La lectura de debò

Que tothom acabi sabent llegir. Aquest seria l’objectiu més bàsic i important. I, si pogués ser, que alguns també acabessin trobant-hi gust i plaer. Aprendre a llegir, a saber interpretar i relacionar i valorar un text i les parts de què es compon. Segurament és per això mateix que el conte sembla el gènere ideal per introduir, a poc a poc, els alumnes -tan diversos- en la literatura. Els contes són breus i en general es poden llegir en poca estona. Aquesta brevetat, a més, permet poder anar controlant tots els fils que el componen, cosa que resulta molt més difícil i, d’entrada, més complicat amb les novel·les i ja no diguem amb la poesia. Conte, novel·la en miniatura que també se serveix de la narració, de la descripció i del diàleg i narra, igualment, fets protagonitzats per personatges i que ocorren en escenaris més o menys ficticis i amb referents que poden acostar-se també més o menys a llocs de la realitat. Tot és ficció, però. Ficció d’alguna manera emparentada, val a dir-ho, amb la poesia perquè, igual que aquesta, tendeix a la síntesi i molt sovint recorre als símbols. Transmetre gust i plaer, seducció i commoció. D’això es tractaria precisament malgrat la truculència dels embats d’escoles noves i succedanis d’ara mateix, literatura bandejada. I d’un poc més de silenci a les aules. Les persones que llegeixen callen i pensen, potser, en aquell quadern de notes de Txèkhov que contenia l’anècdota de l’individu que, a Montecarlo, va al Casino, hi guanya un milió, torna a casa seu, i se suïcida. Un relat de futur i encara no escrit. Un conte sempre conta dues històries, va dir Ricardo Piglia. La cosa previsible i convencional seria jugar-perdre-suïcidar-se. I en aquesta nota, encara no conte, el que hi ha és la intriga plantejada com a paradoxa. La història del joc i la història del suïcidi com a afers desvinculats en què una no té pas perquè ser conseqüència de l’altra. La vida és complicada i hi ha coses que em fa tot l’efecte que ja no ensenyem. La lectura de debò, per exemple.

Un viatge dels més bons

Viatges d’estiu. De moment, que sàpiga segur, Andalusia, 13 dies. Per feina, naturalment. No viatjaria pas si no fos per feina. Més de 300 viatges, dec haver fet. I sempre per feina, de guia turístic. Sense cobrar, és a dir pagant, tan sols un, n’he fet, i va ser al Marroc, l’any 89, naturalment sota la batuta magistral d’en Pep Quintana. Ja fa temps de tot plegat. Si no fos per feina, no cal dir que el que faria seria quedar-me a casa, tan a la fresca com pogués, i llegir. Al capdavall també llegir és viatjar. I allunyat, a més, de tota multitud, de tota congregació i de tota confraria. Qualsevol bona lectura és igual que un viatge dels més bons, aquells que es fan fora de temporada i amb les màximes condicions de comoditat que la teva butxaca pugui permetre’t. Tornar a Rulfo i al seu Pedro Páramo, per exemple, tal com recorda avui mateix, de manera esplèndida, Josep M. @fonalleras. Tot de dubtes i d’interrogants més que no pas, segurament, aquelles lectures en què et reconeixes massa fàcilment i que et reafirmen tan sols en les teves pròpies conviccions. Llegir per viure, llegir per a no-res, ara que és temps d’estiu i potser en tenim més, de temps. Llegir, també, sense cap projecte ni finalitat. I molt menys, encara, per fer-te veure. Ni per informar-te. Llegir a la recerca d’informació no és llegir. En fi, que passarem calor, lògicament, a Andalusia, molta calor. Una calor que suportarem, però, amb la resignació que el viatge el fem per feina.

Home rebel

Escriure i ser breu. Escriure com a distracció, com a remei contra l’avorriment i la irritació, ajut per combatre la malenconia i també la mala consciència de tants fets i actuacions del passat impossibles d’oblidar. Cap altre propòsit concret. Anècdotes, tics, gestos, mirades, coses llegides i, això sí, preservar la llengua per damunt de tot. Molt més totes aquestes coses que no pas grans esdeveniments de la història, ni batalles, ni conquestes. Tot, o gairebé tot, depèn de l’atzar, altrament dit fortuna.

Escriure i ser breu. I, si no, llegir, llegir com a mode de suportar el desfici de no escriure. Dies, aquests, de grossos escarafalls que procuro mitigar amb la crossa de Ponç Pons: el desig de llibertat genera revolucions que, al final, acaben restringint la llibertat i demostren, aleshores, que val més ser camusiament rebel que no pas castristament revolucionari.

Home rebel, inconformista, un altre final de mes en què, aquesta vegada, s’acaba l’anomenat Any Llull que, la veritat, no sé pas si, en general, deu haver servit de gaire.

A mi també m’agrada molt el mot elit

¿Què passa si no llegim? Aparentment no res, però ja veus on som. ¿Què ens espera? ¿Que serà del llenguatge, de la música de les paraules i de tot allò que fins ara ens ha distingit com a espècie? Revolta del soroll sense sentit, dels discursos mal fets, i mal pronunciats, i de tot el mal que ens envolta. Costà milions de morts, a Europa mateix, i ara sembla que ja hi tornem a ser. Populisme, enganys del populisme, i d’aquest “empoderament” que no és ni al diccionari, fragilitat neològica del mot i del seu aparent significat. Superilles sense responsables perquè diuen que tot es decideix des de les bases, les bases i les assemblees del no-res. Ja veus on som. I després: la biblioteca més important és la memòria, hauria de ser la memòria, recorda-ho. Recorda-ho tot i que ara ja no resulta gens clar que amb tanta electrònica moderna, amb aquestes tècniques d’informació (tan interessades, d’altra banda, d’interessos espuris), amb tots aquests arxius electrònics i digitals les memòries dels quals superen més d’un milió de vegades les memòries literàries humanes o les gramàtiques i els lèxics que contenen, amb tot això, no queda gens clar que continuem llegint. Revolta del soroll i de la remor, com si el silenci ja no calgués ni fes cap falta. El silenci, que ara ens surt més car que el mateix preu de l’or.

Sí, Steiner un cop més com a crossa. Amb mi, no hi hauries de perdre ni un minut més. Però escolta: si et saps res de memòria i de cor, no hi haurà mai ningú que t’ho pugui prendre. Es queda dintre teu, i creix, i es transforma a mesura que també tu creixes i et transformes. Tots aquells textos i poemes apresos i recitats el temps aquell de l’institut canvien a mesura que tu també canvies amb l’edat i amb les circumstàncies. I els mots que contenen, mots invariables, els arribes a entendre de manera diversa. Digues-ne, si vols, elitisme de la paraula. El que passa és que, com a Steiner -potser fins i tot ho he après d’ell-, a mi també m’agrada molt el mot elit, que tan sols significa que hi ha coses que són millors que unes altres. Tenir llibres a casa, posem per cas. La teva pròpia col·lecció de llibres, llibres que no tens pas en préstec de cap biblioteca per excelsa que sigui. La Bíblia, Homer, el Dant, Montaigne, Pascal, Shakespeare, Flaubert, Baudelaire, Proust, Pla…tants i tants d’altres. El passat fet present. I elit perquè, si són teus, hi haurà aquells moments que ja no et caldrà sortir de casa i podràs llegir-los acompanyat d’una altra cosa que resulta també essencial: amb un llapis a la mà. I de tant en tant també en veu alta.

La moda de les pèrdues

Sobretot que el fet de llegir no ens faci perdre el fet d’escriure. Aquest desig. Les modes. La moda de les pèrdues. De sobte, sembla que es posi de moda dir i fer saber que ja no llegim tant com solíem. Ens hem de guanyar la vida, d’acord. I anem justos de temps i un servidor que no s’ho acaba de creure. La teva vida, la vida de tots plegats, és als llibres i a les paraules i les imatges que desprenen de nosaltres mateixos. Fora dels llibres el que hi ha és la intempèrie i la degradació. Som també com ens veuen els altres i la cosa segurament hauria de ser al revés: que el fet d’escriure no ens faci perdre el bell costum (vici si vols) de llegir. ¿Com vols entendre, si no, el present que ens toca viure? Diràs, potser, que de les coses ja apreses i de l’experiència que tens (sempre incompleta) de la humana manera de ser. Potser. No tinc temps, dius. Però, ¿i el plaer de la calma i de la paciència? ¿Que potser no avançaria el món amb més calma i amb més paciència? ¿On vas tan de pressa si no vas enlloc? Veure-les venir i després, si per cas, actuar. Un poc més d’impassibilitat, d’ataràxia. I el fet és que no hi ha edat que hi valgui i que la relectura és més important que la mateixa lectura. El Petit Príncep, posem per cas, és ara un llibret molt més bo que no pas les primeres vegades que el vas llegir fa ja tants i tants anys. No sóc cap herba -havia respost suaument la flor. Ah! Perdona… -No em fan gens de por els tigres, però no suporto els corrents d’aire.

O jo què sé, els mateixos moralistes francesos, Pascal, La Rochefoucauld, La Bruyère, i també Joubert i fins i tot Chamfort i Renard, són segurament ara més actuals que mai i parlen de tu i de nosaltres fins al punt de fer-te entendre i acceptar que tot depèn de l’educació i l’ensenyament que rebem en cada etapa de la nostra formació. Una formació que no s’acaba mai. I també dels models, depèn, d’uns models que tantes vegades resulten falsos i amb peus de fang. I de la premsa, es clar, sobretot de certa premsa de tertúlia de massa interessos espuris i de massa tergiversacions anorreadores i que no s’estan de declarar ideal això o allò altre. Entabanadors de mena que pretenen passar per científics, pobrets, però la ciència per ella mateixa només pot ser preceptiva i no pas exemplar. La ciència és regla i no model, assegurà Joubert, Joseph Joubert. Vull dir que no és pas veritat que no tinguis temps de llegir. Digues, si per cas, que ja no et dóna la gana. I que per tu faràs.

Contenir la ploma

El temps d’escriure no té perquè ser sempre cronològicament el primer. Moltes vegades ve, arriba, després del temps de llegir. I, a més, mai no s’aconsegueix escriure prou bé si abans no s’ha après i no s’ha sabut contenir la ploma. O el teclat. És durant el temps de silenci i d’estudi quan podem preparar-nos per escriure. Perquè igual que hi ha fruita precoç també hi ha llibres que es nota que floreixen abans d’hora. ¿Per què teniu tanta pressa? ¿Per què tanta precipitació arrossegada per aquesta mena de passió d’esdevenir autors quan potser encara no toca? Espereu-vos, espereu-vos, aconsellava, l’any 1771, l’abate (mossèn) Dinouart, aquell clergue mundà i polígraf que tractà sobre els temes més diversos, sobretot de les dones, i que la publicació d’aquell llibre, El Triomf del Sexe, li suposà fins i tot l’excomunicació. D’escriure, en sabreu (en sabrem) quan hàgiu (hàgim) après, primer, de callar i, després, de pensar bé i amb tota claredat.

Escambell

Com a mínim sabates, estrenàvem tal dia com avui, Diumenge de Rams. I els palmons que recorda Narcís Comadira. Els nens portàvem a beneir els palmons, que eren drets. Les nenes portaven palmes, treballades, refistolades i arrodonides. Papà, ¿em compraràs una palma d’aquelles petitones? Aquella divisió per gèneres segurament encertada. Segurament. Els mascles, la cosa erecta. Les femelles, la cosa estarrufada i decorativa. Prosa poètica de Comadira. I aquell senyor rector, Arans, que beneïa, ell amb un gran palmó, sí senyor, sinó que treballat de dalt a baix com si fos una palma i amb un plomall al cim de tot, indefinició genèrica. I el misteri que perdura, i la història. I ja em sembla bé que així sigui.

Hem perdut una hora aquesta nit passada i no sé per què no anem d’acord amb el meridià que ens pertoca, Greenwich. I Marías parla del 55% entre nosaltres que estan disposats a passar la vida com si fossin un peu de cabrit, altrament anomenat percebe; i potser ni això: un enciam; tal vegada un trist i misèrrim escambell. Perquè potser, si dius que no t’interessa llegir, o no t’agrada, és perquè tant se te’n dóna saber per què ets al món, què hi fas, i per què caram n’hi ha, de món; per què aquest món conté alguna cosa en lloc del no-res, que potser seria més senzill i més lògic; tant se te’n dóna el que hagi pogut passar en aquesta terra abans que tu hi fossis i què pot passar un cop tu ja no hi siguis; i com és que, si avui vius, demà potser ja no; com s’ha format l’univers i per què aquesta raça humana ha perdurat malgrat les guerres, la fam que ha passat i encara passa, i tota mena de plagues; per què pensem i desitgem, per què sentim i som capaços d’analitzar i descriure aquests sentiments, en lloc de tan sols experimentar-los. Tant se te’n dóna tot això si dius que llegir no t’interessa. I tu t’ho perds, a més, si allò a què aspires no va més enllà d’aquest límit de només menjar, dormir, fornicar si pots, jugar i aquesta tan lletja expressió d’anar de festa. Això sí, el teu vot valdrà el mateix que tots els altres si és que votes, escambell. És molt gros.