al món a opinar. Demanem, molt sovint, opinions o, fins i tot, se’ns demana també que opinem. Com si això fos gaire important! Una opinió és l’expressió del concepte que hom té sobre una cosa qüestionable; o el concepte que hom té d’una persona, o la manera com cadascú la jutja. De manera que per opinar, per tenir una opinió sobre el que sigui cal, prèviament, conèixer-ho, haver-ho estudiat, saber-ne alguna cosa. No té cap sentit demanar l’opinió a algú que en sap menys que tu, ni atrevir-te a opinar sobre coses que no coneixes prou. Opinar a cegues no té cap sentit i no s’hi val perquè gairebé sempre es tracta de sensacions o gustos més que no pas d’opinions comprovables a partir del saber. No, no som els oracles de res.  Ja fa temps, a més a més, que hi ha la tendència a creure que totes les opinions són iguals, que no n’hi ha unes que valguin o hagin de ser tingudes més en compte que unes altres. I això és mentida. Quan vas a classe i se t’intenten explicar una sèrie de coses que no saps i que sents per primera vegada, no pots de cap manera dir que tu opines una altra cosa. Perquè aleshores això que tu en dius la teva opinió no val res, és pur pipí. És la resposta d’algú que es creu que està a la mateixa altura que aquell que t’està intentant ensenyar alguna cosa perquè la sap. Si no saps res, el que has de fer és callar i escoltar, estudiar, aprendre i tenir molta curiositat i paciència. Després, i només després, quan puguis demostrar que has après quelcom, se’t podrà començar a escoltar i a tenir-te un poc en compte.

I igualment passa amb les persones. Opinem sobre persones que no coneixem, sobre persones de les quals només tenim una imatge pública i, doncs, fictícia. I naturalment ens equivoquem. Només podem dir que aquesta persona ens cau bé o malament si hi hem tingut accés, si hem pogut arribar a conèixer-la. La resta és comèdia, imatge pública, ficció, inversemblança. Ha arribat un moment que sembla que tot és opinable. I és mentida. És fer volar coloms. És creure’s el centre de l’Univers. Hi ha coses que són com són, al marge del que puguem pensar-ne. Les necessitats humanes, per exemple, sempre han estat les mateixes. Nodrir-se, protegir-se i guarir-se de les malalties, vestir-se, estimar i ser estimat, segurament procrear, la llibertat que, com ara mateix i al punt on som, només s’aconsegueix a partir de la voluntat. I arribar a un punt que, en entrar en un centre comercial qualsevol, o en un mercat puguis dir, com Sòcrates: Ostres, mira, quantes coses que no necessito! I, naturalment, el que un servidor opini no té cap importància, ni la més mínima. Només faltaria.

Lliure albir

Massa subjugat a la pantalla aquests dies. Com si no hi hagués vida més enllà. Precisament veig que en parla el filòsof Éric Sadin, que està convençut que allò que coneixem amb el nom de lliure albir corre el risc de desplomar-se a causa de la molt més que eficaç intel·ligència artificial i de la seva manifesta voluntat de conquerir la manera nostra de comportar-nos. I el perill, per tant, que a poc a poc vagi desapareixent aquella humana manera de ser basada en la capacitat de definir-nos de manera lliure i d’actuar amb responsabilitat. Som, segons ell, en aquesta deriva. I segurament té raó. Ara bé, no ens hauríem pas de confondre. El que entenem per lliure albir no és pas el mateix que la llibertat. Lliure albir és la facultat de la voluntat per decidir de manera lliure, lliurement. La llibertat és sempre orientada al bé i, per tant, primer ha d’haver sabut de manera nítida distingir el bé del mal. En el mal no hi ha possibilitat de llibertat, només n’hi ha d’esclavitud. El lliure albir, en canvi, és més basat en la voluntat, en la capacitat de decidir independentment de la cosa elegida. La indiferència, per exemple. L’home és lliure segons l’ús bo o dolent que faci del lliure albir (Sant Agustí). Una qüestió de la voluntat. Voluntat que és justament el que apareix ara amenaçada per aquesta intel·ligència artificial de tants i tants de ginys que ens la sotmeten, que és exactament del que parla Sadin. Uff, quin rotllo avui. Plego. Em sento massa sotmès.

Una rivalitat del tot intransigent

O llibertat o igualtat (la fraternitat és tota una altra cosa). Ho tinc claríssim. Sobretot perquè no semblaria pas que totes dues coses puguin ser al mateix temps. Si ens decidim per la igualtat, no és possible que existeixi la llibertat, si més no en el sentit corrent de les llibertats individuals. I, al revés, si ens decidíssim per la llibertat, aleshores seria la igualtat la que no podria existir. Rivalitat del tot intransigent. I la sensació és que no hi ha cap altre remei sinó el d’escollir entre l’una o altra. ¿Què t’estimes més? El que ha passat ja ha passat i les conseqüències són del tot visibles. Però el que hagi de venir depèn, més que mai, dels sistema educatiu que adoptem. El joc que tot ho iguala, o el colze que és el que finalment pot arribar a fer-te sentir lliure. L’humanisme, les lletres i les ciències. En tots els aspectes i des de ja la primera escola. I encara que la vida, encabat, te l’acabis guanyant fent de manobre o de lampista, tan necessaris i imprescindibles d’altra banda. Perquè segons com tot es desenvolupi en aquest camp de l’ensenyament i de l’educació es podrà, o no, convertir un país, aquest país que diem voler, ara en general massa comú, cridaner, sorollós, agombolat i adotzenat, endarrerit, en un altre a l’altura d’unes millors i més lliures i optimistes circumstàncies. Tant de debat i tanta tertúlia i d’aquestes coses, que tanmateix són a la base de tot, a penes si se’n parla. Esclar que potser és servidor que no se n’assabenta. No dic pas que no.

Per a ús exclusiu

Incoherències i contradiccions, deia. Però és veritat que sense cobrar no viatjaria pas. Viatjar ha estat i és una feina que, des de fa ja 43 temporades, de tant de tant faig. Si no, de què! Viatjo, doncs, perquè cobro. Si no, si al damunt, i tal com estan les coses, hagués de pagar, segur que no em mouria de casa. En una època com aquesta, de turisme de massa i de controls tan exhaustius als aeroports, segurament només dues opcions aconsegueixen sobreviure a l’hecatombe del soroll, el xivarri i la mala educació imperants. Una seria la d’aquells joves que es vesteixen de rodamón i surten a la recerca d’ells mateixos a través d’un o altre viatge sempre entès com a aventura. L’altra, la del viatger exquisit que senzillament troba que l’individualisme és l’única i intransferible patent de la llibertat. No puc inscriure’m en cap de les dues. D’una banda perquè ja fa temps que no sóc jove i de l’altra perquè no disposo dels estalvis que, si en tingués ganes, potser farien que m’ho pogués permetre. De manera que en això de viatjar sóc, per dir-ho d’alguna manera, d’aquesta tercera via que fa que, pràcticament sempre que m’ho demanen, ho accepti. Per un preu, esclar. Penso, finalment, en l’exclusivitat i en aquesta expressió “per a ús exclusiu…” I deixin-me dir que, si t’inclou i t’admet a tu, allò suposadament exclusiu deixa ja de ser-ho a partir d’aquell precís instant. I que si no, no. Perogrullesc.

Tant se me’n dóna

Com més va més llarga es fa aquesta espera de la guspira que cal per desar les 200 o 300 paraules de compromís diari amb mi mateix. Són quarts de 12, ara, i des d’abans de les 9, aquest no parar de remenar papers i papers, fotografies, textos diversos, Steiner, Pavese, Céline, Riera…I records, tot de records, què si no. Esperança, aquell poc d’esperança encara, esclar. Un pregó de festa major és un pregó de festa major. Ni més ni menys. No té tanta importància. Mai de la vida no voldria fer, o haver de fer, una cosa semblant. Ni que me la paguessin. Als actes diversos de les festes, que hi participi tothom que ho vulgui. No sóc capaç de recordar el temps que fa que no prenc part  de les gresques i bulles i taboles públiques i col·lectives. I tant se me’n dóna, dels pregons. Sóc un ésser avorrit, la mar d’avorrit, sense cap gràcia. I, a més, contradictori. Demà, per exemple, presentarem els nous cursos de l’Ateneu d’aquesta vila. I anava a dir que tal cosa no té res a veure amb un pregó. M’hauria equivocat, esclar. Perquè pregó vol dir crida, anunci, crida a participar-hi, a participar en el que sigui. ¿Te’n recordes, per cert, d’aquells pregoners d’abans, amunt i avall dels carrers del poble, “por orden del señor alcalde, se hace saber…?”, tot a la vida pública era en castellà llavors… ¿Tindria tot plegat el mateix ressò si, dels pregons, en diguéssim crides? Em crida l’atenció, tot això. I no em toquis més els ous, sisplau. Miris on miris, aquesta conjura de necis. La rialla és la veritable llibertat, afirma justament l’ínclit Pérez Andújar, de St. Adrià. I que la rialla del dolent sempre s’assembla més a un bram o a un cucleig que no pas a una rialla d’aquelles que et surten de l’ànima. Sinó que ho diu en castellà, ell també, al seu Diccionario Enciclopédico de la Vieja Escuela.

D’altra banda, diuen que avui és dia d’escampar la boira. Demà, segurament ja no.

Passar-ho tot en net

Esborranys. Tot d’assajos i esborranys. Fins el dia, esclar, que calgui ja passar-ho tot en net. Assaig de país i assaig de l’individu que som. T’estimo. Ja ho sé. Ésser viu, de moment. Ni compromès ni espantat. I més aviat limitat de recursos econòmics, gairebé just per anar fent. Solitari. Orgull de ser considerat, sense ser-ne gens, home orgullós. En què quedem, a veure si t’aclareixes. I aquesta veritat: ni et tinc ni t’oblido. Al final, resulta tot un mèrit això de viure amagat i mirant sempre de fer net. Arribar i anar-te’n. I, després, potser tornar. El plaer de tornar de tant en tant. Tenint en compte, però, això sí, aquella màxima capital d’Epicur: Cap plaer, per ell mateix, no és dolent. Ara bé, els mitjans per procurar-se segons quins plaers sovint comporten més molèsties i malestar que no pas cap goig ni plaer. N’hi ha un, per cert, que resulta la mar de senzill: el de la discreció. Influir més que no pas manar. Ser-hi sense ser vist. I aquest cert grau de llibertat que representa el sol fet d’anar-ho ja passant tot en net. No sé si m’entens.

Un aire que tufeja

Seré fora el cap de setmana que ve. Ja ho vaig dir, que me n’anava a Lourdes (m’agrada més així, Lourdes, que no pas el nostrat Lorda), i a Pau, i a Gavarnie, i a Sant Bertran de Comminges. Anant bé, el regrés serà just abans que tanquin els col·legis electorals. No és segur, però podria ser. Sé perfectament què votaré si no faig tard. Ara, el que de veritat em preocupa és que hi hagi tantes persones que conec, persones assenyades amb qui sempre és un plaer de conversar-hi i fer-la petar, que se n’aniran cap a tot això d’EnComúPodem, o com se digui. Persones que conec i tantes i tantes d’altres que no conec que es veu que votaran aquesta cosa que no se sap exactament què és. O, al contrari, potser massa, que se sap. Perquè la impressió que em fan tots aquests que dirigeixen aquesta mena de moviment és la d’anar de sobrats, potser fins i tot més que de sobrats, altius i fatxendes. Mentiders que saben que menteixen. Moviment, deia, -gairebé Movimiento-, quina paraula i quins records tan atroços. Tots ben formats, alineats i igualats. Igualats per la part baixa, naturalment. Control total i destrucció de la llibertat i del bon humor. Grisor, ruïna, pobresa, mal gust, caos, ignorància suprema. Ja veurem què acabarà passant d’aquí una setmana. L’aire que mentrestant es respira és més aviat un aire que put, que tufeja. I la veritat és que, per més que molts s’ho pensin i s’ho creguin, mai res no serà de franc. I que qualsevol dret adquirit dependrà sempre del previ compliment dels deures. Bona gent, sisplau, que no us aixequin la camisa. Sobretot no us la deixeu aixecar. En comú, l’única cosa que podem és fer el ridícul i acabar de destruir-ho tot. També la llengua i el futur del país.