Tu tries

Una única cosa em suscita deu mil pensaments. O més. Sempre ha estat així. No acabo res. De la mateixa manera que no he tingut mai la força de voluntat d’eliminar aquests pensaments, senzillament se m’han anat morint. No eren meus i tan sols em venien i prou. Em passaven per dins. La veritat és que somio més que no pas reflexiono. De vegades m’imagino que hauria pogut ser pintor, o músic, o pràctic de port, però no tinc ni idea de cap d’aquestes coses. He llegit, molt bé. De vegades fins i tot he llegit molt. Ara mateix, però, podria dir que no recordo cap dels llibres que he llegit. No sabria ni per on començar. Potser el que hi ha és que el que no és necessari és el fet de viure sinó més aviat aportar alguna cosa al món que t’envolta mentre encara ets viu. Això mateix. Molt més que no pas esperar què en pots treure, tu, d’aquest món. I, ja posats a dir, hores d’ara el que em sembla més clar que l’aigua és que o bé adoctrines o bé t’adoctrinen. Tu tries. I la policia, jutges i fiscals, que no parlen la meva llengua i, a més, m’obliguen a parlar la seva no són ni la meva policia, ni els meus jutges ni els meus fiscals. No poden ser-ho de cap manera.

Fer-te l’estoic

Com que, en general, ja es veu i està del tot comprovat que no és possible que pensem com ells voldrien que pensem; com que tampoc no és possible que fem servir -perquè saber-la sí que la sabem- la llengua amb què ells voldrien que sempre ens expresséssim; com que res de tot això ja no és possible, igual que no ho és que sentim el que ells voldrien que sentim senzillament perquè som diversos d’una diversitat que fa que aquest concepte al costat d’aquest altre que és el d’aquesta Espanya seva sigui senzillament oxímoron clamorós, com que les coses són així, i no pas d’ara sinó des de sempre, el que faig és seguir un cop més Marc Aureli i dedicar-me a contemplar des d’aquí dalt les miríades de ramats, de cerimònies rituals i tota mena de navegacions enmig de tempestes i de calmes, i també a pensar en tota la diversitat d’éssers que esdevenen, és a dir que neixen, que després participen de l’ésser que són i al final cessen de ser, cessem de ser. El curs de la vida. I, després, a pensar o reflexionar sobre el temps viscut per altres ja fa molt i molt, sobre el que viuran, i com el viuran, aquells que vindran després nostre i també sobre el que ara mateix deuen viure pobles més bàrbars que no pas nosaltres. Una més que immensa majoria de persones no saben qui sóc ni com me dic, d’altres m’oblidaran ràpidament i encara hi ha totes aquelles que potser en algun moment hagin pogut vessar algun elogi damunt meu però que podria ser que tot seguit m’hagin blasmat. Ser estoic o, més ben dit, fer-te l’estoic, de vegades pot servir de consol com és ara el fet de pensar que ni el record, ni la fama ni qualsevol altra cosa d’aquestes no són dignes de ser preses ni tingudes en compte. Un poc més d’impertorbabilitat ens aniria bé i no fer gaire cas de les barrabassades que d’aquí al 21-D encara ens tocarà sentir i pensar que al capdavall s’esdevenen en virtut d’una causa que ens és del tot exterior o que, si més no, ha d’acabar convertint-s’hi.

Dilapidació d’energies

Aquesta sensació que com més va més estoic em torno. Segurament és la lectura, aquests dies, de l’Enquiridió. Segur. De fet, és d’Epictet allò que diu que, si algú et comunica que s’ha malparlat de tu, no et defensis pas d’aquell o aquells que així hagin parlat. Al contrari. El que t’aconsello és que responguis que diuen aquestes coses perquè ignoren les altres encara més dolentes que es refereixen a tu, ja que altrament no haurien dit només aquestes que han dit.

Del tot contrari, d’altra banda, a la immediatesa tecnològica d’aquesta època que vivim. M’estimo molt més una vida més lenta i més pacient i plàcida. Que ens pensem dos o tres cops les coses abans de dir-les. Ara bé, sempre n’hi ha una que no em cal pensar-me gens. La llengua és la identitat, no veig que n’hi hagi cap altra de tan bàsica malgrat tenir-les encara (llengua i identitat) sotmeses i subsidiàries. Això sí, i em serveixo d’en Guillem Simó i d’aquella anotació seva de divendres, 5 de desembre del 1997, que diu que sempre he pensat que l’estratègia de fer esclatar el conflicte lingüístic dins un país i una comunitat nacionalment debilitada (i dividida) és una dilapidació inútil d’energies. I, encara ell mateix, una setmana més tard, l’apreciació que tal com va tot, i com en els temps més obscurs i tristos de la postguerra, ves que l’únic tema de conversa viable no torni a ser el de la meteorologia, a l’estil d’aquells sembla que avui fa bo, eh!…Perquè mira que ahir…

Hi posin intèrprets

Arran del fets com el del corresponsal holandès de l’altre dia a la roda de premsa amb els consellers Mundó i Forn, i amb el major Trapero, em repeteixo amb aquest text d’ara fa dos anys i mig:

Els exaspera que el President s’expressi en català en actes de representació oficials d’aquest país que aspira a ser normal d’una vegada i per sempre. És exactament normal que el President, aquests dies de dol, d’angoixa i de tristesa, expressi, davant tota quanta emissora del món, el sentiment de condol i de respecte en la llengua del país que representa. Entre les autoritats indiscutides, li tocà encara ocupar una segona fila, però la passa endavant ha estat ferma. Petita encara, però ferma. Sentint-lo, no he pogut evitar pensar un cop més en Joan Solà (acs) i aquelles seves paraules: “Jo no sóc un romàntic en el sentit tou de la paraula. Jo no defenso la llengua per la llengua, sinó pel fet que la llengua i jo som una mateixa cosa, i perquè ja estic fart de sentir-me humiliat o insegur quan surto de Catalunya, i de vegades fins i tot sense sortir-ne. N’estic fart. Perquè l’home i la llengua són exactament el mateix, i l’home i el seu grup, també. I és això el que Espanya (PP, PSOE, C’S) no vol de cap manera acceptar. Espanya no accepta la diversitat en cap sentit. És aquesta la qüestió”. “¿Com pot ser que un poble visqui amb una llengua que estima però que sempre hagi d’estar patint per aquesta llengua? Hem de reaccionar i treure’ns de sobre la por, l’acceptació de la subordinació i de la humiliació”. “Una llengua és una parla i un exèrcit. Desenganyem-nos: això és així. No hi ha cap altra definició científica de llengua. És exactament això”. “Senyores i senyors: el famós autogovern hauria de començar per aquí. I fins ara cap no ho ha fet. Una parla i una sòlida i veritable llei d’ensenyament. I un exèrcit”. Perquè la seva, senyor Rajoy i la de tots aquells que vostè representa, és una identitat i una llengua no discutides. La meva, la nostra, no només és discutida sinó escarnida i això ens fa sentir subordinats, inferiors, degradats. “I el català, la persona i la llengua, no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra. Volem ser un país normal. Com a mínim tal com ho és el seu”. I si no ens entenen, hi posin intèrprets.

D’altra banda, el recordatori, també, de John Adams, aquell 2n President EUA: El poder de les masses conduirà a l’hegemonia dels dropos i al malbaratament indiscriminat.

El Rocío per primer cop

Sortida de Sevilla a quarts de 9, just encabat d’esmorzar. Direcció Almonte i El Rocío per primera vegada, no hi havia estat mai. I per començar, missa a l’ermita, missa en català que fa enfadar el diaca responsable del recinte. Tant és i ja ho sabem. Si fóssim britànics o francesos i la féssim en francès o en anglès, no dirien res i ho trobarien la mar de normal encara que no entenguessin la llengua. Però, esclar, en català no, de cap de les maneres, ho fem només per molestar. Bé. Salve Rociera, això sí. Aplaudiments. La Blanca Paloma, però, no és pas la Mare de Déu sinó l’Esperit Sant, sembla que no ho sàpiguen i que se’n sorprenguin. I després sorra i més sorra pels carrers, sorra d’aquella tan fina. Tot em sembla molt més que interessant. Dinar al Rocina, Pl Doñana, cigrons amb llagostins. A continuació, una seixantena de quilòmetres fins a Palos de la Frontera. Interessant i molt més que ben endreçat. Naturalment guarnit amb tot de referències al “Descubrimiento” ara que representa que ja han passat 525 anys des d’aleshores. Ben orgullosos d’un orgull equivocat, però ves, a ells, què els expliques. Caravel·les al moll de les Caravel·les, sobretot la Pinta que diu que és la que construïren ells, i el museu dedicat a un dels Pinçons (Pinzones). Ara hi ha el riu Tinto, però ens expliquen que fa 5 segles el port de Palos era un dels més importants de l’Atlàntic, ja veus. I la mena d’estampa desplegable que ens ofereixen parla del naixement de Colom (és a dir, Colón) a Gènova, que va fer 4 viatges a Amèrica, que els Reis el reberen a Sant Jeroni de la Murtra, que va morir a Valladolid el 1506 i que va ser enterrat a la catedral de Sevilla. No gaire fàcil d’entendre tot plegat. Total que en el moment acordat, i per acabar el dia, partim cap a Granada, tres nits a l’Hotel Carmen, després de travessar gairebé mitja Andalusia. Molt bé. Demà l’Alhambra i tot el que calgui.

Una forma més de la follia

Follia. Ara sembla que el Govern d’Espanya no vol que el Consell (de València) s’adreci, en valencià, al Govern català ni tampoc al balear. Diuen que el valencià és una llengua que només és cooficial al País Valencià (perdó, Comunitat Valenciana, només faltaria!) i que de cap manera no ho és ni a Catalunya ni a les Illes Balears. És a dir, que tot sigui pel foment de la ignorància i de la mala bava. Res de nou. Són folls. Folls malintencionats a qui, per cert, no se’ls podria aplicar de cap manera aquella dita de Frassineti que diu que hi ha una forma de la follia que consisteix en la pèrdua de tot excepte de la raó (i de l’enteniment). Perquè esclar que ho saben, i en són ben conscients, que la llengua és la base de tota identitat. Una identitat, la nostra, que els fa nosa i que, per això mateix, la volen no només migpartida sinó també, i sobretot, sotmesa i subjugada en nom, diuen, d’una Sagrada Unitat (castellana) que em fa pensar en Portugal i en tota la resta de colònies que han anat perdent al llarg del temps i de la Història. I no ens penséssim pas, però, que n’hi ha prou amb la intel·ligència si no va sempre acompanyada de tensió, de tota la tensió que ens cal.

Potser ni quatre gats

Ens pensem qui sap què, però la veritat és que, fins que la qüestió més fonamental de totes i la que més ens distingeix com a país, és a dir la de llengua, no la tinguem assumida i deixem de dir i de sentir la quantitat de disbarats que com més va més apareixen als mitjans públics de més audiència, no tindrà per a mi cap interès separar-me d’Espanya, i menys encara si la llengua majoritària ha de continuar essent la mateixa que ho és ara i no fem res per capgirar la situació. Del tot fart, i fins al capdamunt, estic de tanta deixadesa i de tanta submissió mental. Fa exactament dos anys d’aquest L’*Atril que no tenim. Un text, per cert, que fa curt del tot tal com avui mateix recorda l’admirat escriptor i viatger Jaume Mestres les paraules del qual, amb el seu permís, em plau ara de reproduir:

“Si només fossin els periodistes esportius, rai! TV3 en va plena, de gent analfabeta en la llengua del país. En molts casos són gent que hi treballen des de gairebé el primer dia. I molts són “estrelles”! ¿De què serveixen els correctors lingüístics? La sensació és que se’ls rifen. ¿De veritat que no hi ha cap responsable amb prou autoritat que els exigeixi almenys el mateix compromís amb la llengua que es requereix als locutors de la BBC, per exemple? I exactament el mateix pot dir-se de Catalunya Ràdio. Jo diria que els que realment ens preocupem per la llengua som quatre gats. Hi un fet molt eloqüent que il·lustra de manera meridiana l’escassa o nul·la preocupació real de -diria jo- la majoria de catalans per la llengua pròpia. Quan siguem a casa d’un amic o d’un conegut fixem-nos en quin idioma té configurat l’ordinador. En el meu cas em trobo amb algunes sorpreses. Així com hi ha gent que per molt que digui i facin veure qui sap què, ja saps de quin peu calcen, d’altres de suposadament independentistes -d’estelada al balcó- tenen configurat l’ordinador i altres aplicacions electròniques, com ara la tauleta o el mòbil, en castellà. N’hi ha més dels que no ens pensem. No ho puc entendre de cap manera. És evident que no s’estimen la llengua ni se’n preocupen gens. I mira que és fàcil de configurar qualsevol de les eines esmentades en català! És una qüestió de voluntat. I de voluntat sembla que n’hi ha ben poca. De voluntat real, em refereixo. Perquè de l’altra, la del bla, bla, bla.., la seca i la meca i la vall d’Andorra, n’hi ha tanta que l’aire fins i tot empudega. Fets i no paraules. I més quan en aquests temps que ens toca viure és una qüestió de vida o mort.

I encara més: ¿quants pretesos “independentistes” i “nacionalistes” tenen la configuració de tantíssimes i populars aplicacions en català, com ara Outlook (Hotmail), Gmail (Google), Facebook, YouTube, Twitter, La Caixa i tantes altres? ¿Quants, i en quin percentatge? Seria interessantíssim un estudi que ho aclarís. Ens quedaríem de pedra. Potser ni a quatre gats no arribem”.