El Rocío per primer cop

Sortida de Sevilla a quarts de 9, just encabat d’esmorzar. Direcció Almonte i El Rocío per primera vegada, no hi havia estat mai. I per començar, missa a l’ermita, missa en català que fa enfadar el diaca responsable del recinte. Tant és i ja ho sabem. Si fóssim britànics o francesos i la féssim en francès o en anglès, no dirien res i ho trobarien la mar de normal encara que no entenguessin la llengua. Però, esclar, en català no, de cap de les maneres, ho fem només per molestar. Bé. Salve Rociera, això sí. Aplaudiments. La Blanca Paloma, però, no és pas la Mare de Déu sinó l’Esperit Sant, sembla que no ho sàpiguen i que se’n sorprenguin. I després sorra i més sorra pels carrers, sorra d’aquella tan fina. Tot em sembla molt més que interessant. Dinar al Rocina, Pl Doñana, cigrons amb llagostins. A continuació, una seixantena de quilòmetres fins a Palos de la Frontera. Interessant i molt més que ben endreçat. Naturalment guarnit amb tot de referències al “Descubrimiento” ara que representa que ja han passat 525 anys des d’aleshores. Ben orgullosos d’un orgull equivocat, però ves, a ells, què els expliques. Caravel·les al moll de les Caravel·les, sobretot la Pinta que diu que és la que construïren ells, i el museu dedicat a un dels Pinçons (Pinzones). Ara hi ha el riu Tinto, però ens expliquen que fa 5 segles el port de Palos era un dels més importants de l’Atlàntic, ja veus. I la mena d’estampa desplegable que ens ofereixen parla del naixement de Colom (és a dir, Colón) a Gènova, que va fer 4 viatges a Amèrica, que els Reis el reberen a Sant Jeroni de la Murtra, que va morir a Valladolid el 1506 i que va ser enterrat a la catedral de Sevilla. No gaire fàcil d’entendre tot plegat. Total que en el moment acordat, i per acabar el dia, partim cap a Granada, tres nits a l’Hotel Carmen, després de travessar gairebé mitja Andalusia. Molt bé. Demà l’Alhambra i tot el que calgui.

Una forma més de la follia

Follia. Ara sembla que el Govern d’Espanya no vol que el Consell (de València) s’adreci, en valencià, al Govern català ni tampoc al balear. Diuen que el valencià és una llengua que només és cooficial al País Valencià (perdó, Comunitat Valenciana, només faltaria!) i que de cap manera no ho és ni a Catalunya ni a les Illes Balears. És a dir, que tot sigui pel foment de la ignorància i de la mala bava. Res de nou. Són folls. Folls malintencionats a qui, per cert, no se’ls podria aplicar de cap manera aquella dita de Frassineti que diu que hi ha una forma de la follia que consisteix en la pèrdua de tot excepte de la raó (i de l’enteniment). Perquè esclar que ho saben, i en són ben conscients, que la llengua és la base de tota identitat. Una identitat, la nostra, que els fa nosa i que, per això mateix, la volen no només migpartida sinó també, i sobretot, sotmesa i subjugada en nom, diuen, d’una Sagrada Unitat (castellana) que em fa pensar en Portugal i en tota la resta de colònies que han anat perdent al llarg del temps i de la Història. I no ens penséssim pas, però, que n’hi ha prou amb la intel·ligència si no va sempre acompanyada de tensió, de tota la tensió que ens cal.

Potser ni quatre gats

Ens pensem qui sap què, però la veritat és que, fins que la qüestió més fonamental de totes i la que més ens distingeix com a país, és a dir la de llengua, no la tinguem assumida i deixem de dir i de sentir la quantitat de disbarats que com més va més apareixen als mitjans públics de més audiència, no tindrà per a mi cap interès separar-me d’Espanya, i menys encara si la llengua majoritària ha de continuar essent la mateixa que ho és ara i no fem res per capgirar la situació. Del tot fart, i fins al capdamunt, estic de tanta deixadesa i de tanta submissió mental. Fa exactament dos anys d’aquest L’*Atril que no tenim. Un text, per cert, que fa curt del tot tal com avui mateix recorda l’admirat escriptor i viatger Jaume Mestres les paraules del qual, amb el seu permís, em plau ara de reproduir:

“Si només fossin els periodistes esportius, rai! TV3 en va plena, de gent analfabeta en la llengua del país. En molts casos són gent que hi treballen des de gairebé el primer dia. I molts són “estrelles”! ¿De què serveixen els correctors lingüístics? La sensació és que se’ls rifen. ¿De veritat que no hi ha cap responsable amb prou autoritat que els exigeixi almenys el mateix compromís amb la llengua que es requereix als locutors de la BBC, per exemple? I exactament el mateix pot dir-se de Catalunya Ràdio. Jo diria que els que realment ens preocupem per la llengua som quatre gats. Hi un fet molt eloqüent que il·lustra de manera meridiana l’escassa o nul·la preocupació real de -diria jo- la majoria de catalans per la llengua pròpia. Quan siguem a casa d’un amic o d’un conegut fixem-nos en quin idioma té configurat l’ordinador. En el meu cas em trobo amb algunes sorpreses. Així com hi ha gent que per molt que digui i facin veure qui sap què, ja saps de quin peu calcen, d’altres de suposadament independentistes -d’estelada al balcó- tenen configurat l’ordinador i altres aplicacions electròniques, com ara la tauleta o el mòbil, en castellà. N’hi ha més dels que no ens pensem. No ho puc entendre de cap manera. És evident que no s’estimen la llengua ni se’n preocupen gens. I mira que és fàcil de configurar qualsevol de les eines esmentades en català! És una qüestió de voluntat. I de voluntat sembla que n’hi ha ben poca. De voluntat real, em refereixo. Perquè de l’altra, la del bla, bla, bla.., la seca i la meca i la vall d’Andorra, n’hi ha tanta que l’aire fins i tot empudega. Fets i no paraules. I més quan en aquests temps que ens toca viure és una qüestió de vida o mort.

I encara més: ¿quants pretesos “independentistes” i “nacionalistes” tenen la configuració de tantíssimes i populars aplicacions en català, com ara Outlook (Hotmail), Gmail (Google), Facebook, YouTube, Twitter, La Caixa i tantes altres? ¿Quants, i en quin percentatge? Seria interessantíssim un estudi que ho aclarís. Ens quedaríem de pedra. Potser ni a quatre gats no arribem”.

 

Un altre exemple

Una nació, un país, sense llengua no és un país ni és res. Flagrant submissió, assimilació. ¿Quina llengua els ensenyarem que abans que cap altra han de saber tots els refugiats -contra els quals per cert no tinc res, al contrari-, que ara el senyor Amorós diu que acollirem i que tot plegat ens anirà tan i tan bé? Perquè de moment el destí de tots ells és Barcelona, Espanya, amb tot el que això significa. Hem de tenir-ho clar. I la veritat és que no fa cap falta parlar de refugiats. Fixa’t, si no, tots els deportistes d’elit, per exemple, éssers lliures i més que milionaris tots ells, i el temps que fa que viuen aquí entre nosaltres, ídols tots ells de tanta jovenalla, i penso en alguns com Ter Stegen i Cillesen i Neymar (tant de bo que se’n vagi) i Rakitic (que ja va venir des de Sevilla sabent el castellà), en fi, un autèntic reguitzell que la primera cosa que fan és aprendre la llengua de Castella i d’aquí ja no hi ha manera de treure’ls ni de moure’ls. I el mateix Iniesta que, després d’una declaració d’intencions de fer servir el català en public, al cap de dos dies ja l’abandonà. Tampoc de Messi, no cal dir-ne res. Divuit anys fa que arribà i ningú no ho diria. I això que passà per la Masia i que hi féu estudis, esclar que no sé de quin nivell. En fi que, si mai ens haguéssim de despertar i recuperar l’esperit de nació, el nostre primer impuls hauria de ser, no pas la supèrbia i l’estima de les nostres coses presents, sinó la vergonya (Leopardi). Ara mateix, Loquillo, Medalla d’Honor de Barcelona. Un altre exemple del que dèiem.

La revolta veritable

Diuen que, si per cas, serem foragitats de la U.E. Bé, lingüísticament encara és l’hora que mai n’hàgim format part. I mai és mai. De manera que, què volen que els digui. Estem molt i molt castellanitzats. També mentalment. N’hi ha que diuen que no hi veuen solució. Però la revolta veritable, la de debò i la més bàsica, no és cap altra que la lingüística. Si no, ja poden dir missa.

Literatura. El canon d’obres mestres. Però no és mai qui signa el llibre l’autor d’una obra mestra. L’obra mestra és cosa dels lectors, de la qualitat dels lectors. D’aquells lectors rigorosos, plens de subtilesa i d’ingenuïtat, sense cap pressa i amb tota la lentitud que cal, amb temps, vaja. La llàstima és que aquesta mena de lectors ja fa temps que s’estan morint. I no només d’inanició. A l’altra banda, doncs, a la banda d’aquells que han convertit en ofici el fet d’escriure, del que es tracta no és pas ser clàssic, sinó més aviat d’arribar a convertir-s’hi i a no passar mai de moda. (Valéry)

Llengua materna

Cartes de Lluny és de l’any 1928. Fa, doncs, gairebé 90 anys que Pla va escriure aquest llibre. I naturalment les coses han canviat, no es pot pas dir que no, i l’aiguabarreig lingüístic que ha anat produint això que en diem la globalització i les migracions constants i consecutives d’una banda a l’altra del planeta és una cosa que en aquell temps no es devien poder ni imaginar. Ara: aquesta reflexió de Josep Pla no per això deixa de tenir, entre nosaltres, importants porcions d’actualitat. Sobretot perquè, igual que aleshores, no som (encara) un país lliure i perquè som perfectament conscients que la llengua (i la ment) la tenim també sotmesa i supeditada i colonitzada. Anoto, doncs, i transcric aquest paràgraf de les Cartes…de Pla que tinc a la tauleta de nit:

…Cal remarcar sempre, perquè és d’una gran actualitat, el fet que els únics països poliglots que existeixen són aquests petits. Un ciutadà d’un país gran considera que amb la seva llengua ja en té prou. Els ciutadans dels països petits tenen l’avantatge, en canvi, de tenir més necessitats, estan obligats a defensar-se. Els danesos potser no arriben a les filigranes que fan els holandesos, però poc se’n falta. Un cambrer de cafè, a Dinamarca, parla, ultra la llengua materna, acompanyada generalment d’una altra llengua escandinava —el suec o el noruec—, l’anglès i l’alemany i, per mica bo que sigui, el francès perfectament. Un danès culte s’acompanya amb totes aquestes llengües i en coneix una altra per llegir un poeta o per fer un viatge de plaer; generalment és l’italià, però no té res d’estrany que sigui el rus. Digueu- me ara si això per a un poble no és un ideal i com queda l’absurda teoria oficial segons la qual el coneixement de la llengua materna, si aquesta llengua és de reduïdes proporcions, és un obstacle per a les possibilitats d’un home. Quina absurditat! L’experiència ens demostra una cosa, en aquest punt, incommovible: només hi ha un camí per a aprendre llengües estranyes: conèixer a fons la llengua materna. Els qui n’agafen una de més extensa, perquè es pensen que és més útil, fan un camí errat. El resultat del seu treball és la confusió i la inseguretat més espantoses. Això ho sabem els catalans per experiència. No conèixer a fons el català vol dir conèixer malament el castellà, conèixer malament el francès, l’anglès i l’alemany. I és natural. L’única base segura de comprensió i d’expressió, l’única pedra de toc granítica és la llengua que ens ha ensenyat la mare, ja sigui petita o gran o pobra o rica. Si ens manca això ens manca tot. Si en lloc de la base segura tenim un aiguabarreig inconsistent, la nostra receptibilitat, la nostra comprensió, les possibilitats d’expressió, queden retallades forçosament. El resultat és un galimaties esparverador. Però, ¿és que cal encara insistir-hi? ¿ És que sabeu d’algun català desconeixedor de la seva llengua vernacla que parli correctament cap altra llengua, inclosa la castellana?»

Si darrere seu no hi ha un país

Pla llegint Leopardi (Notes del Capvesprol):

Giacomo Leopardi  escriví al «Zibaldone» (IV –63–D): «La literatura antiga, per important que sigui, no basta a la llengua moderna. La llengua, sobretot en els països on no hi ha societat, és sempre formada i determinada per la literatura; dic sempre, això és successivament i en tot temps; així, la llengua present, essent moderna, ha de ser determinada, no per la literatura antiga, vull dir no la que la determinà, sinó la que la determini actualment, això és, d’una literatura moderna. D’aquesta manera, les províncies i ciutats d’Itàlia que avui floreixen, literàriament a Itàlia, tenen molt més dret a determinar la llengua italiana moderna, que la Toscana i Florència, ja que aquest dret, aquesta influència de fet, no la pot donar, a Itàlia (i a les nacions sense capital i sense societat, etcètera) més que una absoluta preponderància de la literatura actual de literatura única, determinativa de la llengua, perquè és l’única cosa nacional i general en un país sense societat, sense unitat política ni unitat de cap classe.»

I ell mateix, Pla, ho anà comentant: Coses que semblen escrites per al nostre país -prenent ara aquest país nostre fins on arriba la nostra llengua. Perquè, ¿és possible que hi hagi una llengua i una literatura si darrere seu no hi ha un país?…Recordem, sisplau, el Llenguadoc, la destrucció del Llenguadoc duta a terme pel nord de França i Simó de Montfort. Ens hauria de servir de lliçó política inesborrable, però el que és un fet és que, d’aquest enorme esdeveniment, la gent d’aquest país no n’ha tingut, durant segles, ni la menor idea…

I sí que és cert que segurament som uns genis permanents i considerables. Ara: sistemàticament vençuts. Que vagin dient d’en Pla, que vagin dient.

Llengua i país. I tant que sí. Pla em porta a esporgar un poc més de Leopardi. I així, al volum II d’aquest immens Zibaldone hi ha el següent -i tant se val que ell es referís a Itàlia: Si mai acabéssim despertant-nos i recuperéssim l’esperit de nació -suposant, esclar, que mai l’hàgim tingut per cert-, aleshores el nostre primer impuls hauria de ser, no pas la supèrbia i l’estima de les nostres coses presents i d’ara mateix, sinó la vergonya (de tant de temps perdut). Potser perquè, en el fons, hi ha una immensa majoria que tan sols vol viure per viure. És el que veritablement ansien. La vida com a objecte veritable de la vida, aquest anar i venir i tornar sempre pel mateix camí i arrossegant aquest carro tan pesat i tan buit.