Hi posin intèrprets

Arran del fets com el del corresponsal holandès de l’altre dia a la roda de premsa amb els consellers Mundó i Forn, i amb el major Trapero, em repeteixo amb aquest text d’ara fa dos anys i mig:

Els exaspera que el President s’expressi en català en actes de representació oficials d’aquest país que aspira a ser normal d’una vegada i per sempre. És exactament normal que el President, aquests dies de dol, d’angoixa i de tristesa, expressi, davant tota quanta emissora del món, el sentiment de condol i de respecte en la llengua del país que representa. Entre les autoritats indiscutides, li tocà encara ocupar una segona fila, però la passa endavant ha estat ferma. Petita encara, però ferma. Sentint-lo, no he pogut evitar pensar un cop més en Joan Solà (acs) i aquelles seves paraules: “Jo no sóc un romàntic en el sentit tou de la paraula. Jo no defenso la llengua per la llengua, sinó pel fet que la llengua i jo som una mateixa cosa, i perquè ja estic fart de sentir-me humiliat o insegur quan surto de Catalunya, i de vegades fins i tot sense sortir-ne. N’estic fart. Perquè l’home i la llengua són exactament el mateix, i l’home i el seu grup, també. I és això el que Espanya (PP, PSOE, C’S) no vol de cap manera acceptar. Espanya no accepta la diversitat en cap sentit. És aquesta la qüestió”. “¿Com pot ser que un poble visqui amb una llengua que estima però que sempre hagi d’estar patint per aquesta llengua? Hem de reaccionar i treure’ns de sobre la por, l’acceptació de la subordinació i de la humiliació”. “Una llengua és una parla i un exèrcit. Desenganyem-nos: això és així. No hi ha cap altra definició científica de llengua. És exactament això”. “Senyores i senyors: el famós autogovern hauria de començar per aquí. I fins ara cap no ho ha fet. Una parla i una sòlida i veritable llei d’ensenyament. I un exèrcit”. Perquè la seva, senyor Rajoy i la de tots aquells que vostè representa, és una identitat i una llengua no discutides. La meva, la nostra, no només és discutida sinó escarnida i això ens fa sentir subordinats, inferiors, degradats. “I el català, la persona i la llengua, no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra. Volem ser un país normal. Com a mínim tal com ho és el seu”. I si no ens entenen, hi posin intèrprets.

D’altra banda, el recordatori, també, de John Adams, aquell 2n President EUA: El poder de les masses conduirà a l’hegemonia dels dropos i al malbaratament indiscriminat.

El Rocío per primer cop

Sortida de Sevilla a quarts de 9, just encabat d’esmorzar. Direcció Almonte i El Rocío per primera vegada, no hi havia estat mai. I per començar, missa a l’ermita, missa en català que fa enfadar el diaca responsable del recinte. Tant és i ja ho sabem. Si fóssim britànics o francesos i la féssim en francès o en anglès, no dirien res i ho trobarien la mar de normal encara que no entenguessin la llengua. Però, esclar, en català no, de cap de les maneres, ho fem només per molestar. Bé. Salve Rociera, això sí. Aplaudiments. La Blanca Paloma, però, no és pas la Mare de Déu sinó l’Esperit Sant, sembla que no ho sàpiguen i que se’n sorprenguin. I després sorra i més sorra pels carrers, sorra d’aquella tan fina. Tot em sembla molt més que interessant. Dinar al Rocina, Pl Doñana, cigrons amb llagostins. A continuació, una seixantena de quilòmetres fins a Palos de la Frontera. Interessant i molt més que ben endreçat. Naturalment guarnit amb tot de referències al “Descubrimiento” ara que representa que ja han passat 525 anys des d’aleshores. Ben orgullosos d’un orgull equivocat, però ves, a ells, què els expliques. Caravel·les al moll de les Caravel·les, sobretot la Pinta que diu que és la que construïren ells, i el museu dedicat a un dels Pinçons (Pinzones). Ara hi ha el riu Tinto, però ens expliquen que fa 5 segles el port de Palos era un dels més importants de l’Atlàntic, ja veus. I la mena d’estampa desplegable que ens ofereixen parla del naixement de Colom (és a dir, Colón) a Gènova, que va fer 4 viatges a Amèrica, que els Reis el reberen a Sant Jeroni de la Murtra, que va morir a Valladolid el 1506 i que va ser enterrat a la catedral de Sevilla. No gaire fàcil d’entendre tot plegat. Total que en el moment acordat, i per acabar el dia, partim cap a Granada, tres nits a l’Hotel Carmen, després de travessar gairebé mitja Andalusia. Molt bé. Demà l’Alhambra i tot el que calgui.

Una forma més de la follia

Follia. Ara sembla que el Govern d’Espanya no vol que el Consell (de València) s’adreci, en valencià, al Govern català ni tampoc al balear. Diuen que el valencià és una llengua que només és cooficial al País Valencià (perdó, Comunitat Valenciana, només faltaria!) i que de cap manera no ho és ni a Catalunya ni a les Illes Balears. És a dir, que tot sigui pel foment de la ignorància i de la mala bava. Res de nou. Són folls. Folls malintencionats a qui, per cert, no se’ls podria aplicar de cap manera aquella dita de Frassineti que diu que hi ha una forma de la follia que consisteix en la pèrdua de tot excepte de la raó (i de l’enteniment). Perquè esclar que ho saben, i en són ben conscients, que la llengua és la base de tota identitat. Una identitat, la nostra, que els fa nosa i que, per això mateix, la volen no només migpartida sinó també, i sobretot, sotmesa i subjugada en nom, diuen, d’una Sagrada Unitat (castellana) que em fa pensar en Portugal i en tota la resta de colònies que han anat perdent al llarg del temps i de la Història. I no ens penséssim pas, però, que n’hi ha prou amb la intel·ligència si no va sempre acompanyada de tensió, de tota la tensió que ens cal.

Potser ni quatre gats

Ens pensem qui sap què, però la veritat és que, fins que la qüestió més fonamental de totes i la que més ens distingeix com a país, és a dir la de llengua, no la tinguem assumida i deixem de dir i de sentir la quantitat de disbarats que com més va més apareixen als mitjans públics de més audiència, no tindrà per a mi cap interès separar-me d’Espanya, i menys encara si la llengua majoritària ha de continuar essent la mateixa que ho és ara i no fem res per capgirar la situació. Del tot fart, i fins al capdamunt, estic de tanta deixadesa i de tanta submissió mental. Fa exactament dos anys d’aquest L’*Atril que no tenim. Un text, per cert, que fa curt del tot tal com avui mateix recorda l’admirat escriptor i viatger Jaume Mestres les paraules del qual, amb el seu permís, em plau ara de reproduir:

“Si només fossin els periodistes esportius, rai! TV3 en va plena, de gent analfabeta en la llengua del país. En molts casos són gent que hi treballen des de gairebé el primer dia. I molts són “estrelles”! ¿De què serveixen els correctors lingüístics? La sensació és que se’ls rifen. ¿De veritat que no hi ha cap responsable amb prou autoritat que els exigeixi almenys el mateix compromís amb la llengua que es requereix als locutors de la BBC, per exemple? I exactament el mateix pot dir-se de Catalunya Ràdio. Jo diria que els que realment ens preocupem per la llengua som quatre gats. Hi un fet molt eloqüent que il·lustra de manera meridiana l’escassa o nul·la preocupació real de -diria jo- la majoria de catalans per la llengua pròpia. Quan siguem a casa d’un amic o d’un conegut fixem-nos en quin idioma té configurat l’ordinador. En el meu cas em trobo amb algunes sorpreses. Així com hi ha gent que per molt que digui i facin veure qui sap què, ja saps de quin peu calcen, d’altres de suposadament independentistes -d’estelada al balcó- tenen configurat l’ordinador i altres aplicacions electròniques, com ara la tauleta o el mòbil, en castellà. N’hi ha més dels que no ens pensem. No ho puc entendre de cap manera. És evident que no s’estimen la llengua ni se’n preocupen gens. I mira que és fàcil de configurar qualsevol de les eines esmentades en català! És una qüestió de voluntat. I de voluntat sembla que n’hi ha ben poca. De voluntat real, em refereixo. Perquè de l’altra, la del bla, bla, bla.., la seca i la meca i la vall d’Andorra, n’hi ha tanta que l’aire fins i tot empudega. Fets i no paraules. I més quan en aquests temps que ens toca viure és una qüestió de vida o mort.

I encara més: ¿quants pretesos “independentistes” i “nacionalistes” tenen la configuració de tantíssimes i populars aplicacions en català, com ara Outlook (Hotmail), Gmail (Google), Facebook, YouTube, Twitter, La Caixa i tantes altres? ¿Quants, i en quin percentatge? Seria interessantíssim un estudi que ho aclarís. Ens quedaríem de pedra. Potser ni a quatre gats no arribem”.

 

Un altre exemple

Una nació, un país, sense llengua no és un país ni és res. Flagrant submissió, assimilació. ¿Quina llengua els ensenyarem que abans que cap altra han de saber tots els refugiats -contra els quals per cert no tinc res, al contrari-, que ara el senyor Amorós diu que acollirem i que tot plegat ens anirà tan i tan bé? Perquè de moment el destí de tots ells és Barcelona, Espanya, amb tot el que això significa. Hem de tenir-ho clar. I la veritat és que no fa cap falta parlar de refugiats. Fixa’t, si no, tots els deportistes d’elit, per exemple, éssers lliures i més que milionaris tots ells, i el temps que fa que viuen aquí entre nosaltres, ídols tots ells de tanta jovenalla, i penso en alguns com Ter Stegen i Cillesen i Neymar (tant de bo que se’n vagi) i Rakitic (que ja va venir des de Sevilla sabent el castellà), en fi, un autèntic reguitzell que la primera cosa que fan és aprendre la llengua de Castella i d’aquí ja no hi ha manera de treure’ls ni de moure’ls. I el mateix Iniesta que, després d’una declaració d’intencions de fer servir el català en public, al cap de dos dies ja l’abandonà. Tampoc de Messi, no cal dir-ne res. Divuit anys fa que arribà i ningú no ho diria. I això que passà per la Masia i que hi féu estudis, esclar que no sé de quin nivell. En fi que, si mai ens haguéssim de despertar i recuperar l’esperit de nació, el nostre primer impuls hauria de ser, no pas la supèrbia i l’estima de les nostres coses presents, sinó la vergonya (Leopardi). Ara mateix, Loquillo, Medalla d’Honor de Barcelona. Un altre exemple del que dèiem.

La revolta veritable

Diuen que, si per cas, serem foragitats de la U.E. Bé, lingüísticament encara és l’hora que mai n’hàgim format part. I mai és mai. De manera que, què volen que els digui. Estem molt i molt castellanitzats. També mentalment. N’hi ha que diuen que no hi veuen solució. Però la revolta veritable, la de debò i la més bàsica, no és cap altra que la lingüística. Si no, ja poden dir missa.

Literatura. El canon d’obres mestres. Però no és mai qui signa el llibre l’autor d’una obra mestra. L’obra mestra és cosa dels lectors, de la qualitat dels lectors. D’aquells lectors rigorosos, plens de subtilesa i d’ingenuïtat, sense cap pressa i amb tota la lentitud que cal, amb temps, vaja. La llàstima és que aquesta mena de lectors ja fa temps que s’estan morint. I no només d’inanició. A l’altra banda, doncs, a la banda d’aquells que han convertit en ofici el fet d’escriure, del que es tracta no és pas ser clàssic, sinó més aviat d’arribar a convertir-s’hi i a no passar mai de moda. (Valéry)

Llengua materna

Cartes de Lluny és de l’any 1928. Fa, doncs, gairebé 90 anys que Pla va escriure aquest llibre. I naturalment les coses han canviat, no es pot pas dir que no, i l’aiguabarreig lingüístic que ha anat produint això que en diem la globalització i les migracions constants i consecutives d’una banda a l’altra del planeta és una cosa que en aquell temps no es devien poder ni imaginar. Ara: aquesta reflexió de Josep Pla no per això deixa de tenir, entre nosaltres, importants porcions d’actualitat. Sobretot perquè, igual que aleshores, no som (encara) un país lliure i perquè som perfectament conscients que la llengua (i la ment) la tenim també sotmesa i supeditada i colonitzada. Anoto, doncs, i transcric aquest paràgraf de les Cartes…de Pla que tinc a la tauleta de nit:

…Cal remarcar sempre, perquè és d’una gran actualitat, el fet que els únics països poliglots que existeixen són aquests petits. Un ciutadà d’un país gran considera que amb la seva llengua ja en té prou. Els ciutadans dels països petits tenen l’avantatge, en canvi, de tenir més necessitats, estan obligats a defensar-se. Els danesos potser no arriben a les filigranes que fan els holandesos, però poc se’n falta. Un cambrer de cafè, a Dinamarca, parla, ultra la llengua materna, acompanyada generalment d’una altra llengua escandinava —el suec o el noruec—, l’anglès i l’alemany i, per mica bo que sigui, el francès perfectament. Un danès culte s’acompanya amb totes aquestes llengües i en coneix una altra per llegir un poeta o per fer un viatge de plaer; generalment és l’italià, però no té res d’estrany que sigui el rus. Digueu- me ara si això per a un poble no és un ideal i com queda l’absurda teoria oficial segons la qual el coneixement de la llengua materna, si aquesta llengua és de reduïdes proporcions, és un obstacle per a les possibilitats d’un home. Quina absurditat! L’experiència ens demostra una cosa, en aquest punt, incommovible: només hi ha un camí per a aprendre llengües estranyes: conèixer a fons la llengua materna. Els qui n’agafen una de més extensa, perquè es pensen que és més útil, fan un camí errat. El resultat del seu treball és la confusió i la inseguretat més espantoses. Això ho sabem els catalans per experiència. No conèixer a fons el català vol dir conèixer malament el castellà, conèixer malament el francès, l’anglès i l’alemany. I és natural. L’única base segura de comprensió i d’expressió, l’única pedra de toc granítica és la llengua que ens ha ensenyat la mare, ja sigui petita o gran o pobra o rica. Si ens manca això ens manca tot. Si en lloc de la base segura tenim un aiguabarreig inconsistent, la nostra receptibilitat, la nostra comprensió, les possibilitats d’expressió, queden retallades forçosament. El resultat és un galimaties esparverador. Però, ¿és que cal encara insistir-hi? ¿ És que sabeu d’algun català desconeixedor de la seva llengua vernacla que parli correctament cap altra llengua, inclosa la castellana?»